El Periódico

BARCELONEJANT

Amb el piano a sobre

Els New Orleans Pussycats atrauen multituds en les seves actuacions entre la catedral i la plaça de Catalunya

OLGA MERINO / BARCELONA

Divendres, 19 de maig del 2017 - 11:29 CEST

El piano de la imatge, tunejat amb rodes, dorm a l'aparcament Saba de la plaça de la Catedral i paga pupil·latge com si fos un cotxe qualsevol. Cada dia, dos músics de carrer russos el treuen del seu refugi subterrani i el condueixen fins on els correspongui actuar, a vegades tan a prop com a les mateixes escalinates de la basílica. El problema sobrevé quan el bolo de dues hores, segons els torns que sorteja l'ajuntament, els queda una mica lluny i han de transposar amb el teclat fins a la plaça de Catalunya, posem per cas, esquivant grups de turistes amb parades a cada semàfor. Un càstig semblant al del pobre Sísif, a qui els déus van condemnar a empènyer una roca fins al cim d'una muntanya perquè després la pedra tornés a caure vessant avall pel seu propi pes.

Així, de dilluns a divendres. Aquest és el seu pa diari, el de Mikhaïl Uliànovski (el pianista pròpiament dit) i el de Mikhaïl Violin (banjo, veu i cua), dos Mikhaïls que van néixer a Sant Petersburg el 1971, es van conèixer al col·le i van muntar una banda en els temps de la perestroika, que va posar l'URSS molt rockera. A sobre, com que es tracta d'un piano de paret molt senzillet, de la marca Cherny, amb el sotragueig es desafina, encara que no tant com el del gall d'Eurovisió.

Va formar la banda el 2005 el trompetista Pepe Robles, amb 45 anys d'experiència jazzística

Quan el cap arriba al lloc de l'actuació, el piano està ajustat i ja sonen els primers compassos sincopats de 'ragtime', a falta només que el 'boss', el trompetista Pepe Robles, desenfundi l'instrument i se sumi a la màgia dels New Orleans Pussycats. ¿Gatets?, ¿per què van escollir un nom així? Doncs perquè no figuraran entre els grans tigres del jazz però, caram, els cadells tenen ullals, i tant que sí.

El trio es va conèixer als carrers de Ciutat Vella. Més aviat, va ser Pepe Robles qui va tirar el llaç als Mikhaïls el 2005, quan l'ajuntament va començar a posar normatives, horaris i llocs, i avui el grup està inclòs a la llista de 158 músics que toquen amb llicència consistorial. Deu tenir bon ull aquest Pepe, que, amb 45 anys de jazz a les espatlles, ja va formar altres grups a la ciutat, com el multipremiat Barcelona Hot Angels.

Sembla que no s'adiguin gens, dos russos que van estar sense papers durant tres anys i un senyor que podria ser el seu pare, nascut en un poble agrícola de Zamora en plena postguerra i emigrat a l'Argentina als 10 anys fins que va aparèixer Menem i se'n va afartar. A priori sembla que l'allioli no hagi de lligar però, així que comencen a tocar la seva música dolça i calenta, de seguida es munta al voltant una rotllana de públic entusiasta que els fa fotos, mou els peus, segueix el ritme amb palmes i fins i tot balla.

Completen el trio dos músics russos, els dos Mikhaïls, nascuts a Sant Petersburg

Són autodidactes tots tres i interpreten sense partitura un repertori que supera el centenar de peces de jazz de Nova Orleans, l'únic jazz verdader, segons Pepe, perquè “tota la resta és màrqueting”. Per completar el viatge en el temps fins a principis del segle XX, el Mikhaïl del banjo canta les lletres en anglès d'una manera impostada i aconsegueixt que la seva veu sembli ben bé sorgida d'una gramola, d'un vell disc de pissarra. Quan era un nadó, Mikhaïl es va escórrer dels braços d'algú, va caure a terra i va perdre l'oïda de l'orella esquerra, però la dreta funciona per 10.

Molta foto i molt 'selfie' amb pal, però d'euros més aviat pocs. Potser els turistes, que solen augmentar la seva audiència improvisada, creuen que els New Orleans Pussycats formen part de l'attrezzo' urbà d'una ciutat molt fotogènica. De cada cent tafaners, calculen, només un s'acosta a tirar una moneda a la caixa, encara que, per sort, les ordenances permeten ara la venda de discos. Però, vaja, viure del carrer és impossible a menys que complementin els ingressos amb actuacions oficials o amb l'útil BBC, bodes, batejos i comunions.

Acabada l'actuació, el trio es reparteix les monedes, queda per a l'endemà i els Mikhaïls tornen amb el trasto al pàrquing de la catedral. I torna a començar en un goig silenciós i alegre. Perquè, com va escriure Albert Camus, s'ha d'imaginar Sísif feliç perquè el seu destí li pertany. La seva roca és casa seva.

Platges de Barcelona als anys 80
Envia'ns fotos
de la Barcelona
preolímpica
Busquem imatges de com eren Montjuïc, la platja, El Prat o l'actual Vila Olímpica.
ENVIA'NS LA TEVA FOTO

El Barcelona hará oficial su decisión de ejecutar la opción de compra de Gerard Deulofeu