Anar al contingut

Espectadors o actors del futur econòmic

Lluny de ser mers observadors del fet econòmic, els consumidors, estalviadors i empreses poden contribuir al bon funcionament macroeconòmic.

Assumint aquest protagonisme s'aconseguiria que hi hagués més honrats i menys pobres en les nostres economies.

PEDRO GARCÍA DEL BARRIO. PROFESSOR DE LA FACULTAT DE CIÈNCIES ECONÒMIQUES D'UIC BARCELONA

L'anàlisi econòmica ha contribuït al benestar material de manera insospitada per la majoria dels ciutadans. Fins i tot els economistes no deixem de sorprendre'ns davant idees i aportacions que, tot i ser avui generalment acceptades, no eren òbvies abans de ser formulades. I no obstant, les implicacions d'aquestes teories han suposat un avanç enorme. Un exemple és el principi de l'avantatge comparatiu de David Ricardo, i els beneficis de l'especialització i intercanvi. S'atribueix a Gilbert K. Chesterton la frase que no hi ha res més pràctic que una bona teoria…

El meu interès per la teoria econòmica va néixer precisament de la sorpresa davant el que aquesta disciplina era capaç de proposar. Motiu de sorpresa és també l'excessiu temps que ha costat arribar a conclusions que avui dia es consideren elementals. Ho veiem en el paper que juguen les expectatives, la seva influència sobre les decisions dels agents econòmics i el seu impacte en l'economia real. La rellevància del tema va fer mereixedor del premi Nobel d'Economia el 1995 Robert E. Lucas, màxim exponent de l'escola de les expectatives racionals. En efecte, les expectatives són massa importants per deixar-les de banda, ja que ajuden a entendre les actuacions de les persones i l'esdevenir de l'economia real.

Aquest és el context en què voldria plantejar algunes preguntes que no es refereixen al benestar particular d'agents individuals, sinó que s'aborden des d'una perspectiva macroeconòmica. ¿Som els ciutadans mers espectadors de l'avenir macroeconòmic?; ¿n'hi ha prou d'aplicar solucions tècniques als problemes que ens afecten? O, contràriament, ¿tenim els individus un paper protagonista en relació amb la prosperitat futura?; ¿depèn el benestar d'un país de l'actitud amb la qual consumidors, treballadors, inversors o empresaris afrontem les situacions?

Segons el parer manifestat per alguns, l'evolució macroeconòmica es pot controlar mitjançant procediments i solucions tècniques, dissenyades per uns quants experts. Per a altres, tota millora s'hauria d'operar a través de la creixent intervenció d'un sector públic poderós. A parer meu, ni els uns ni els altres apunten a la verdadera arrel del problema. Els primers perquè consideren que no hi ha res que sigui essencial que s'hagi de restaurar, oblidant potser el paper irreemplaçable dels valors que han vertebrat durant dècades l'avanç del sistema de lliure mercat. Els segons perquè donen per fet que tota solució reclama necessàriament reduir la iniciativa privada a favor de la iniciativa pública, sense reconèixer els perjudicis i disminucions de benestar -per no mencionar la pèrdua d'espais de llibertat- que les economies centralitzades han comportat.

Comencem per prestar atenció als que qüestionen l'statu quo del sistema econòmic que predomina en el món occidental. Segons Piketty, autor del best-seller El capital en el siglo XXI, les economies de mercat basades en la propietat privada contenen certs factors que provoquen desigualtat creixent, com el fet que la taxa de rendiment del capital privat pugui ser durant llarg temps més alta que la taxa de creixement econòmic. La discussió es torna més radical per als que, fent un salt addicional, afirmen que els problemes són una cosa intrínseca al lliure mercat i la propietat privada.

Sense entrar en la complexitat del debat reobert per Piketty, justificaré ara la postura que l'economia de lliure mercat segueix sent el sistema amb menys inconvenients per generar prosperitat i benestar material. Si bé existeixen disfuncions que s'han de corregir, com per exemeple una globalització asimètrica o els excessos especulatius de cert capitalisme, això no implica en absolut que haguem de caure en l'extrem oposat, com si l'única sortida possible fos renunciar als espais de llibertat, també econòmica, entregant així una cosa d'un valor inestimable. Considero convincent la idea dels economistes de l'escola de Chicago -Milton Friedman (premi Nobel el 1976) o Gary Becker (premi Nobel el 1992)- quan defensen que els que tenen incentius més grans perquè una activitat prosperi han de ser els que s'encarreguin de gestionar aquesta activitat. Es reivindica així el paper subsidiari de l'Estat, al·legant motius d'estricta racionalitat econòmica.

La proposta d'aquestes línies es podria sintetitzar així: lluny de ser mers observadors del fet econòmic, els consumidors, estalviadors i empreses poden contribuir al bon funcionament macroeconòmic, que mai estarà totalment determinat per les circumstàncies, ni per solucions tècniques, mecanismes de regulació o intervenció del govern. Sempre hi haurà espai per influir mitjançant l'actitud amb la qual les persones assumim el nostre protagonisme, no només respecte de la nostra vida personal, sinó també de la situació macroeconòmica. Pensem, per exemple, què se n'hauria fet de l'economia espanyola el 2012 (amb 6 milions d'aturats, i un 55% de taxa d'atur juvenil), si en lloc d'una actitud constructiva i pacient, s'haguessin desencadenat revoltes i protestes col·lectives… Per descomptat que la recuperació econòmica posterior no s'hauria verificat, o almenys no ho hauria fet al mateix ritme.

En la mesura que una societat aposta per unir energies i que s'aconsegueix formar una adequades expectatives, es pot perfectament tenir l'esperança que els excessos i els desequilibris de la deriva equivocada del capitalisme es podran corregir. Però per a això convindria restaurar els fonaments sobre els quals aquest s'ha desenvolupat durant dècades: respectar la veritat i els compromisos, premiar l'esforç i la integritat, assumir els errors i les responsabilitats, etc. Un bon propòsit per al 2018 seria sens dubte que els agents econòmics assumíssim un paper realment protagonista i constructiu; s'aconseguiria aleshores que hi hagués «més persones honrades i menys pobres» en les nostres economies.

0 Comentaris
cargando