Joan Barril Periodista

En un principi va ser l'aigua, aquell líquid que arribava dels núvols i dels rius. Amb l'aigua els antics habitants de Mesopotàmia van fer fermentar l'ordi i van obtenir la cervesa. No ho van fer pel gust, sinó més aviat pels graus d'alcohol amb què la nova beguda consolava les penes dels guerrers i els enardia per al combat. Però la civilització dels dipsòmans va continuar. Va aparèixer el vi i els aiguardents destil·lats de qualsevol cosa i, finalment, es va arribar al barroquisme dels còctels.

Juan Jiménez, bàrman del Dry Martini, ahir. FRANCESC CASALS

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 38 de la secció de cv Gran Barcelona de l'edició impresa del dia 07 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

El prodigi de la barreja té a Bar-celona uns quants temples que ja han aconseguit fama mundial. En primer lloc el Dry Martini, fundat per Carbonell i administrat avui en dia per De les Muelas. Després tenim el minúscul però també entranyable bar Boadas, al carrer de Tallers. I recentment s'ha obert el Mutis, en un principal a prop del magnífic Bar Mut, a la part de dalt de Pau Claris. Per celebrar aquesta consagració vaig anar a agafar-me a l'esplèndida barra del Dry Martini, que poc abans del migdia acull uns quants romàntics solitaris disposats a capbussar-se en la primera copa del dia. Allà hi acostuma a haver la Marta, que no és bàrman, sinó barmade, expressió que agrupa les escasses cocteleres del planeta. La Marta és ràpida i discreta i deixa que les copes parlin per elles mateixes. Acostumo a seure a la cantonada de l'esquerra de la barra, després del revolt de fusta brunyida que porta el bevedor a la paret on s'ordenen els diaris del dia. L'atmosfera és agradable i, si no fos pel raig de sol que de tant en tant acompanya un nou parroquià, es podria dir que és de nit i que aquell indret sembla sortit d'un quadro de Hopper, concretament la pintura Nighthawks, on una rossa es mira les ungles i un home al seu costat sent bullir sota el barret tots els seus dubtes.

Ahir la Marta no hi era i al seu lloc l'oficiant era el Juan, tan digne com qualsevol de les begudes que esperen als prestatges ser escollides pel client. Recordo James Stewart en aquella pel·lícula de Hitchcock titulada en original North by Northwest quan implora a un dels dolents: «¡No em mati, per favor. Tinc dona, sogra i tots els bàrmans de la ciutat depenen de mi!» Abans el Dry era un lloc exclusivament masculí, però a poc a poc es veu a la barra alguna executiva que repassa les seves carpetes i que dóna a l'ambient un honorable aspecte igualitari. Res a veure amb la frase de Dorothy Parker que, referint-se a aquell còctel també conegut com la bala de plata, acostumava a dir: «Un és poc. Dos és suficient. Amb tres estic sota la taula. Amb quatre estic sota el meu amfitrió». En cocteleries com ara el Dry o el Boadas no se serveixen filtres d'amor, ni tan sols de lloguer. El còctel és un catalitzador de l'amistat de llarg recorregut.

M'alegra que, per una vegada, la feina ben feta no tingui fronteres. Al Dry Martini no hi ha ningú que s'encarregui de la seguretat davant gent de mal beure. Deu ser perquè quan t'ofereixen una copa de qualitat, el bon beure està garantit.

D'ara endavant arribaran personatges de tot arreu per deixar-se ser en amistat sobre les toves butaques Chester o arreglaran el planeta a les cadires Thonet i a les taules de marbre. Aquesta és la nostra altra sagrada família, aquella que adopta els desvalguts i que els ennobleix amb l'aigua sempre beneïda de 40 graus. No és veritat que tots els bàrmans de la ciutat depenguin de James Stewart. En realitat som molts els que depenem dels bons bàrmans de la ciutat. H