Els escriptors Jake Arnott i David Peace no se senten gaire acompanyats en l'actual panorama britànic de novel·la criminal. El primer, més discret, qualifica de «predictible» el tipus de novel·la que avui s'escriu al seu país, la que col·loca un detectiu al centre d'una investigació amb l'objectiu d'armar un puzle i resoldre la intriga. Una estratègia que sembla haver evolucionat poc des dels temps de Sherlock Holmes. Peace resumeix la seva opinió amb un contundent: «El 99% de la novel·la policíaca britànica és una merda».

David Peace, durant la visita a BCNegra que va fer l'any passat. SERGIO LAINZ

Jake Arnott, ahir al Palau de la Virreina de Barcelona. MAIRA VILELLA

Més informació

• Jeffery Deaver: «Estimo els meus dolents»
• Especial BCNegra

• Tags: bcnegra

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 66 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 08 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Arnott i Peace haurien d'haver estat la parella estrella a la BCNegra d'aquest any. A la cita barcelonina només hi ha acudit Arnott, que presenta la novel·la Crímenes de película (Roja & Negra), cloenda de la memorable trilogia sobre el món gangsteril del swinging London. Peace, que també ha tancat cicle novel·lístic amb 1983 (Alba), contesta via e-mail des de Tòquio, on viu amb la seva família. I encara que tots dos exposin el seu rebuig a ser situats en una tendència, i fins i tot mostren reticències a ser considerats únicament autors policíacs -«m'agrada pensar en la literatura d'una forma més àmplia», assegura Arnott-, la veritat és que tots dos es prenen el gènere d'una forma molt seriosa, allunyada del simple entreteniment.

«Crec que el gènere té el potencial i la responsabilitat de reflectir la societat. Sempre hi ha motius econòmics, socials i polítics en el substrat d'una conducta criminal, quedar-se només amb els crims d'un tio boig boig és massa simple», escriu Peace. El seu company, que se sent igualment un autor profundament polític, considera que la seva trilogia londinenca conté una cosa semblant a un manifest estil Bertolt Brecht, amb la utilització de la imatge del gàngster com a crítica al capitalisme. «A La bona persona de Sezuan -diu Arnott- algú es pregunta sobre quina seria la diferència entre assaltar un banc i fundar-ne un, una comparació molt pertinent en els temps que corren. Doncs bé, la meva trilogia està imbuïda d'aquest esperit».

TRILOGIA PUNK / Delitos a largo plazo i Canciones de sangre, les dues entregues que precedeixen a Crímenes de película, formen una espècie de fresc històric rabiós i punk que comprèn des dels anys 60 fins als 90. «Tinc predilecció per la dècada dels 70 perquè en aquella època vaig arribar a la meva majoria d'edat i vaig viure d'una forma molt intensa la cultura juvenil que està present en aquestes novel·les», diu Arnott, capaç de dibuixar algú tan carismàtic com Harry Starks, un personatge repulsiu, violent, mitòman i cockney que entre altres variades aficions ¡llegeix Foucault!

Els tipus complexos que omplen les novel·les d'Arnott són gàngsters amb consciència de ser-ho, no excessivament allunyats dels protagonistes de Pulp fiction o dels mafiosos d'estar per casa de Los Soprano. «Els meus personatges es contemplen a si mateixos sota el prisma de la seducció dels vells gàngsters del passat. El perill per a l'escriptor és considerar-los també sota aquesta llum. A vegades m'han comparat a Tarantino però crec que ell no adopta la menor distància respecte del que explica, a ell tanta li fa, només li interessa l'impacte».

Impacte i violència extrema és el que caracteritza la tetralogia de David Peace: «Sento que és important mostrar el verdader horror del crim actual». Les novel·les 1974, 1977, 1980 i 1983, l'anomenat Red Rinding Quartet, que van donar inici amb les aventures de l'Esbudellador de Yorkshire en el rerefons depauperat de la crisi econòmica dels anys 80, que tant va castigar aquesta zona els anys previs i posteriors al mandat de Margareth Thatcher.

Com en el cas d'Arnott també a les obres de Peace l'estètica i la música punk se situen en el rerefons d'aquest retrat social amb una intencionalitat clara. «Sempre que es mira enrere, es corre el risc de ser nostàlgic amb el passat. Però jo rebutjo aquesta intenció. El meu únic propòsit és parlar de les circumstàncies en què aquestes crims van tenir lloc per impedir que una cosa així torni a passar».

Arnott i Peace no estan del tot sols en el panorama literari criminal del seu país. Arnott esmenta Cathy Unsworth, inèdita a Espanya, com a companya de viatge: «Ha escrit una novel·la fantàstica, The singer, ambientada en l'època postpunk». I posats a assumir influències, més enllà del deute contret per tots dos amb James Ellroy, Peace es decanta pels suecs. «Autors com Mankell i Larsson són la gran referència, més oberts i conscients políticament que la majoria dels autors americans o britànics».