ENTREVISTA AMB EL LÍDER DE MOTOGP

Marc Márquez: "Quan piloto, em costa veure el risc"

"No corro per diners, sinó per guanyar. No té sentit córrer i no poder lluitar pel podi"

jcarmengol40706524 17 malasia 25 a 29 de octubre de 2017   circuito de sepang  171027194147

jcarmengol40706524 17 malasia 25 a 29 de octubre de 2017 circuito de sepang 171027194147 / REPSOL MEDIA FRIEDDEMANN KIRN J

8
Es llegeix en minuts
Emilio Pérez de Rozas
Emilio Pérez de Rozas

Periodista

ver +

L'estança és diminuta. És el seu refugi al box que ocupa al circuit de Sepang (Kuala Lumpur, Malàisia). Marc Márquez (17 de febrer de 1993, Cervera, Segarra) està a un pas de guanyar el seu quart títol gran, enorme, en la seva cinquena temporada a MotoGP, una cosa mai vista en un rookie que ja va ser campió l’any del seu debut (2013), convertint-se en el rei més jove de la història de la màxima categoria. Li explico que repassant aquell any em venen al cap cinc frases que em van dir sobre ell, gent que el coneix molt bé i que no puc deixar de comentar-li, així, d’entrada.

–La primera és d’Àlvar Garriga, que, juntament amb Guim Roda, va ser el seu mecànic quan tenia 9 anys: «El més prodigiós del Marc és la fredor amb què pilota, aquella serenitat per entendre el risc sense que l’afectin emotivament les dificultats».

ALEJANDRO SERESUELA

–És veritat, té raó. La meva reacció, en situacions de màxima pressió o exigència, després d’una caiguda, per exemple, és seguir com si no hagués passat res. Continuar pilotant al màxim, amb la mateixa fredor i confiança en tu mateix. No és fàcil, és clar, però miro de ser fidel al meu estil, sigui quina sigui la situació.

–La segona és de Roser Atienda. ¿Se’n recorda d’ella, oi?

–I tant, és clar que sí, era una de les meves mestres a Primària.

–«El Marc tenia les idees molt clares. No va ser mai impulsiu i això es nota ara a la pista, perquè decideix en mil·lèsimes de segon i s’equivoca molt poc. Com al col·le».

–Això em ve d’origen, de naixement, de bressol. Forma part de la meva personalitat. Tinc les idees molt clares, però mai una idea fixa, inamovible. Busco consell en el meu entorn, en la meva família, en el meu equip, en la gent que sempre ha estat amb mi i m’ha ajudat a créixer com a persona i pilot. Intento no ser cabut, m’agrada escoltar els altres. Però, això sí, hi ha coses que no pots consultar senzillament perquè, en aquell instant, no els tens al teu costat. Per exemple, la meva determinació a l’hora d’atacar en l’última volta d’un gran premi. He de fer-ho al meu estil, sí o sí. Ataco i punt.

–La tercera frase és propietat d’Ángel Viladoms, l’expresident de la FEM que el va ajudar a créixer i competir: «Ningú té la sensibilitat del Marc a l’hora de saber què li passa a la moto, a l’hora de memoritzar les sensacions que li transmet. Té un cul ple de sensors».

–Jo crec que aquesta sensibilitat augmenta i millora amb el pas dels anys, de les temporades, dels campionats. Com més carreres corres, el sensor va sent més sensible. I aquest sí que és un dels secrets dels grans campions com, per exemple, Valentino (Rossi), capaços d’anar ràpid però, sobretot, saber per què són ràpids, entendre el comportament de la moto. Aquests coneixements s’adquireixen fent moltes voltes, però també compartint hores de treball i anàlisi amb el teu equip tècnic i, en aquell sentit, Santi Hernández, el meu enginyer, m’ajuda molt.

ALEJANDRO SERESUELA

–Hi insisteixo ¿té o no té un cul privilegiat? (i no busco un títol, no).

–Jo, a sobre de la moto, soc molt sensible, encara que crec que hi ha pilots que són encara més sensibles que jo. Jo crec tenir la sensibilitat justa, entre altres coses perquè tenir massa sensibilitat no és bo. Quan sorgeix un problema a la moto i no som capaços de solucionar-lo, que pot passar, intento oblidar-ho i tirar endavant. Els molt sensibles, no s’ho treuen del cap en tot el cap de setmana i no són capaços d’anar ràpids mai.

–L’altra frase pertany al seu germà Àlex: «El que sempre m’ha admirat del Marc és com ho té tot de clar. Ni s’ho creu quan guanya, ni s’enfonsa quan perd, sempre amb els peus a terra».

–Visc en un món que, com passa aquests dies, quan tens 33 punts d’avantatge i falten només dues carreres (50 punts), tothom et considera ja campió i la gent comença a volar, creient que això ja està fet. I tots sabem que el més difícil és l’últim pas. Per això m’agrada ser realista, no desenganxar ¡mai! els peus de terra i quedar-me amb les coses positives dels problemes i amb les negatives dels èxits.

–I l’última frase d’aquell prodigiós 2013, l’any del seu debut i coronació en MotoGP, és del seu cap Livio Suppo, citant el mestre italià Giovanni Verga: «Talent és ser capaç de convertir un problema en una oportunitat. Aquest és el Marc».

–Això, sense conèixer l’autor, és cert, perquè intento que els problemes, els meus errors, les caigudes, els trencaments de motor com la d’aquest any a Anglaterra, no m’afectin ni em restin confiança. Quan caic, estudio aquell punt, però segueixo donant per molt bona la resta de la meva volta.

