Alonso: "¿Tot s'hi val per guanyar? A vegades, sí"

Pot ser que no tingui sentit presentar-lo, però s’ha de fer encara que sigui molt concisament. Fernando Alonso (Oviedo, 29 de juliol de 1981), doble campió del món de F-1 (Renault, 2005 i 2006) i nou candidat a la Triple Corona (GP de Mònaco de F-1, 24 Hores de Le Mans i 500 Milles d’Indianapolis).

–A vegades se’l percep fred, distant.

–Segurament, sí, com ho pot ser qualsevol altra persona que té una feina exigent o que requereix una gran concentració. Baixes del cotxe, et treus el casc, estàs amb les pulsacions a mil, però t’enfrontes als mitjans de comunicació immediatament, a vegades amb preguntes còmodes, i a vegades, incòmodes. En aquests casos t’intentes protegir una mica però, en la proximitat, o amb els amics, des de sempre segueixo sent el mateix, un xaval divertit.

–No obstant vostè és tremendament sensible, amb molta empatia amb gent a qui ajuda des de la més absoluta discreció.

–Bé, sí, pot ser, però això ni ho explico jo, ni s’ha de saber. Encara que, sí, al final la gent espera de tu altres reaccions o la fredor i la distància que projectes a la tele. Però soc molt sensible, em ve de gust estar amb els meus, i fer feliç la gent en el que pugui ajudar, i tinc gran debilitat pels nens. Sempre que veig l’emoció d’un nen, pel que sigui, perquè em veu, o per qualsevol cosa que li passi al carrer, surt tota la meva sensibilitat.

–¿Què és el que més diferencia Fernando d’Alonso?

–Suposo que moltes coses. És difícil de contestar. Hi ha un Fernando fill, amic, quan estic amb la meva família, amb els meus amics a Astúries. És una persona normal, a qui no li costa expressar el que sent o el que pensa, sent jo mateix, en la timidesa, en les emocions. Alonso és un personatge que he d’interpretar cada 15 dies, un personatge molt més dur, que no es rendeix, que té una confiança infinita en si mateix. Fernando té més dubtes, més reflexions. Alonso no pot mostrar aquesta debilitat, no pot deixar d’intimidar els rivals.

–Ni parlar malament del seu equip, es digui McLaren o Honda.

–El primer dia que arribem al circuit tenim una reunió en què l’equip ens diu com hem de tractar o enfocar cada situació, què hem de dir, com traslladar a l’exterior els problemes que tinguem per no perjudicar la imatge de l’equip. És com si estiguéssim programats per a aquest cap de setmana i és difícil ser un mateix.

–¿Amb qui estic parlant ara?

–Amb Fernando, amb Fernando, sí.

—Viu una vida intensa, té mil coses al cap... ¿què recorda?

–Moltes de les coses que tinc gravades pertanyen als meus viatges. No ho sé, el Grand Canyon del Colorado, paratges extraordinaris o una illa petitona al sud del Japó, Saipán, i el seu penya-segat de la mort on se suïcidaven els japonesos en la segona guerra mundial abans de rendir-se a l’enemic. En 17 anys a la F-1 he conegut molts llocs i cultures.

–Sempre l’ha atret la cultura japonesa, els samurais.

–M’agrada, m’inquieta, m’interessa com podien aconseguir una força interior més enllà del normal, una lleialtat increïble a la seva família, la disciplina, la perseverança...

–Són valors que vostè posseeix, però em fa la sensació que els ha heretat, ¿o se’ls ha forjat vostè?

–Sí, sí, soc un reflex dels meus pares en tot. Reconec perfectament en mi la meitat d’un i la meitat de l’altre. Són els millors pares del món, encara que això ho pensa tot fill. Del meu pare tinc la força increïble d’afrontar-ho tot i de no tenir cap dubte en res. La meva fortalesa o confiança ve del meu pare. De la meva mare tinc la sensibilitat, la preocupació pels que tinc al costat. I m’enorgulleixo d’això.

–¿I de la seva àvia Luisa?

–La capacitat que ara tinc, però no sempre he tingut, de relativitzar els moments bons i els dolents de la meva carrera esportiva. Això, de veritat, ara que ho he aconseguit, és vital per a un esportista d’elit, vital.

–Els seus pares treballaven i va viure molt amb la seva àvia Luisa.

–Sí, arribava del col·legi i em donava el berenar, feia els deures i veia la tele fins que arribaven els meus pares. També em portava al col·legi [riu]. Quan la meva àvia em portava al col·legi, jo tenia diversos punts intermedis: el pont, la guarderia, una cruïlla... on fèiem minicarreres. Jo havia de passar aquests tres punts al davant de la meva àvia.

–I, amb 4 anys, ja tenia orgull. ¿Quin paper ha jugat aquest tret? 

–Hi ha una època de la teva vida, en la primera joventut, en què l’orgull/ ego té més importància. Amb el temps, et vas adonant que no sempre es pot guanyar, a vegades surten bé les coses, a vegades, malament. No és que t’empassis l’orgull, perquè sempre hi és, però saps què és, i saps quan et pot fer aconseguir alguna cosa o no.

–Digui’m el seu millor tret, la seva millor qualitat com a pilot.

–La meva millor qualitat com a pilot és adaptar-me a qualsevol cotxe. Soc un pilot molt versàtil capaç de conduir un cotxe amb subviratge, sobreviratge, amb aquests pneumàtics o uns altres, amb aquest motor o un altre.

–I el seu pitjor defecte, que també el deu tenir...

–Soc massa emocional al cotxe, molt passional en tot el que faig. No penso gaire a llarg termini. No n’estic superorgullós, però ho intento millorar.

–¿I com a treballador?

–La dedicació. Però és que també  l’exigeixo als que estan al voltant. En aquest sentit, soc una mica pesat, una mica torracollons.

–¿I com a persona?

–La sinceritat. També és una actitud que vull que tinguin amb mi. Ho considero una qualitat, encara que moltes vegades en aquest món de ser un personatge públic el que pitjor va és ser sincer, perquè tothom espera que siguis d’una manera.

–Sincer i a la vegada tímid.

–Si, soc bastant tímid, però amb el temps, i quan agafo confiança, passo amb certa facilitat a l’altre extrem. Aquesta sinceritat, a vegades, es pot confondre amb ser dur o esquerp, però com a asturians que som, solem dir el que pensem, som gent bastant directa.

–Una autocrítica personal.

–No disfrutar d’alguns moments i tancar-me en mi mateix. Quan hi ha problemes o quan van bé les coses. Soc desconfiat.

Notícies relacionades

Així queda la classificació de pilots del Mundial de F1 2023

Sainz, ambiciós a Spa: «Demà sortirem a l’atac»

–¿Tot s’hi val per guanyar?

—Depèn del moment de la teva vida, de la teva carrera. A vegades és importantíssim guanyar perquè aquesta victòria defineix el futur i en l’esport intentes qualsevol cosa, dins d’uns límits, és clar. Intentes fer tot el que puguis, encara que estigui al límit. Si la pregunta és molt directa, respondria que sí, que per guanyar, a vegades, tot s’hi val. I, en aquest tot, sabem bé de què estic, estem, parlant, perquè ningú vol joc brut ni barbaritats.