elPeriódico.cat

EL DELEGAT
ENRIQUE PIMPINELA
«Jaume, aquest noi ha de ser entrenador del Barça»

Amagats a l'estret i fosc túnel de vestidors, mentre un grup de joves del Barça B feien l'escalfament previ sobre una gespa artificial que abrasava de tanta calor que feia, dos aragonesos xerraven del futbol, de la vida i, per descomptat, de la seva terra. «Et dic una cosa, Jaume. Aquest noi ha de ser entrenador del Barça», li deia Enrique Pimpinela a Jaume Langa, exmassatgista del primer equip blaugrana en l'època del dream team de Johan Cruyff, on va coincidir amb aquell noi, i ara l'home que mimava les cames de tant de jove il·lusionat. «¡Tant de bo Déu t'escolti!», va respondre entusiasmat Langa quan ni tan sols la pilota es movia sobre aquella gespa artificial.

Més informació

• Premià, on tot va començar
• Només Pelé resisteix a la 'Pulga'
• Ferguson: «La filosofia del Barça és perfecta»
• Xavi, el soci perfecte
• Or per a tots

• Tags: Barça

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 6 de la secció de Tema del día de l'edició impresa del dia 10 de gener de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

«'Ho té tot, creu-me', i l'hi vaig dir tant a Premià com al Mini», insistia el delegat amb vestit i corbata, mudat per a l'ocasió, sabent que vivia una cosa extraordinària. «Jaume és mañico, com jo. És paisà meu». Abans era delegat, ara és tresorer i al seu dia també havia estat entrenador de cadets, juvenils, infantils... Gairebé mitja vida veient futbol, l'autèntic futbol. Aquells savis anònims que es passegen els matins dels diumenges per qualsevol camp de regional. Langa assentia. El Maño, així li diuen, seguia parlant.

No només volia que Déu l'escoltés, sinó que estava convençut que seria així. ¿I el noi on era? Aliè totalment a aquell diàleg, compartia confidències amb Tito Vilanova i repassava mentalment els apunts de Domènec Torrent i Carles Planchart, els especialistes en l'altre futbol. «A l'acabar el partit, Guardiola va dir que la pilota botava com un conill. No li faltava raó. La primera part va ser d'ells; la segona, nostra». Tant va botar, que va resultar gairebé impossible de governar en 90 minuts. El Maño tenia raó.

EL JUGADOR
EMILIO GUERRA, NOU DEL BARÇA B
«Ho va estudiar tot, com si fos un duel de Primera»

La veu d'Emilio Guerra, un rodamón del futbol modest (juga al Puertollano, a Segona B), sona feliç quan li anomenen a Guardiola, el tècnic que el va portar al Barça B. «És clar que em va sorprendre Guardiola com a entrenador, ho va estudiar tot abans de jugar contra el Premià. Va preparar el partit com si fos de Primera», explica el davanter, rememorant aquell matí.

«Va parlar molt amb nosaltres aquella setmana. Ho feia sempre. En el tracte personal, era espectacular com motivava cada jugador», diu Guerra. Li costa recordar, però després interromp la conversa quan li vénen totes alhora les últimes ordres del tècnic: «'Tu, Guerra, tranquil. ¡No desesperis! Fes el camp gran, no et quedis estàtic, baixa i associa't amb els interiors. Vine, però no gaire, que aquest camp és molt petit'», li va recomanar.

«Vaig tenir una oportunitat, però no vaig marcar. Però amb el míster vaig aprendre a moure'm millor, a connectar amb els companys. Vaig aprendre'n molt», diu. «És un tros d'entrenador. ¿Una paraula? Perfeccionista. Tenia clar la seva idea i el millor era com l'explicava», diu mentre surt el seu únic lament. «Hi havia Pedrito i altres que ara juguen a Primera. Tots van tenir bona sortida, menys jo».

EL RIVAL
QUIM AYATS, TÈCNIC DEL PREMIÀ
«A la primera pilota vaig veure que ja sabia com jugàvem»

Quim Ayats és ara el Guardiola del Llagostera, un equip de Segona B, i el Zubi del Llagostera. O sigui, tècnic i secretari tècnic alhora. Però encara conserva fresques imatges d'aquell Premià-Barça B. «No, no era un partit més. Durant la setmana ja ho vam anar veient. Després, a l'entrar al camp, hi havia gairebé 2.000 persones. ¿Quantes en venien habitualment? 400 o 500. No més», explica mentre li vénen al cap tots els detalls tàctics. «Es van trobar amb un Premià que feia dos anys que confeccionava un equip per a Tercera amb un tipus de jugador on l'important era la tècnica, basat, és clar, en el joc de toc», diu Ayats, encara que per a Guardiola no va ser cap sorpresa.

«Sé que una setmana abans ens havia vist en un partit de festa major a Vilassar. Va ser molt discret, com és ell. Va venir sense fer soroll, ni ens vam saludar, i se'n va anar, segur que abans que s'acabés el partit. La discreció és una de les bases del seu èxit». Aquell partit d'espionatge li va anar de meravella.

«Nosaltres sortíem des del darrere amb la passada de Suriñach el nostre porter, amb el peu o amb la mà. A la primera pilota, ens van venir a pressionar i vaig pensar: 'Mira, el molt punyeter'», diu somrient Ayats. «En aquella primera pilota vaig veure que ja sabia com jugàvem i li vaig dir a Suriñach: '¡Canvia, canvia! ¡Fes-ho encara més ràpid! Vam haver de córrer més riscos, és clar!», afirma al recordar aquell primer pols tàctic de l'inici. «Me'n recordo que als últims minuts, va caure un jugador del Barça B prop de les banquetes i vaig veure el Pep agafar-lo a l'instant per la solapa i aixecar-lo com una ploma. 'Va, no et queixis. ¡A córrer, que ens poden marcar'». Va córrer, no va marcar ningú i el partit es va acabar com va començar: 0-0.

EL PERIODISTA
SANTIAGO SEGUROLA
«¿Qui és aquest 'set'? És el Pedrito i a mi m¿agrada»

«Em vaig prometre a mi mateix que aniria al primer partit de Guardiola com a entrenador, ja fos de cadets, infantils, juvenils...». I Santiago Segurola, escollit recentment premi Vázquez Montalbán de periodisme, va fer el camí de Barcelona a Premià amb uns amics. «Em vaig trobar un ambient familiar, pròxim, un camp de poble autèntic, amb un arbre davant de la tribuna principal». Però Segurola, adjunt al director del diari Marca, es va topar amb una sorpresa. «No vaig veure el ressò que esperava en el periodisme pel retorn de Guardiola. Sí que el vaig veure en la gent. Hi havia molt de públic, com si ells percebessin, de debò, la importància d'aquell partit», explica Segurola. «Era tot molt entranyable. Hi havia la Cristina, la seva dona, a la grada, un ambient molt futboler».

Amb aquest clima, la pilota es va posar a rodar. «Va ser un partit molt intens, ells eren grans, forts i el Barça B era un equip tendre, acabat de fer. Recordo l'entusiasme amb què va viure Guardiola el partit. Sempre havia pensat que tenia alguna cosa especial, que estava destinat, tenia alguna cosa». Al final del partit, Segurola va baixar al vestidor abans d'escriure la crònica per a Marca (només feia un mes que hi era) i li va preguntar a Guardiola: «¿Qui és aquest set?». «És el Pedrito i a mi m'agrada», va respondre.