• Dilluns 21 maig 2012, 14:03 h

elPeriódico.com

Registrar-se | Iniciar Sessió
Violència urbana | L¿opinió de CARLES FEIXA

La confusió simbòlica

No hi ha cap interès a estudiar els moviments alternatius

Diumenge, 3 de octubre del 2010 Imprimir Enviar aquesta notícia Augmentar/ Reduir text
Carles Feixa (URBANISTA)
Vots:
+0 votar a favor
-0 votar en contra

¿Guarda relació la violència juvenil viscuda als carrers de Barcelona el dia de la vaga general de la setmana passada amb els motius que inspiraven la protesta sindical, una reforma laboral que incideix en una generació precària o, més ben dit, precaritzada? ¿S'emmiralla, d'alguna manera, la composició transnacional dels joves detinguts arran dels disturbis amb la conversió de Barcelona en una metròpolis cosmopolita? ¿Quines són les galeries subterrànies que, com les del talp de què va parlar Karl Marx referint-se als oponents al capitalisme industrial, connecten els antisistema amb el mateix sistema, en aquest cas amb el capitalisme informacional?

Edició Impresa

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 6 de la secció de Tema del día de l'edició impresa del dia 03 de octubre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

D'entrada, cal tenir present que sobre el moviment alternatiu de Barcelona -el magma plural que s'amaga sota l'etiqueta dels antisistema- ho ignorem gairebé tot: les investigacions acadèmiques sobre aquest moviment són ben minses, potser a causa de la reticència dels mateixos actors a ser investigats, però també, per què no dir-ho, a la reticència de les administracions a recolzar estudis al voltant d'aquest assumpte, convertit en una patata calenta que ningú no vol assumir, però que s'acaba utilitzant en la confrontació política.

En un llibre que vaig editar amb Francisco Ferrándiz (Jóvenes sin tregua. Culturas y políticas de la violencia, Anthropos, 2004), hi vam incloure tres textos que, malgrat referir-se a un context molt diferent, proporcionen algunes claus teòriques. El primer, de Philippe Bourgois, abordava la violència quotidiana al Salvador de la postguerra civil a través de la noció de «pornografia de la violència»: la seducció per una representació espectacular dels actes de violència real, que així passen a convertir-se en «violència simbòlica» justificada en si mateixa, i que els grups subalterns assumeixen com a únic mitjà per copsar l'atenció dels poderosos.

El segon, de Larissa Lomnitz, explicava la «confusió simbòlica» dels anys posteriors a 1968 pels porros mexicans, grups juvenils d'origen popular sorgits com a animadors esportius, utilitzats per boicotejar les manifestacions estudiantils i crear confusió sobre els motius que les inspiraven. El tercer, de Jeff Juris, descrivia la «violència performativa» viscuda a Gènova (Itàlia) arran de la manifestació antiglobalització del 2001, quan va morir el jove antisistema Carlo Giuliani, exercida tant pel black bloc anarquista com pels antidisturbis, que no van saber com combatre formes de manifestar-se que no comprenien.

Per saber si en els fets del 29 de setembre a Barcelona hi ha alguna dosi de «pornografia de la violència, confusió simbòlica o violència performativa», caldria investigar-ne el context. No es pot justificar una agressivitat sense objectius aparents, però en demonitzar-la sense intentar comprendre el seu rerefons correm el risc d'imposar-nos als fantasmes sense abordar els mals que els causen.

Entre la tolerància zero i la tolerància deu (és a dir, entre la repressió indiscriminada i la impunitat) hi ha el que podríem anomenar tolerància tres. És la que acostumen a utilitzar els pares amb els fills, amb resultats raonables: consisteix a comptar fins a tres abans d'actuar, fent-ho amb contundència si cal, però mai abans d'intentar comprendre per què han actuat així.

Problemes enquistats

Des de les manifestacions antiglobalització de principis del 2000, passant pels desallotjaments de les cases okupes durant la darrera dècada, la mediació -que no és negociació- ha brillat per la seva absència, i els problemes s'han anat enquistant. No sé si és casualitat que emergeixin ara, coincidint amb una vaga general que s'oposa a una reforma del mercat de treball que, com totes les que hi ha hagut fins ara, sol eixamplar la precarietat laboral dels joves.

Aquí rau precisament la força dels antisistema: no en la confusió simbòlica generada pels seus elements més violents, sinó en la capacitat per recordar que hi ha problemes irresolts, encara que sovint no es facin visibles.

Vots:
+0 votar a favor
-0 votar en contra
Imprimir Enviar aquesta notícia Augmentar/ Reduir text

Escriviu el vostre comentari:

AVÍS: El comentari no pot superar els 500 caracters

PER PARTICIPAR HEU DE SER USUARI REGISTRAT. (Registrar | Iniciar sessió)

El +

El més
Mostrar grup El més llegit
destacado

21/05/2012 Esports

Un Barça sense escut

21/05/2012 Esports

El silenci de Guardiola

destacado

21/05/2012 Gent

La boda del desaire

21/05/2012 Internacional

Monti convida Rajoy a la cimera de Roma

destacado

20/05/2012 Barcelona

Sexe abans de Crist

Ocultar grup El més comentat
Mostrar grup El més valorat
Mostrar grup El més enviat