–Vostè ja pilotava així de nen, ¿oi?

–Per anar ràpid en moto, has de tenir talent, ser treballador, sí, però has de tenir aquell punt d’inconsciència, que no és bogeria ¿eh?, de no pensar què estàs fent. Diumenge, a Austràlia, vam estar tres motos, carenat amb carenat, a 330 km/h. Si t’atures a pensar-ho, baixaries de la moto de cop. Aquest punt d’atreviment em ve de sèrie. Quan piloto, em costa veure el risc. És així, ho confesso.

–Ningú s’atreveix a dir quin és el seu límit, el seu sostre en aquest esport. ¿Vostè endevina on és?

–No crec en els límits d’una persona, perquè sempre pots fer més. La clau és no trobar el límit, perseguir-ho sempre, veure què pots millorar. Jo visc el dia a dia, no m’interessa saber quin és el meu sostre. Només penso guanyar aquest diumenge. No em fixo metes, ni repasso historials d’altres pilots. No vull saber res de rècords. Que me’ls diguin quan els aconseguim, no abans.

–Tothom diu que, des que va arribar vostè a MotoGP, el 2013, és el puto amo de la màxima categoria.

–El puto amo ¿per què? Si no vaig ser capaç de guanyar el títol el 2015...

–Perdó, perdó, ha corregut 88 grans premis, n’ha guanyat 35 (el 39%), ha sumat 62 podis (el 70%) i ha totalitzat 44 poles (el 50%) i està a punt de guanyar el seu quart títol en cinc anys. ¿És o no és vostè el puto amo?

–Home, vist així, sí, hem fet molt bons números, però són passat. Els números són bons per repassar-los quan et retiris. Jo no visc del passat, ni del futur, i per això no m’interessa conèixer el meu límit. Només m’interessa el present.

–¿Com és que l’única Honda que guanya, que puja al podi és la seva? Potser és vostè, no la moto, qui aconsegueix els èxits, ¿no?

–No m’interessen les altres motos. Treballo amb la meva moto, el meu equip tècnic, la meva fàbrica i els meus entrenadors. Per ser campió, has de guanyar tots els pilots de la graella, inclosos, sí, també, els teus companys de marca, que no són mancs.

–Parli’m del seu equip, de la seva altra família. ¿Tant els valora?

–Moltíssim. La meva vida és casa-circuit, circuit-casa, no hi ha més i aquestes dues famílies em mantenen viu i animat. I tant la família de casa com la del box t’animen en els moments difícils i et mantenen amb els peus a terra en els instants d’eufòria. Em coneixen, els conec i mirem de ser còmplices en tot el que fem. És bo i sa que els èxits siguin de tots, de la mateixa manera que tots assumim els errors que cometem.

–¿Es veu molts anys a Honda?

–Sí, és clar, i tant, i més ara, que estic liderant el Mundial, amb tota la meva gent contenta i orgullosa del treball que estem fent.

–Diuen que un dia apareixerà Red

Bull, el seu patrocinador personal i el de l’equip KTM, i li oferirà 20 milions d’euros per temporada perquè piloti la moto austríaca.

--Diuen, diuen, diuen… Ni cas. Jo no em moc per diners. Jo vull, busco, un projecte guanyador. Mai me n’aniré a un equip, per més diners que m’ofereixin, si no tenen una moto que em permeti guanyar cada diumenge, o intentar-ho. No té sentit córrer per no lluitar pel podi. I Honda em va oferir tot això des del mateix moment que vaig debutar amb ells el 2013. I vam guanyar, sí.

–¿Pensa que algun dia arribarà algú a MotoGP que el guanyi?

–Ho penso cada hivern, ho penso cada pretemporada, ho penso cada cop que comença el Mundial. Ho vaig pensar, l’última setmana del mes de març, abans de viatjar a Qatar a disputar el primer gran premi: «Aquest any em guanyaran». Això em fa estar més atent, més viu, em motiva. Sempre crec que hi ha quatre o cinc pilots que em poden guanyar. Perquè, a més, és veritat, no m’ho invento. És bo començar la temporada amb aquell pessigolleig, perquè si comences l’any veient-te campió, arrenques molt relaxat i això és perillosíssim. Si tu no fas 120 voltes al dia en els tests de pretemporada, les farà un altre i aquest serà el que et guanyarà.

–¿Somia tenir algun dia el seu germà Àlex de company d’equip a MotoGP, per exemple a l’escuderia Repsol Honda?

–Somio competir amb el meu germà a MotoGP, sí, en això sí que hi somio i molt sovint. ¿Tenir-lo com a company d’equip a Honda? Això no depèn de mi, per més que ho pensi. Depèn de l’Àlex, de la seva progressió, de la seva maduresa, de la seva experiència, dels seus resultats. Aquí no serveix ser el fill de, el germà de, tenir aquest o aquell cognom. Això no funciona així. Aquí, si dones gas, t’estimen; si no dones gas, no t’estimen. L'Àlex està fent el seu caminet, cada persona té el seu estil per arribar a MotoGP i ell ho està fent molt bé.

–¿Què no li han preguntat encara en tantes i tantes entrevistes?

–Crec haver-ho explicat tot. O, almenys, he mirat de contestar totes les preguntes que m’han fet. No sé, qui sap, potser quan em retiri explicaré algun secretet de tots aquests anys.

Notícies relacionades

–¿I quan pensa retirar-se?

--¡Uf!, ni idea, aquesta paraula no existeix en el meu vocabulari. No en parlo d’això.

Temes:

Marc Márquez