El Periódico

Cruyff, el 'Big Bang' del Barça

El tècnic holandès va instaurar una exitosa idea futbolística que ha donat al club els millors anys de la seva història

Cruyff, el 'Big Bang' del Barça

MARCOS LÓPEZ / BARCELONA BARCELONA

Divendres, 19 de maig del 2017 - 16:24 CEST

Cruyff va venir el 1988 i el Barça es va apoderar per sempre de la pilota. Des d’aleshores, ha completat el període més brillant de la seva història (ha guanyat més títols en els últims 25 anys que en els gairebé 100 anteriors). Però el seu principal èxit ha sigut la idea que ha traslladat, convertint-se en la gènesi del futbol modern, fins al punt que fins i tot l’Espanya campiona del món el 2010 no es pot entendre sense la llavor cruyffista. «Si tu tens la pilota, l’altre no la té», sostenia sempre Johan, l’home que, segons va explicar Guardiola a aquest diari el 2006 quan no era ni tan sols tècnic (s’estava traient el carnet), «va construir la Capella Sixtina».

Aquella Capella Sixtina es va aixecar sobre pilars que encara ara semblen indestructibles per albergar el futbol ofensiu que va canviar la història del Barça. A través del rondo, i de generació en generació, amb inevitables desviacions sobre la idea original, el club va trobar un relat futbolístic que no tenia abans.

Ara existeix una idea Barça, cosa que va generar el Big Bang del 2009. Va ser l’any perfecte: sis títols de sis possibles amb Guardiola, més cruyffista que Cruyff. Una utopia per a la resta, igual que la conquista de dos triplets en tot just sis anys: 2009 i 2015. Johan ja no hi és. La seva veu, a vegades còmplice, però gairebé sempre crítica i visionària, ha desaparegut. Orfe d’aquella llum, el Barça no pot permetre’s perdre mai la pilota.

"Cruyff va construir la Capella Sixtina; Rijkaard la va restaurar" (Guardiola)

1.- 'CRUYFFISME, LA LLUM QUE HO VA CANVIAR TOT' (1988-1996)

«Ens va obrir un món nou que tots desconeixíem», comenta sempre Guardiola sobre l’impacte que va generar Cruyff. Pioner, intuïtiu, genial, sense mètode, però amb una idea tan poderosa que va enderrocar velles i ancestrals pors i victimismes en un club que vivia al dia. Hi ha un abans i un després de JC. Cap tècnic ha durat tant al Camp Nou. Vuit complexos anys on es va viure l’origen (el 1988 un equip irracionalment atrevit, que jugava amb tres defenses), després va trepitjar el cim a Wembley-92 i es va convertir en una ruïna al peu de l’Acròpolis d’Atenes (1994). Ell el va crear; ell el va destruir. Quan ell va voler reconstruir-lo, no l'hi van deixar fer.

2.- EL PESANT TRAUMA DEL 'POSTCRUYFFISME' (1996-2000)

Acomiadat Cruyff de mala manera (1996), hores abans del partit contra el Celta i sense possibilitat ni tan sols de poder acomiadar-se del Camp Nou, el Barça va entrar en un trauma. La vida sense Cruyff, per molts títols que es van guanyar, va resultar tan dura que entrenadors experimentats, com Bobby Robson (Copa del Rei i Recopa a les seves mans) o Van Gaal (Lliga, Copa i Recopa en el seu primer any, 1998) van acabar sent devorats pel record d’una idea. Sir Bobby, que va disfrutar d’un equip de somni liderat pel marcià Ronaldo (47 gols en 49 partits), només va aguantar un any. Louis, en canvi, va resistir tres temporades intentant escriure en una llibreta el mètode al qual Cruyff mai va posar paraules. Núñez va dimitir i Van Gaal va marxar.

3.- TEMPS FOSCOS I ARRIBA LA DEPRESSIÓ (2000-2003)

El sisme d’Atenes es va manifestar realment sis anys més tard (2000) quan el Barça entra en combustió institucional (Gaspart succeeix Núñez) i, sobretot, esportiva. El club viu llavors períodes depressius perquè s’instal·la en la travessia del desert de la derrota (està cinc anys sense guanyar res) mentre la nostàlgia de l’obra de Cruyff exerceix un efecte demolidor.

Ni tan sols recórrer a la que va ser la seva mà dreta (Rexach va prendre el comandament després de l’adeu de Johan, obrint-se així un cisma irreversible entre tots dos i després el 2001) li va permetre trobar el camí de la idea original. El Barça estava desorientat. Sense rumb.

4.- RENAIXEMENT AMB FRANK I RONALDINHO (2003-2008)

En els dos anys finals de la depressió hi ha un somriure, el de Ronaldinho, que il·lumina el nou camí. Un cop consumit el nuñisme i el postnuñisme, apareix el cercle virtuós de Laporta (2003) per modernitzar el Barça i tornar a l’essència. S’escolta i, a més se li fa cas, Cruyff, que aposta inicialment per Frank Rijkaard per «reconstruir», segons va definir el mateix Guardiola, «la Capella Sixtina».

¿Com? Molt fàcil. Mirant enrere, rescatant valors futbolístics que se suposaven perduts, aprofitant, al mateix temps, la llavor que havia plantat Van Gaal, encara que no la va poder disfrutar en la seva excel·lència: Puyol, Xavi, Valdés, Iniesta. Ronnie somreia, Frank xiuxiuejava i un jugador mai vist abans estava arribant. Sí, era ell. Era Messi.

5.- EL 'GUARDIOLISME' ASSOLEIX LA UTOPIA (2008-2012)

Cruyff va portar la idea, Van Gaal va voler quadricular-la en una llibreta, Rijkaard li va obrir les portes de la llibertat i Guardiola la va sublimar assolint la utopia: 14 títols de 19 possibles. És, és clar, el Barça de Messi (primer extrem, després fals davanter centre), el Barça d’un irrepetible centre del camp (Xavi-Busquets-Iniesta) que es mantindrà pels segles dels segles en la memòria del futbol. Va canviar la mirada sobre el joc i es va convertir d’aquesta manera en la referència contemporània fins a ser considerat la setmana passada pel diari nord-americà The Wall Street Journal com un dels 16 millors equips esportius de tota la història.

6.- EL TRIDENT SOSTÉ EL 'POSTGUARDIOLISME'

Guardiola se’n va anar, però es va quedar Tito, encara que una tràgica malaltia va frenar aquesta successió. Després, va arribar el paracaigudista Tata Martino (un any en què tot el model va trontollar, amenaçant fins i tot d’ensorrar Messi) i va aparèixer finalment Luis Enrique. A la seva manera va evolucionar la idea, tot i que va arraconar el centre del camp per posar-se en mans del trident. Més que una davantera. Una manera diferent de jugar, amb un Messi nou (va retornar a la banda dreta), un nou clàssic de tota la vida (Suárez) i un genial extrem esquerre (Neymar). Una màquina inacabable de fer gols. En el primer any, ajustats els codis de convivència després d’Anoeta, va arribar el triplet. Però la idea original, de mica en mica, s’ha anat difuminant.

Piqué insistió en su deseo de ser presidente del Barcelona, aunque no lo ve "a corto plazo"