Anar al contingut

Un 2018 eclipsat per la incertesa

La incertesa política de Catalunya ho envaeix tot. Aquest entorn de més incertesa i els reptes a llarg termini aconsellen noves reformes que redueixin les vulnerabilitats de l'economia espanyola.

AGUSTÍN ULIED. PROFESSOR D'ESADE BUSINESS AND LAW SCHOOL

Fins fa uns pocs mesos les expectatives econòmiques per a l'any que ve eren positives, perquè es preveia continuar la tendència al creixement del PIB i la finalització del procediment de dèficit excessiu amb Brussel·les. No obstant, la incertesa política de Catalunya ho envaeix tot i es dona per segur que es reflectirà en les previsions econòmiques per a Espanya i per a la mateixa Catalunya l'any que ve.

El Govern havia previst un creixement del PIB del 2,6%. No obstant, els successos que van tenir lloc al Parlament i als carrers de Catalunya a partir del mes de setembre han portat el Ministeri d'Economia a rebaixar aquesta dada fins al 2,3%. En la mateixa línia es mostren altres institucions: el Banc d'Espanya, la Comissió Europea i l'FMI únicament el rebaixen en una décima (2,5%) i l'OCDE, en dues (2,4%).

El problema és que, encara que tots els experts asseguren que el factor Catalunya tindrà alguna mena d'impacte, ningú s'atreveix a estimar amb claredat de quines dimensions serà. Dependrà principalment de la intensitat en l'increment de la incertesa, de la seva extensió en el temps i dels seus efectes sobre la resta d'Espanya. Sembla evident que l'impacte serà més gran a Catalunya que al conjunt de l'Estat espanyol i que alguns sectors hi estaran molt més exposats que altres (turisme i immobiliari, especialment).

L'entorn de més incertesa, no solament intern sinó també extern, i els reptes a llarg termini aconsellen noves reformes que redueixin les vulnerabilitats de l'economia espanyola.

Consum i salaris

Sembla que continuarà la tendència al descens del consum a l'haver arribat al final alguns estímuls temporals. La taxa d'estalvi de les famílies ha baixat molt i probablement el 2018 s'estabilitzarà en el 7%, la quota més baixa des que va esclatar la crisi. Al consum tampoc l'ajuda la falta de pujada dels salaris. La remuneració mitjana salarial augmentarà amb prou feines un 1%. Això comporta pèrdua de poder adquisitiu al quedar per sota de la inflació esperada.

¿Fins quan continuaran pagant els plats trencats els assalariats? No fa gaires mesos havíem sentit el president de la CEOE i la ministra d'Ocupació reclamar pujades salarials adduint que les empreses podien portar-les a terme. ¿Va ser tot plegat un atac passatger de mala consciència? Si es vol recuperar i/o mantenir el contracte social és fonamental compensar les enormes diferències generades durant els anys de crisi. ¿Quines excuses pot donar el Govern d'haver situat Espanya al capdavant dels països europeus amb més desigualtats de renda?

S'espera que el 2018 l'entorn extern sigui favorable i segueixi recolzant la recuperació: la millora en economies emergents i, sobretot, a la Unió Econòmica i Monetària (UEM), serà un impuls per a la demanda externa. Els tipus d'interès començaran a veure la sortida del túnel (encara que difícilment es mouran aquest any), els preus del petroli poden patir una revisió a l'alça però es mantindran baixos respecte a anys anteriors i la continuïtat de les compres del Banc Central Europeu permetrà mantenir una prima de risc reduïda i el cost del finançament de l'economia espanyola en nivells baixos.

En particular, els bons propòsits per a l'economia, tant espanyola com catalana, requereixen mesures per millorar la competitivitat, reduir l'endeutament, molt especialment el públic, i disminuir la taxa d'atur, promovent un creixement elevat i inclusiu.

La competitivitat de l'economia espanyola té una bona base, però el pes del sector exportador és encara reduït. El percentatge de les exportacions sobre el PIB és menor que el d'altres economies de més èxit com Alemanya o Bèlgica. Igualment s'haurà d'augmentar la dimensió de les empreses i millorar el capital humà. Els experts assenyalen que un increment de l'1% de la dimensió de l'empresa incrementa la probabilitat d'exportació en un 5%.

En relació amb l'endeutament, el sector privat s'ha despalanquejat considerablement els últims anys i s'ha situat en nivells similars als d'altres països desenvolupats. No obstant, el sector públic no ho ha fet i s'enfronta a importants reptes a mitjà termini. És urgent efectuar reformes ambicioses que assegurin la sostenibilitat de les finances públiques.

Volatilitat de l'ocupació

Finalment, els bons propòsits haurien d'incidir en la reducció de la desocupació que permetria disminuir el deute i el dèficit públic, la pressió fiscal i augmentar la despesa pública per càpita. Tot i que la taxa d'atur estructural ha disminuït notablement els últims anys, encara és molt elevada (les previsions per al 2018 són del 15,3%). És necessari revisar la reforma laboral del 2012 per eliminar les incerteses que subsisteixen en la desocupació estructural. Si no és així, continuarà incrementant-se la desigualtat entre els que tenen un lloc de treball i els que no. També serà necessari reduir els contractes temporals i la volatilitat de l'ocupació.

Queda molta feina per fer enmig d'un escenari de gran incertesa en què també influirà la decisió que prengui Mariano Rajoy sobre la presentació de pressupostos per al 2018 o si es conforma amb prorrogar els existents.

0 Comentaris
cargando