El Periódico

BARCELONEJANT

L'esquiu propietari de la casa Felip

Poc se sap de qui va encarregar la fantàstica finca modernista del carrer d'Ausiàs March

  • L'esquiu propietari de la casa Felip

    DANNY CAMINAL

  • L'esquiu propietari de la casa Felip

    DANNY CAMINAL

  • L'esquiu propietari de la casa Felip

    DANNY CAMINAL

  • L'esquiu propietari de la casa Felip

    FERRAN SENDRA

Divendres, 24 de febrer del 2017 - 20:56 CET

Plou. I a una l’envien per l’escala de servei. L’aigua no és bona per a l’alfombra, impol·luta i de color clar, que cobreix el marbre de Carrara de les escales. Ni per a la barana de forja sortida del taller de Manuel Ballarín. El mateix que va treballar al Palau Macaya, el del Baró de Quadras i la casa Amatller, per citar-ne alguns. I vés a saber què passaria, si es mullessin, amb els fantàstics esgrafiats daurats de Joan Paradís que cobreixen les parets d’accés. No hi ha problema. La cabina de l’ascensor és de fusta de noguera. Ja se sap, les escales de servei de les cases burgeses d’abans no tenen res a envejar a les bones entrades contemporànies. N’és un exemple la casa Felip (Ausiàs March, 20), un dels edificis modernistes que es troben en una de les millors zones per buscar-los: a la dreta de l’Eixample. En el que es va conèixer com la zona d’or tèxtil.

Allà va viure Manel Felip, el que va donar nom a la casa però del qual se sap poc, més enllà que va ser el seu comitent, també de l’edifici veí, i que totes dues van ser encarregades a l’arquitecte Telmo Fernández i Janot. Es dedicava al tèxtil, se suposa. A la pana, en concret. Prova d’això serien les poc usuals però fantàstiques pintures d’escenes versallesques executades sobre pana que cobreixen un dels salons de la casa: el de rebre. I com tota part destinada a mostrar a les visites, és la més ostentosa dels 400 metres que ocupa el pis: columnes de marbre treballades, terres de marqueteria i parets i sostres forrats de fusta ricament treballada a l’estil francès. Rococó. Sí, el modernisme tenia això, que era eclèctic i tant admetia els historicismes com inventava ondulacions naturals.

També sembla que Felip va fer la fortuna a Amèrica, vaja, que era un indià. Hi ha algun rastre documental sobre això però també alguna prova iconogràfica: els gira-sols. Tots els sostres els tenen representats, també l’espiell de la porta principal, espectacular, per cert. La planta tant val per evocar Amèrica com per sub­ratllar un sentit religiós. I que Felip era de missa diària és una altra de les poques coses que se saben sobre el ric burgès. La casa té oratori, d’estil neogòtic i amb dues immenses butaques, firmades per Joan Busquets, un dels grans de l’ebenisteria modernista, amb grius, o qualsevol dels seus parents mitològics, com a recolzabraços. I en ella s’oficiava per a veïns i amics.

La capella divideix la casa entre els salons de rebre, els ostentosos, i els familiars, espectaculars també però sense tants fastos. En aquest costat no mana el marbre, sinó la fusta. I la llista d’artistes que van participar en la seva decoració és d’infart. No en va, la casa destaca per l’espectacularitat de les seves arts aplicades. Així que no és estrany que quan s’obre la porta del menjador, l’exclamació que més deixen anar els visitants és un «Ooooh» de sorpresa. S’ho val. Deu metres de vidriera presideixen l’estança. Porta la firma d’Antoni Bordalba, el mateix que va construir les del Cercle del Liceu i el sostre lluminós de la casa Viuda de Baixeres, una meravella situada a la Gran Via, entre Balmes i Rambla Catalunya, de la qual no va quedar res després del bombardeig de l’aviació italiana el març del 38. La xemeneia, amb una talla de fusta de Lambert Escaler a l’estil de les dones que feia Alphons Mucha, és una altra de les joies del menjador. Però n’hi ha més. Hi ha el terra. Mosaic italià amb tessel·les de marbre, vidre daurat i pasta vítria. Va sortir de l’art de Lluís Bru, que també va deixar la seva empremta a la casa Lleó Morera, el Palau de la Música i l’Hospital de Sant Pau. Déu n’hi do.

SEU DE LA FUNDACIÓ VILA CASAS

La casa Felip és privada. A la mort de la seva dona, Elvira Pérez Capdevila, el 1936, la propietat va passar a les nebodes de la difunta. Aquestes la van deixar als Salesians del Tibidabo. I es va vendre. Per aquí han passat l’empresa tèxtil Noguera i Vintró i el Círculo Condal. Però des del 1997 hi té la seu la Fundació Vila Casas. I des del 2014 obre les portes al públic de tant en tant. Ara ho farà setmanalment a través de Cases Singulars, un projecte que acosta el patrimoni privat al públic a través de visites molt personals. A la casa Felip es rebrà cada divendres, prèvia reserva.

Platges de Barcelona als anys 80
Envia'ns fotos
de la Barcelona
preolímpica
Busquem imatges de com eren Montjuïc, la platja, El Prat o l'actual Vila Olímpica.
ENVIA'NS LA TEVA FOTO

Su primer agente, Horacio Gaggioli, revela que su llegada al Barça solo se debió a "las circunstancias de la vida"