Joan Barril Periodista

En un tòrrid lloc de l'interior de Tunísia s'obren les vivendes troglodítiques de Matmata. Per salvar els rigors del sol, els habitants del poble van foradar amplis pous i a les parets hi van excavar galeries que serveixen d'habitacions. Les cases subterrànies de Matmata avui són un exòtic racó turístic. Spielberg hi va rodar algunes escenes de la primera entrega de La guerra de les galàxies. A Matmata gairebé no hi plou mai. I hi ha nens que arriben als 12 anys sense conèixer la sensació de l'aigua que cau del cel. Quan això passa senten les gotes sobre la pell com una excitant novetat a cavall entre el temor al que és desconegut i l'alegria de la primera pluja de la seva vida.

Neu al parc d'atraccions del Tibidabo, ahir. ELIDENDA PONS

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 38 de la secció de cv Gran Barcelona de l'edició impresa del dia 04 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

A Barcelona, el fenomen dels nens de Matmata també té lloc quan s'anuncien nevades i fred. Alguna cosa passa en l'ànima de la ciutat quan es parla de fred al febrer. Se suposa que això no ha de ser notícia, però les administracions prefereixen tocar a sometent abans que la gent es vagi congelant als seus cotxes com al març del 2010.

De tots els meteors, la neu és un fenomen que es troba a faltar. Deu ser perquè sempre hem volgut ser més europeus del que som i ens agradaria tornar, ni que fos per un parell de dies, a l'anomenada petita edat del gel que va assolar Europa des del segle XIV fins al XVIII i que va permetre a Brueghel pintar no pocs paisatges de blanc. Esperem la neu amb il·lusió i, quan la neu no arriba, carreguem contra els meteoròlegs i els consellers de la cosa. És una injustícia, perquè en aquest país si hi ha algú que no hagi fet un bon pronòstic del futur són els economistes, els que expliquen la història quan la història ja ha passat.

Fa fred, és veritat. Però és un fred siberià, diuen. Probablement l'únic que Sibèria exporta a l'exterior. A la parada de l'autobús, un empleat de TMB espera el canvi de torn. Sap que a l'autobús estarà més calentó. Parlem: «Jo no entenc aquesta excitació que provoca la neu abans de caure. ¿Per què la neu és tan bonica quan cau i tan lletja quan s'embruta? ¿Per què anem a buscar la neu al Tibidabo i després les rodes no ens permeten avançar? Si la perspectiva de la neu petita canvia la nostra vida quotidiana, ¿que succeiria si els sismòlegs anunciessin un terratrèmol imminent?». Li dic que no és el mateix, que als barcelonins el que els agrada és viure en un calendari i la neu sobre la muntanya de Collserola és decorativa. L'home no es deixa convèncer: «No és tan fàcil. Imagini's que la neu, en lloc de ser blanca fos negra. Aleshores ho entendríem com una maledicció».

Potser la verdadera maledicció l'han experimentat els gairebé 200 morts que s'han comptabilitzat a diferents països d'Europa, des d'Ucraïna fins a França. Això és notícia i tragèdia. Fins i tot l'estret del Bòsfor es va gelar. Però a Barcelona l'arribada o l'absència de la neu només ens serveix per omplir les nostres converses amb novetats que ens amaguin l'enorme fred polític amb què aquesta setmana el Govern del PP ha volgut posar-nos a tots a la nevera. Retrocés en l'avortament, la immersió lingüística, el pla hidrològic, la tauromàquia, la reforma laboral, la crucifixió de Garzón, l'educació per a la ciutadania.

El conductor puja al bus del relleu. Segueix sense nevar, però a dins l'atmosfera és càlida. Ja no puc parlar amb ell. Però penso que seria bonic ser un dels nens de Mat-

mata que juga per primera vegada amb una aigua que no ha tocat mai ningú abans. Mentrestant, a la neu de la gran ciutat li tocarà esperar.