Joan Barril Periodista

Avui haurà nevat. I el dia d'ahir va ser un angoixant espectacle d'acaparament, transports anticipats, escoles a punt de tancar i aquell fred intens que només s'apaivaga amb la conversa. Aquesta és la diferència entre la neu en temps de crisi i la neu en temps d'abundància. En el benestar, la neu és una joguina que la naturalesa ens regala. En l'escassetat la neu és la rúbrica de com van de malament les coses. A la parada de l'autobús dos homes madurs parlen: «L'important no és guanyar molt sinó conservar el lloc de treball». I l'altre, en el seu paper d'optimista, li respon: «No hi ha mal que per bé no vingui. Començava a estar tip del que estava fent. Serà difícil, però espero dedicar-me a una altra cosa». La supervivència laboral consisteix a creure que les crisis són la demostració que tots els humans gaudeixen d'una segona oportunitat sobre la terra.

Cua al Servei d'Ocupació de Catalunya, al carrer d'Aragó, 162. JOAN PUIG

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 35 de la secció de cv Gran Barcelona de l'edició impresa del dia 02 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Arriba l'autobús i uns nois de 20 anys, amb les carpetes universitàries a la falda, s'han tret els auriculars de l'Ipod i parlen. «Jo acabo la carrera d'aquí uns mesos». «Això està bé. ¿I què penses fer?». El pessimista jove respon: «Res del que pensi per al meu futur es complirà. En tinc prou d'anar tirant, ¿saps?». Fora de la carpeta porten llibres en anglès i apunts de matèries difícils. El pessimista s'imagina el dia de la seva graduació, quan el vesteixin amb el seu birret d'estudiant davant la mirada encesa dels seus pares. Aleshores algun impertinent li preguntarà: «¿Ja tens feina?». Però d'això no n'hi ha. I els governs s'entretenen a canviar el nom d'assignatures i retallar partides d'investigació. «No tinc feina ni en tindré», dirà l'acabat de llicenciar.

El noi no menteix. Es va presentar per fer de dependent d'un forn del carrer d'Aribau d'aquells que l'única cosa que fan és escalfar les barres prèviament congelades. Portava fins i tot un carnet de manipulador d'aliments. Es tractava d'obrir a les sis del matí i per la feina li pagaven 400 euros. Va mantenir una entrevista de feina amb l'encarregada però no va rebre cap resposta. Ara el gairebé llicenciat reparteix flyers de pizzes pel carrer.

Taxista llicenciat

3No és l'únic. Fa una setmana un noi conduïa un taxi mentre m'explicava qui era aquell Salmerón que dóna nom a l'inici del carrer Gran de Gràcia. «¿Com és que sap tantes coses, vostè?». «Sóc llicenciat en història, senyor. I a la llarga això del taxi m'ha acabat agradant». L'historiador també sap que es pretén reduir la flota de taxis en un 20% i que ell té bastantes possibilitats de quedar-se a l'atur. També ho creuen els cantants del Liceu, a qui se'ls ha dit que l'anomenat bel canto està ple de cançons insegures.

Amb cara desconfiada els bancaris d'algunes caixes intueixen que falta poc perquè tanta fusió els acabi fonent. Entre màquines automàtiques i tantes oficines que van tancant, no hi ha gaires motius per a l'esperança. Fins i tot la publicitat del BBVA aconsella als seus clients que omplin la casa d'electrodomèstics per sant Valentí però, sobretot, que no regalin flors a les seves dones. Un biòleg que ven rams davant d'un mercat no sap a què atenir-se. Pensava ser investigador però no li van donar plaça. Va optar per la docència, però les retallades van acabar amb ell. Es va refugiar en la venda de flors i ara resulta que un banc considera que les floristeries són subversives.

Baixo de l'autobús amb el cor encongit. Els dos homes també baixen: «Si ara ens quedem sense feina, ¿què direm que sabem fer perquè ens contractin?» Un diu: «Jo sé cantar bastant bé». L'altre remata: «Doncs jo toco la guitarra». La picaresca reneix com al Segle d'Or.