Anar al contingut

AIXÍ ÉS EL NOU CAMPIÓ

Mir, el campió que té el mòbil de Déu

El jove mallorquí, de 20 anys, va començar a competir amb 10 anys, molt més tard que els seus companys de graella

Els tècnics li auguren un futur fantàstic i n'hi ha que ja el comparen amb el tricampió Marc Márquez

Emilio Pérez de Rozas

rozas40638394 joan mir campe n phillip island australia 22 octubre 2017 171022060309

periodico

Definitivament, Joan Mir (Palma de Mallorca, 1 de setembre de 1997), de 20 anys, nou i flamant campió del món de Moto3, el campió espanyol núm. 19, que conquista el títol núm. 47 per al motociclisme espanyol, ha guanyat per mèrits propis, perquè és boníssim però, també, perquè té el mòbil de Déu. I així ho va reconèixer quan va explicar que «quan ha començat a plovisquejar, he demanat a Déu que parés de ploure, ‘encara no, encara no’. I m’ha fet cas. Després, quan he passat líder després de la volta 15, a partir de la qual, si la suspenien, ja era campió, li he demanat, llavors sí, que en caigués una de debò, i també m’ha fet cas. Tot ha anat perfecte».

El noi i pilot ideal

Tothom, al pàdoc del Mundial, voldria que Mir fos el seu fill, el germà ideal, el nòvio perfecte per a la seva filla i l’amic que tots somiem. Tant si parles amb la família, o parles amb l’equip, o parles amb el seu entorn, o parles amb qualsevol dels 2.000 habitants del pàdoc, la resposta és sempre la mateixa: un noi senzill, extraordinari, tremendament educat, atent i que, si continua per aquest camí, marcarà història en el motociclisme.

Mir, a més a més, i això convé no oblidar-ho, no va néixer per pilotar. El Joan no és, ni de bon tros, un d’aquells nens que, als tres dies (o bé, 3 anys, ¡tant és!), els demana als Reis Mags ¡perquè el Joan sí que creu en els Reis Mags! una moto elèctrica «o una d’idèntica a la de Dani Pedrosa, que faci brummmm brummmm». Ni parlar-ne, Mir corria amb tot i es divertia amb tot, però va descobrir les motos, les carreres i la seva professió amb 10 anys fets. Ni un sol dels 90 pilots que hi ha al Mundial, sumades les tres categories, va començar tan tard a córrer. Quan Mir debutava en un campionat o copa de promoció, els 25 pilotets que l’envoltaven ja feia dos, tres i fins i tot quatre anys que corrien.

Joan Mir ensenya el trofeu que l'acredita com a guanyador del GP d'Austràlia. / EMILIO PÉREZ DE ROZAS

«La veritat és que, en els dos últims anys, ha canviat una barbaritat. Ho he de reconèixer, el Joan era un nen immadur, una mica infantil, potser això explica la seva absoluta bondat», expplica el Joan, el seu pare, separat fa temps d’Ana Mayrata, interiorista i mare del nou campió. «Jo crec que haver arribat tan tard a la competició li ha permès, l’ha ajudat a assimilar molt millor tot el que li deien i els consells que li donaven», assenyala el seu oncle Guillermo, campió de les Balears de moto d’aigua.

Si algú pot parlar de l’entorn familiar de Joan Mir, aquest és l’advocat Paco Sánchez, el seu representant, que elogia que «els seus pares es mantinguin al marge de tot, fet que no significa que no estiguin interessats per la vida del Joan. Sobretot vigilen el més important: que aquells que treballen amb el seu fill siguin honrats, no l’enganyin». És evident que ni el Javier, ni l’Ana, ni encara menys el Guillermo, volen ser protagonistes d’aquesta història.

Si algú pot fardar d’haver convertit Mir en un pilot campió, aquest és l’enginyer italià Christian Lundberg, un dels caps de Leopard Racing. «El Joan és valent, té molt talent, molt. En aquesta categoria, on tothom mossega, no és gens fàcil guanyar i ell ja suma nou victòries». Lundberg reconeix que, l’any passat, Mir era un desastre. «Anava absolutament a la seva bola. No ens feia ni cas. I, és clar, no li sortien les coses. Va començar a escoltar-nos, va començar a creure’ns i va començar a guanyar. I llavors, és clar, va canviar tot. Es va convertir en una esponja i ja és campió».

A Joan Mir, tot s’ha de dir, ahir, en la celebració, en plena eufòria, en la conversa amb els periodistes, se li’n va anar l’olla, creient fer una gràcia. Resulta que, en la volta d’honor, quan celebrava el triomf i el títol portant una immensa bandera espanyola, la cua de la bandera se li va ficar entre els radis de la roda del darrere i va quedar destrossada. Preguntat per l’incident, a Mir no se li va acudir res més que dir «sí, sí, ha sigut increïble, potser és que la moto és catalana». La riallada va ser tan gran com l’estupefacció. No cal dir que Mir estava borratxo de glòria, de felicitat i, sens dubte, va voler fer una gràcia. 

Ana Mayrata, mare de Joan Mir, celebra a Palma la victòria del seu fill. / EL PERIÓDICO

Temes: Joan Mir

0 Comentaris
cargando