«No som ni a Nàpols ni a Palerm, però tampoc estem tan lluny d'aquests nostres parents de l'altre costat de la riba mediterrània, i allò que ha teixit durant anys Fèlix Millet s'acosta molt a una societat secreta que funciona gràcies a les complicitats comprades i pagades en tots els àmbits». Aquest és un extracte del llibre Fèlix Millet, el gran impostor, del periodista Jordi Panyella (Barcelona, 1966): un relat personalitzat del saqueig del Palau de la Música-Orfeó Català.

Portada del llibre sobre Millet. albert bertran

El periodista Jordi Panyella, ahir, al costat d'una de les taquilles del Palau de la Música Catalana. albert bertran

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 39 de la secció de cv Gran Barcelona de l'edició impresa del dia 09 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

El volum, publicat per Angle Editorial, serà presentat avui en societat a la Casa del Llibre. El periodista d'El Punt / Avui resumirà la seva experiència sobre de quina manera va afrontar i afronta, com a expert en tribunals, la investigació judicial de l'espoli del Palau. «El matí del 23 de juliol del 2009 jo no sabia encara que aquest grup passaria a formar part de la meva vida», destaca Panyella. Aquesta colla la componen Fèlix Millet i els seus immediats col·laboradors, entre ells el seu soci Jordi Montull i la filla d'aquest. I aquell matí és quan els Mossos, acompanyats d'un fiscal i una comitiva judicial, van practicar l'entrada i registre a l'auditori barceloní i va esclatar un escàndol que ha sacsejat Catalunya. «Va ser arribar a la taula

-explica Panyella- i sentir la veu de la cap de secció de la web, Sílvia Barroso, preguntant-me què sabia d'un registre judicial a les oficines del Palau de la Música». Així va començar a conèixer-se que el que va ser president d'aquesta entitat musical es va apropiar, almenys, 24 milions d'euros. No es va preocupar ni d'esborrar les empremtes del presumpte desviament de fons.

Després de mesos d'investigació periodística, Panyella treu a la llum alguns episodis desconeguts de la trama, a la vegada que realitza una aproximació a la psicologia d'un personatge ben relacionat entre la burgesia catalana i els polítics.

El llibre és un relat pròxim i viscut (Panyella ha seguit el procés judicial de prop), barrejat amb dades precises i sentiments personals (l'autor confessa que la seva infància va estar lligada a un cor infantil). Esquitxa el reportatge minuciós amb pinzellades emocionals i del que significa la professió periodística. S'endinsa en quin és el paper dels professionals de la comunicació i, més en concret, de l'especialista de justícia i tribunals, aquest personatge encara estrany per a part del món del Dret que es mou pels jutjats a la recerca d'informació.

Panyella revela les estratègies utilitzades pels excàrrecs del Palau per superar les auditories i com Joan Rigol, llavors conseller de Cultura de la Generalitat, va voler apartar Millet de la direcció del consorci de l'entitat el 1984, quan va tenir coneixement que s'aprofitava del seu càrrec per a negocis privats. Al final no ho va fer. El periodista no descarta una segona part.