N'hi ha d'escampats per tot el món, des d'Oslo, a Noruega, fins a Auckland, a Nova Zelanda, fidels lectors de Manuel Vázquez Montalbán. Són professors d'universitat, hispanistes de tres continents units ara en l'Associació d'Estudis que porta el nom de l'escriptor i que estan fent a Barcelona, fins al 3 de febrer, el I Congrés Internacional dedicat al narrador, periodista, assagista, poeta i pensador, amb l'objectiu d'obrir noves vies a l'estudi del seu calidoscòpic treball.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 63 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 03 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

¿Com s'hauria sentit Manolo

-com l'acostumen a anomenar els ponents en total proximitat- davant la possibilitat de convertir-se en objecte acadèmic? «Esparverat», respon sense titubejar Francesc Salgado, responsable de la seva antologia periodística i coordinador de la trobada.

ESCALFANT MOTORS / El congrés també suposa aixecar l'acta acadèmica davant l'imminent final del termini d'aquesta dècada d'invisibilitat que qualsevol autor ha de purgar després de la seva mort. El purgatori o els llimbs de Vázquez Montalbán conclouran l'any que ve quan es compleixin 10 anys de la seva mort. Mentrestant, els professors escalfen motors examinant amb cura tots els detalls: el seu compromís de marxista «heterodox» o «pop», la seva tècnica del collage i la hibridació de gèneres, la importància de la música popular -una de les ponències, de l'argentina Marina Castrillo, analitza el seu amor pel tango-, el cine, l'esport -«¡Ai, que Manolo no va arribar a disfrutar del Barça de Guardiola», es lamenta la professora Mari Paz Balibrea, especialista en la faceta més assagística montalbaniana- o el seu lúcid i irònic pessimisme: «La vida és com l'escala d'un galliner, curta i plena de merda», escrivia.

«Els seus llibres encara serveixen per interpretar el present», afirma Balibrea, que recorda com a la mort de l'escriptor algú va assegurar que «poques persones quan se'n van deixen un buit tan ple».

Però no tot va ser consens en vida de Vázquez Montalbán. Part de la crítica el considerava comercial. «Manolo ja no està en mans de la crítica sinó dels filòlegs i els historiadors», assegura Francesc Salgado, que rebat la seva possible grafomania. «Això ja no importa. Amb el temps cauran les obres ràpides i quedaran les importants».

L'hispanista francès Georges Tyras va ser, a més d'amic, autor d'una llarga i modèlica entrevista a Vázquez Montalbán. Una de les poques ocasions en què l'autor, proverbialment tímid, va parlar de la seva intimitat. «No li agradava expressar les seves emocions en públic i va acceptar amb generositat parlar de la seva infància». La ponència de Tyras indaga en els aspectes biogràfics que s'oculten a les novel·les de l'autor

-«Podria haver dit a l'estil de Flaubert, 'Carvalho sóc jo'»- i deixa oberta la porta a una biografia crítica que encara no s'ha escrit. «Seria un treball massa ardu perquè la seva vida s'hauria de vincular amb més de 100 títols», assegura.

La faceta més coneguda de l'autor és la de les seves novel·les policíaques, que per Tyras són una mena de clau secreta per comprendre la seva novel·lística: «La intenció de Manolo en tota la seva narrativa és revelar, extreure la veritat i això és el que fa la novel·la policíaca. Es considera la novel·la policial com a infraliteratura, però Manolo no establia fronteres genèriques en els seus escrits».