elPeriódico.cat

Encarna Muñiz no va arribar a la Colònia Castells enganyada. Quan va llogar la vivenda, el maig del 2005, la immobiliària ja la va advertir que «la cosa duraria poc temps». Que el lloc estava afectat per un pla urbanístic i que «en un any o dos» hauria de marxar. L'Encarna ho va acceptar de totes maneres perquè, tenint en compte els seus escassos recursos econòmics, no tenia gaires alternatives. A més, viure al centre de Barcelona en una caseta baixa, en un barri gairebé bucòlic com era la Colònia Castells d'aquells temps i a un preu assequible es presentava com una oportunitat a la qual no va voler renunciar. Avui, sis anys més tard, és de les poques que resisteix al lloc.

A la trinxera 8 Encarna Muñiz, la setmana passada, a casa seva. ELISENDA PONS

Més informació

• La Colònia Castells agonitza sense saber res del seu futur

• Tags: Barcelona

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 35 de la secció de cv Gran Barcelona de l'edició impresa del dia 09 de octubre de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

Només queden quatre vivendes habitades de les afectades per la primera fase de la reforma -la que va des del carrer de Castells fins al d'Entença-, i poques més dretes. La resta -tres quartes parts del barri- ja són desoladores parcel·les plenes de ruïna, testimoni de pedra del que en un altre temps van ser cases. Tots els veïns d'aquesta part de la colònia s'han convertits ja oficialment en okupes a les seves pròpies cases, perquè fa mesos que els van ser expropiades.

El bar de la Pili

La caseta on viu l'Encarna havia estat l'antic bar de la barriada. El bar de la Pili. De fet, té dues portes de vidre, una per cada carrer, com si fos un local comercial. Està prejubilada, viu sola amb les seves dues gates i cobra molt poc, amb la qual cosa quan la desallotgin -tard o d'hora, i més aviat que tard, vindrà la policia a treure-la d'allà- no compta amb gaires alternatives. No té dret a ser reallotjada, ja que va entrar a viure a la Colònia després del 2001 i coneixent des del primer dia que el lloc tenia data de caducitat. Però, malgrat que l'acord al qual van arribar totes les parts -propietaris de les vivendes i administracions afectades- mantenia que només els veïns anteriors al 2001 tenien dret a reallotjament en pisos de lloguer o de propietat, en funció de les condicions en què visquessin fins al moment, l'Encarna assegura que en la infinitat de reunions mantingudes amb els tècnics tant municipals com de Reursa, l'empresa pública de la Generalitat encarregada de la transformació urbanística, li van dir sempre que no es preocupés, que no els deixarien al carrer. Que trobarien una solució. Però aquesta solució mai va arribar. El que sí que va arribar, en canvi, va ser la notificació que havia d'abandonar la vivenda abans del 29 de juny.

«Em van dir que per accedir a un pis d'emergència social guanyo massa, i per a un de protecció oficial normal, massa poc», apunta. El 29 de setembre era la data fixada per al seu desallotjament, però la pressió popular va aconseguir parar-lo. De moment ha cobrat la indemnització econòmica que sí que li tocava, uns 6.000 euros. «L'advocat em va dir que agafés els diners, perquè si no, em quedaria sense casa, sense pis i sense indemnització», explica. Malgrat haver agafat els diners, no vol abandonar la casa. Això suposaria la seva rendició. S'hi quedarà fins que la treguin per la força o fins que li donin un lloc alternatiu on viure. Acceptaria mudar-se a un dels 14 pisos buits des de fa un any del bloc aixecat per reallotjar els afectats de la primera fase.