Amb Tello, un extrem punxant, atrevit, persistent, profund, el Barça va trobar l'aire que necessitava per guanyar la Reial Societat, però sense evitar el patiment final. D'aquell futbol acadèmic, ordenat, pulcre i, sobretot, intel·ligent de la primera part, malgrat que Messi va necessitar cinc ocasions per marcar, es va passar a la por dels minuts finals en què, entre la lesió de Sergio Busquets i el futbol pobre dels blaugranes, no van tenir la recompensa que es mereixien.

El Barça va tenir sort, això sí, que Valdés no hi entén de nits fredes i que tant Puyol com Mascherano són tan fiables que es poden permetre fins i tot mals dies del Messi rematador, no del Messi assistent. Però és un mal signe per a l'equip de Guardiola que els millors siguin els centrals i un jove del filial, de tot just 20 anys, que debutava com a titular a la Lliga. Són nits de dur hivern, on el Barça juga bé però no remata. Nits de dur hivern on el futbol desapareix perquè l'ansietat s'apodera de la pilota i tot es complica.

Revolució de Guardiola

En la penúltima revolució (sempre es guarda l'última no se sap per quan), Guardiola va demostrar la seva valentia. No era un partit més. Estava, i segueix estant, en joc la Lliga, però el tècnic va decidir un onze realment transgressor i va donar descans a les vaques sagrades (Xavi, Piqué, Abidal, Sergio Busquets i Alexis), mentre apostava per joves del Mini (a Jonathan dos Santos li va donar la batuta de l'equip i a l'irreverent Tello la possibilitat de demostrar que els vells extrems encara viuen). Tot esquitxat per una defensa tradicional, amb dos centrals rapidíssims (Puyol i Mascherano), protegits per dos laterals de veritat (Alves i Adriano). Els mateixos que fa una setmana eren extrems a El Madrigal. Si Guardiola s'equivoca, és el primer d'assumir-ho.

Així, amb un Barça B reforçat per Valdés, imperial en la seva única però decisiva aturada, i Messi. O el Messi que està buscant Messi. Arribada la mitja hora inicial de partit, l'equip havia completat un joc excel·lent, injectant pressió en cada pilota, amb rapidesa, mai confosa amb precipitació, i la suficient calma per fer-li entendre a la Reial Societat que li tocava viure una tortura al Camp Nou.

Mentre Messi, que es va estavellar en dues ocasions amb el cos de Bravo, el meta xilè, seguia en el camí de la recerca, va deixar una deliciosa passada a l'espai perquè aquest agosarat Tello dictés una lliçó sobre el joc dels extrems. Va trencar en velocitat Carlos Martínez, el turmentat lateral de la Reial, i després amb una dolçor exquisida va tocar la pilota perquè entrés amb una preciosa lentitud a la xarxa.

Un gol espectacular. Massa poc premi per al bon futbol de la mitja hora inicial. Després, el partit es va enredar. I a la segona meitat, la Reial va col·locar Griezmann a la punta de l'atac per desestabilitzar Puyol i Mascherano. Ho va aconseguir però va topar amb Valdés. Sempre Valdés. Immens, una altra vegada.

Nerviosisme i por

On no arribava Messi a l'àrea, emergia el porter local. Ni quan el Camp Nou es va alliberar amb el gol de Messi (va ser a la cinquena ocasió i la més difícil de totes) va arribar la calma. La diana de Vela, després d'un error de Thiago, va escampar el nerviosisme al Barça. Tot es va transformar en por quan es va veure recargolar-se de dolor Sergio Busquets després que li trepitgessin la cama dreta. L'estadi es va encongir. Guardiola, també. Els seus companys (Cesc, Valdés...), congelats. Però no de fred sinó al veure la ferida del seu amic. El futbol juvenil i lúdic de l'inici es va transformar llavors en un partit dominat per la basarda. Ni Abidal ni Busquets, víctima de la fatalitat, van donar la calma buscada. Llavors, el Camp Nou demanava, suplicava, l'hora, mentre un colós (Mascherano) sostenia un equip que més aviat sembla un hospital de tant que pateix.