Joan Barril Periodista

Ales 5.30 hores és quan les ciutats deixen de ser ciutats habitades i es converteixen en pura i simple arquitectura. La silueta humana ha desaparegut, als coloms els costa volar en la foscor i els gats policies s'han declarat en vaga. A vegades, la llum verda d'un taxi lliure ens recorda que s'acosta l'aurora i que, no per ser dilluns, hem de deixar de treballar.

Andanes desertes a Sants. ÁLVARO MONGE

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 31 de la secció de cv Gran Barcelona de l'edició impresa del dia 21 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Pels voltants de l'estació de Sants hi convergeixen uns quants cotxes, pocs, i algunes motos congelades. Els passatgers no es diuen res, perquè a aquelles hores les paraules han estat robades a la son i la soledat se'ns ha enroscat als turmells. L'estació de Barcelona Sants és un palimpsest de l'arquitectura, un document sobre el qual encara s'estan escrivint volums nous. A les portes de l'estació gent amb la mirada perduda esgota el cigarret prohibit a l'interior. Esperen l'hora en què es perdran entre les andanes, tots amb la cara mirant cap a les llums misterioses que donen al túnel el caràcter d'enorme serp del temps.

A aquelles hores el gran cafè Ars està tancat, però hi ha una petita barra que acull els viatgers matiners. Un cafè balsàmic és la beguda estrella com si fos l'elixir que ens porta una altra vegada al món dels vius. Som 15 persones agafades al cafè i la mirada perduda en un buit que s'acaba allà mateix. Com a caminants en el bulevard dels somnis trencats, tots deuen pensar que aquelles no són hores d'anar pel món. A l'exterior, els grans edificis de Numància o Tarragona van veient les seves finestres jaspiades per llums tremoloses de gent que intenta domesticar el gemec de l'aigua de les dutxes. Malgrat que la ràdio està a punt de parlar dels guanyadors dels Goya, a l'estació de Sants es viu el petit drama de la quotidianitat. Els diaris han arribat al basar que s'obre a l'esquerra, però són pocs els que es refugien a les seves pàgines. No en va la vida s'ha accelerat i les notícies d'avui ja van ser analitzades ahir.

Hi ha pocs treballadors, curiosament, tan amables com els expenedors de bitllets d'una gran estació. Saben que la seva feina ja no es porta i que la seva empresa va reduint la plantilla. El bitllet electrònic s'imposa. Fins i tot és més car arribar i demanar un bitllet que imprimir-lo a casa des de la pàgina web ferroviària. El gran vestíbul nocturn només rep el retrunyiment de les rodes de trolleys, aquelles maletes que la gent estira com un gos de Sant Bernat amb el seu barrilet d'esperances.

Tones a 300 per hora

3 Curiosament tan sols les línies de llarg recorregut tenen un detector d'infaustos mecanismes terroristes. Els trens de proximitat semblen molt més innocents. Una noia que va a la Universitat de Lleida em diu que ella agafa l'Avant i no l'AVE. Amb el carnet de família nombrosa costa uns 12 euros. L'AVE fins a Lleida-Pirineus en turista supera per poc els 50. «¿I el temps del trajecte?», li pregunto. «Gairebé igual. Deu minuts més amb l'Avant. A vegades fins i tot menys». Un home impecablement vestit es disposa a anar a Madrid. Arribarà a primera hora de la seva jornada laboral. «¿No és millor anar en avió?». I ell respon que l'avió li fa por. «L'avió no és natural, ¿ho entén?». I em quedo dubtant sobre si una burrada de tones lineals circulant a gairebé 300 quilòmetres per hora sobre dos rails és el sistema més natural del món.

A poc a poc l'estació de Sants recupera la normalitat. Arriben els guàrdies urbans i s'obren els primers talonaris de multes. Això també és molt natural. Les siluetes humanes segueixen ressuscitant enduent-se un cafè als llavis i s'introdueixen a les entranyes de l'estació només per comprovar que sovint la via fèrria és la línia més dolça entre dos punts.