Anar al contingut

L'estabilitat és clau

Espanya necessita un pla estratègic que corregeixi errors i estableixi les directrius necessàries per recolzar el camí positiu.

Per fer-ho, les institucions i les organitzacions han de dansar a l'uníson per assegurar l'estabilitat, el progrés i l'harmonia social.

JOAN RIBAS. PROFESSOR D'ECONOMIA D'EADA BUSINESS SCHOOL

El producte interior brut (PIB) espanyol va registrar un creixement interanual del 3,1% en el tercer trimestre del 2017, segons l'informe de l'Institut Nacional d'Estadística (INE). El resultat per a tot l'any 2017 serà similar. Després d'un període negatiu i incert entre el 2008 i el 2013, l'economia espanyola ha reportat quatre anys de sòlida recuperació, i ha tornat al nivell del PIB de mitjans del 2008. Va caure més d'un 10% entre mitjans del 2008 i inicis del 2014 a causa del declivi de l'activitat immobiliària, que superava el 10% del PIB i ara amb prou feines arriba al 5%. Va ser un apogeu irracional que va provocar la bombolla i la crisi del 2008. La demanda nacional de béns i serveis va caure contínuament entre el 2008 i el 2013, amb pics negatius del 8% a mitjans del 2008 i del 6% a finals del 2012; es va recuperar a partir del 2014.

El gran impulsor de la recuperació ha sigut l'exportació, que va augmentar de 189.000 milions el 2008 a 272.000 el 2017. Afegint-hi serveis (com l'activitat internacional de les constructores espanyoles) i el rècord turístic, el 2016 va reportar 369.000 milions d'ingressos, de manera que va superar les importacions de tota mena en 34.000 milions (3% del PIB). El 2017 serà similar. És cert que hi ha col·laborat la baixada en el preu del petroli i altres primeres matèries.

La situació fins al 2013 va portar Espanya (empreses més administracions i famílies) a un deute net exterior pròxim al bilió d'euros. Vam cobrir un 50% amb inversions estrangeres voluntàries en empreses, en borsa i en deute de l'Estat. La resta prové d'inversions en títols de deute, incloent-hi el BCE.

Espanya requereix un pla estratègic que corregeixi errors i estableixi les directrius necessàries per recolzar el camí positiu. Utilitzant la metàfora del professor James Bradford DeLong (Universitat de Califòrnia-Berkeley), «it takes two to tango» (el tango és cosa de dos), les institucions i les organitza­cions han de dansar a l'uníson per assegurar l'estabilitat, el progrés i l'harmonia social. L'estabilitat és clau i per tant s'ha de convertir en l'obstinació diària de les Administracions Públiques. Aprenguem dels Pactes de la Moncloa del 78, l'inici d'un període d'estabilitat i progrés.

Passar de dèficit a superàvit

Comencem amb el dèficit de les administracions, que rondarà el 3% el 2017, amb el propòsit d'abaixar-lo al 2% el 2018. El seu deute ha arribat als 1,1 bilions, gairebé igual que el PIB anual. Els inversors estrangers financen el 46% i el BCE un 20%. La falta d'estabilitat pot espantar els inversors, com ja va passar el 2012, quan van retirar 200.000 milions. El BCE ha sigut des d'aleshores un suport crucial. Eliminar el dèficit és possible. Necessitem eficiència, partir de zero i redefinir completament l'organització i les prestacions de les administracions públiques. Demana temps, però és factible. A més, un estudi de la Universitat de Tübingen (Alemanya), amb dades recollides entre el 2014 i el 2016, va estimar que l'economia informal espanyola equival al 17% del PIB, prop de 200.000 milions, i oculta ingressos tributaris pròxims als 70.000 milions anuals. Itàlia ens supera, però tampoc és un consol. El Govern diu que la lluita contra el frau ha fet aflorar 490.000 llocs de treball des del 2012 i 6.700 empreses fictí­cies. Podem i hem de passar de dèficit a superàvit i començar a reduir el deute.

Dèficit i corrupció guarden una certa relació. Un estudi de la Comissió Europea publicat el 2014 situava Espanya entre un dels països més corruptes d'Europa. Xifrava el cost anual en 120.000 milions. El 95% dels espanyols enquestats perceben una corrupció generalitzada. Ètica i harmonia social van unides.

¿I la feina? El PIB ha tornat al nivell precrisi però l'ocupació ha baixat en un 8,2% . De fet, els llocs de treball només han crescut a les Balears. Extremadura se situa a l'extrem oposat, amb una retallada del 12%. Per tant, generem el mateix PIB amb 1,6 milions menys d'empleats. Segons la Comissió Europea, el 20% d'espanyols més afortunats ingressen 6,5 vegades més que el 20% menys afavorit. La congelació salarial i la tendència a la feina temporal recolzen aquesta relació.

Espanya és ben reconeguda per les seves infraestructures, però n'hi ha algunes d'inútils, entre autopistes, aeroports o AVE. El mal està fet, però si la utilitat marginal és sensiblement inferior al cost marginal, millor convertir-los en parcs o camins. Imaginem-nos un bon corredor mediterrani, alimentat per electricitat produïda mitjançant panells solars: tenim altiplans i sol en abundància, i no calen subvencions. Afavorim les exportacions i rebaixem les importacions (per exemple, petroli). Mariano Rajoy va recolzar la seva construcció en la seva recent visita a la Xina. ¿Esperem que el construeixin els amics xinesos?

Baixa natalitat i pensions

Acabo amb la tendència demogràfica. L'últim pronòstic de les Nacions Unides (World Population Prospects, 2017) assenyala el declivi de la població de diverses nacions, entre elles Espanya. Passarem de 47,4 milions el 2017 a 44,4 el 2050 i 36,4 el 2100. És a causa de la baixa natalitat actual: 1,33 fills per dona en edat fèrtil (en fan falta dos). El pronòstic suposa una certa recuperació fins a 1,72. A més de la menor població, creixerà la proporció de jubilats respecte a actius, fet que comprometerà el pagament de pensions, que ja és discussió freqüent. El 2050, Espanya pot registrar 77 habitants amb edat superior a 65 anys per cada 100 persones actives (20 a 64). No hi haurà aturats. Necessitarem gent formada i en bona forma per allargar la vida laboral més enllà dels 70. I hem de pensar en alguna mena d'associació. Els nostres veïns africans, per exemple, tenen i tindran personal més que suficient.

Professor DeLong, no sé si hem de ballar tango, sevillanes o sardanes. Però hem de ballar junts, segur, i millor si ens donem la mà.

0 Comentaris
cargando