elPeriódico.com

Els que hem tingut el privilegi de conèixer Joan Solà sabem fins a quin punt la seva personalitat i la seva generositat han estat a l'altura de la seva obra i de la seva erudició. Solà ha tingut temps per a tot. Ha tingut temps per estudiar com ningú aspectes conflictius de la llengua normativa, sobretot de sintaxi, per fer classes, per dirigir tesis, per publicar tot el que ha observat o descobert (en forma de llibres, d'articles acadèmics o d'articles periodístics), per dirigir gramàtiques i per editar l'obra completa de Fabra. Però també ha tingut temps per atendre els col·legues que treballem en les trinxeres lingüístiques, en la primera línia de combat (traductors, assessors i correctors), en contacte permanent amb la llengua del dia a dia (en els mitjans de comunicació orals i escrits, en les editorials, en les institucions). Solà, que admirava molt la nostra feina, no s'estava d'expressar-nos com valorava la rapidesa amb què hem de resoldre problemes i prendre decisions amb poc temps (res a veure amb el tempo acadèmic), i considerava un privilegi que vegem passar diàriament per les nostres mans tantes i tantes qüestions conflictives, tant de material d'estudi al capdavall.

Al col·lega Solà li devem, en general, l'obra que ens ha deixat, sobretot la relativa a posar en qüestió aspectes de la llengua normativa, una obra que ens ha convidat sempre a fer servir arguments per dotar-nos d'un criteri que anés més enllà de l'aplicació sistemàtica d'una regla establerta o d'un costum heretat. I li devem, en concret, la seva ajuda inestimable quan li hem demanat opinió i orientació a l'hora de redactar llibres d'estil, com el d'EL PERIÓDICO sense anar més lluny. Li devem, sobretot, els textos divulgatius en forma d'articles periodístics, en què sovint ha sortit en defensa d'assessors lingüístics que hem adoptat solucions al seu dia no normatives però lingüísticament fonamentades. Solà ens ha ensenyat, entre moltes altres coses, que per transgredir una norma primer cal estudiar-la, saber d'on ve, com s'hi ha arribat, i només aleshores podrem començar a considerar si ens la podem saltar o no.

Segurament no devem ser prou conscients de la influència que ha tingut Joan Solà en la configuració del català actual. Per descomptat que el model de llengua que finalment s'ha consolidat en els mitjans, i en el català d'ús públic en general, li deu força criteris. Uns criteris que tota una generació de lingüistes en formació els anys setanta i vuitanta vam anar descobrint i adoptant amb l'estudi dels seus textos, saludats com una alenada d'aire fresc en una època en què el català escrit tenia veritables problemes per conciliar l'ús real amb l'ús normatiu. Sort en vam tenir (n'hem tingut i en tenim) de les seves aportacions, imprescindibles per superar uns límits normatius no sempre justificats. Solà és, de llarg, el lingüista més citat pel nostre gremi davant d'un problema de llengua. Frases com “la normativa no ho admet (o no en diu res, o no queda clar), però en Solà en parla a tal lloc” han estat i són habituals en la nostra quotidianitat. Una quotidianitat que a partir d'avui ens farà sentir una mica orfes, malgrat el seu immens llegat.