Edwin Winkels Periodista

Avís per als cinèfils que aquests dies comencin a descobrir la nova Filmoteca de Catalunya, búnquer de formigó i acer oxidat situat al barri del Raval. Un avís per part de veïns veterans. Una alerta no solament per als que assistiran a les sessions de les 20.00 i les 22.00 hores, sinó també de les 17.00 i les 19.00 hores. Un dels dos camins més ràpids per tornar cap a la Rambla i el metro és, a més a més del carrer de Sant Pau, la caminada pels de Robador i Hospital.

La nova plaça de Salvador Seguí, vista des del vestíbul de l'edifici de la nova Filmoteca de Catalunya. EDWIN WINKELS

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 36 de la secció de cv Gran Barcelona de l'edició impresa del dia 22 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Però aquí, en aquest primer carrer, a menys de 100 metres de les portes de la Filmoteca, es troba el que els veïns en diuen «la frontera». Una frontera que es troba on Robador s'estreny, es converteix en un passadís angoixant, dels més perillosos de la ciutat.

«De dia s'hi ha de passar decidit, ràpid i amb cara de molt pocs amics. De nit, ni jo, que porto tots els meus 56 anys en aquest barri, m'atreveixo a passar-hi», m'explica Mariano a la vora de la nova plaça de Salvador Seguí, que va néixer amb l'enderrocament de pisos i davant de les portes del nou equipament.

No és el mateix anar al cine de la Generalitat a l'avinguda de Sarrià que al Raval. En la primera només hi passen cotxes ràpids i poca cosa més. En el seu nou emplaçament, l'entorn és una pel·lícula en si mateix, una de cine B.

La gran esperança municipal és que un gran centre cultural com aquest acabi de tornar la dignitat a aquest barri, una cosa que els blocs nous del costat, els polèmics de l'Illa Robador, no han aconseguit. Perquè, de moment, el paisatge sòrdid i gore d'abans continua present. Segueixen havent-hi, per exemple, les desenes de noies i dones que ofereixen el cos, vigilades per grupets de xulos des dels bars de Robador.

Mariano i el seu amic i contertulià Francisco recorden que en temps del Barri Xino, bars com ara l'Oregon i el Taketa servien de base per a les clàssiques prostitutes d'aquí, les dames que portaven els clients a les habitacions de dalt sense que haguessin de sortir primer al carrer. «Podies dir que t'havies pres un cafè amb llet i res més…», riuen tots dos. Ara hi ha un bar que es diu Filmax, igual que la productora; pura casualitat.

Arquitectura qüestionada

3 Poc riuen de la Filmoteca, no obstant. Al barri, no convenç. Pel seu aspecte, primerament. «Una merda, parlant clar.» En una plaça molt dura, les portes són estretes, no ofereixen una entrada àmplia i agradable al vestíbul. I la façana del carrer de Sant Pau, que segueix sent tan estret com sempre, és inhòspita, amb només plaques d'acer oxidat que deixen una llarga ratlla de gotes de color marró a la vorera cada vegada que plou. Però no convenç també per una altra raó: «¿Què hi fa una cosa com una Filmoteca aquí?», es pregunta Francisco.

Doncs això, intentant reanimar una zona molt deprimida. Una zona on ells recorden l'existència de pisos de gent que va desaparèixer. On ara s'obre aquesta gran plaça empedrada, amb el nom de l'anarcosindicalista més conegut com el Noi del Sucre, abans hi havia una petita placeta amb una font i un grafit enorme, de color rogenc, de Rock Hudson. Per cert, la Filmoteca faria bé de posar a la seva web una pestanya i un mapa sobre com arribar-hi i poder evitar la frontera.