elPeriódico.cat

Quan el Joan, el fotògraf, li demana que s'allunyi uns metres i torni a poc a poc per poder retratar-lo, Miquel Grau es queda parat, reflexiona un segon, mira el periodista i li fa notar que si retrocedeix haurà de circular uns metres contra direcció, i encara que es tracti del carril bici de la vorera de la Diagonal, és una maniobra que no li agrada. Així és aquest home afable de 80 anys acabats de fer, un jubilat prudent que va aprendre a pedalejar el 2006 i avui pot presumir -no és que ho faci- de ser un dels ciclistes més longeus de Barcelona. La seva gesta, la d'afrontar en la maduresa una assignatura que en la infància no va trobar el moment, el manté vigorós i avui li permet marcar-se objectius de nen, com «fer la volta a l'estany de Banyoles» o «pedalejar per la carretera de les Aigües» amb la ciutat sota les seves rodes plegables.

Miquel i la seva bici, dijous. JOAN PUIG

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 31 de la secció de cv Gran Barcelona de l'edició impresa del dia 20 de juny de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

Tot va començar en una visita al delta de l'Ebre. El Miquel s'allotjava en un hotel amb la seva dona, la Carme, i va pensar que fer una volta en bici -l'establiment les posava a disposició dels clients- seria la millor manera de conèixer el lloc. L'hi van entregar a recepció, i quan hi va pujar es va adonar que no sabia anar-hi. «De petit vivia al carrer d'Urgell, davant del mercat de Sant Antoni, i amb el grup del barri jugàvem a altres coses». La seva infantesa va coincidir amb la guerra civil i als seus pares no els feia gaire gràcia que s'allunyés gaire del forn que regentaven, així que el petit dels Grau va créixer entre pilotes i cotxes de joguina, però allunyat de pedals i manillars.

Començar de zero

En aquest hotel de Tarragona, el Miquel es va proposar posar remei a la seva nul·la perícia en matèria ciclista. Va buscar; i va trobar. A la Casa Elizalde, per art i gràcia del Bicicleta Club de Catalunya, la parella es va apuntar a un curs per aprendre a anar en bici «des de zero». Explica que era «el més gran», però no ho diu amb dubtes o vergonya, més aviat amb la timidesa que denota inquietud per no deixar de cultivar el coneixement. Van ser quatre o cinc sessions, ja no ho recorda; prou per convertir-lo en un ciclista urbà que va ser dels primers en abonar-se al Bicing.

El Miquel va tenir molt clar des del primer moment que havia de «respectar al 100% les normes de circulació» perquè a sobre d'una bici l'ésser humà és la carrosseria, i amb 80 anys un ja no manté el cos a tot risc. «Si et passa alguna cosa, sempre serà per la mala actitud dels altres», comenta, recordant el dia que va caure a terra perquè un ciclista fitipaldi el va envestir a la plaça de Tetuan.

Pilota la bici amb una suavitat que encomana tendresa. Per no tornar a anar en sentit contrari, fa servir la vorera del costat mar per tornar. S'atura davant del seu portal i diu que tota la gent gran hauria de fer una mica d'exercici, que si un vol fer alguna cosa, tant hi fa l'edat que tingui. Ell té 80 anys però ni s'ho creu ni ho sembla. Més aviat n'hauria de tenir cinc, els que fa que és ciclista a Barcelona.