Espanya davant del mirall

Tenim tants indicadors com opinions. Per tant, la solució no es troba en les dades econòmiques, sinó en un canvi en la societat.

És prioritari abandonar el curtterminisme i urgent que Espanya estigui disposada a assumir el repte de mirar-se al mirall de la realitat

5
Es llegeix en minuts
FERNANDO ÁLVAREZ. PROFESSOR D'ECONOMIA PÚBLICA DE LA UOC

Escriure sobre una economia que sembla haver superat la crisi econòmica mundial més important dels últims anys pot semblar fàcil, perquè tan sols es tracta de posar en valor l'èxit i desitjar-li que segueixi pel mateix camí. Continuats creixements del seu PIB trimestral, amb taxes interanuals superiors al 3%; un PIB pròxim als 1,2 bilions d'euros, situant-se com la cinquena economia per dimensió de la UE; important rebaixa de la seva taxa d'atur, fins al 16,38% actual des del 26,94% que va arribar a tocar fa quatre anys; i un nivell de dèficit públic una mica per sobre del 3%, molt lluny del 10,47% que mostrava el 2012. Però per desgràcia tendim a resumir la situació econòmica d'una societat a partir d'una sèrie d'indicadors que formen part de la cultura popular: PIB, IPC, taxa d'atur, prima de risc, dèficit públic, deute públic, balança comercial… Dades que anem anunciant com si fossin els resultats d'una jornada de Lliga, analitzant les bondats i els riscos de cada un, como si es tractés d'una tertúlia de Jugones, escombrant cada un cap a casa seva segons els seus colors.

Una prova d'això és que, juntament amb les dades inicials, podríem contraposar uns nivells de deute públic pràcticament del 100% (és a dir, que la societat deu una quantitat similar als 1,2 bilions que produeix la seva economia); una taxa d'atur que és la més alta dels 28 països de la UE, només superada per Grècia, i que en alguna comunitat autònoma supera el 25%; una població que fa anys que disminueix i mostra una preocupant tendència a l'envelliment, cosa que genera estancament en la seva població activa, pressió en la despesa pública i riscos en el finançament del sistema de pensions.

Llavors, ¿quina és la solució, si tenim tants indicadors com opinions? La solució no es troba en les dades econòmiques, sinó en un canvi en la societat. És prioritari abandonar el curtterminisme, urgent que la població espanyola exigeixi ser tractada com a societat madura i responsable, disposada a assumir mirar-se al mirall de la realitat. Una economia que vol ser protagonista del seu destí ha d'estar disposada a escoltar els problemes fonamentals, la seva població ha d'estar disposada a participar en la presa de decisions, des de la consciència, reclamant sinceritat i transparència als responsables.

No cauré en la ingenuïtat de fer una llista de bons desitjos per al nou any, però sí que puc aprofitar aquestes línies per recollir algunes de les preocupacions que fa anys que s'han anat expressant.

Valors. Necessitem una societat que quan es miri al mirall se senti orgullosa de com és, que senti que la millor forma de viure en societat és convivint, col·laborant en el benestar dels altres (clients, proveïdors, treballadors, directius, familiars…). Aquests valors han d'incloure la responsabilitat social i la consciència fiscal. Aquesta és la via per aconseguir un creixement sostingut i inclusiu.

Formació. Necessitem un sistema educatiu que permeti als estudiants disfrutar amb el que fan i apassionar-se amb el que volen ser, alguna cosa no s'està fent bé quan el 40% de la població té només estudis obligatoris. Aquesta dinàmica genera que més del 21% dels joves espanyols entre 20 i 24 anys ni estudiïn ni treballin (els anomenats ni-ni), i Espanya és el sisè país amb la taxa més alta. Al mateix temps, el 30% de la població espanyola té estudis superiors, però no troben llocs de treball d'acord amb la seva formació, i per això al mirar-se al mirall es veuen sobrequalificats i han d'emigrar o acceptar ocupacions no qualificades (Espanya és el país de la UE on aquesta situació es produeix més, superada únicament per Xipre i Estònia).

Creació d'ocupació. Sens dubte, un dels motius que més aterriria l'economia espanyola si es mirés al mirall seria la seva taxa d'atur. És difícil no sentir vergonya al fer-ho, encara que s'hagi aconseguit reduir-la. Però una vegada més a una societat espanyola madura se li ha de dir que el motor de la creació d'ocupació són les empreses. Per tant, necessitem fomentar l'esperit emprenedor (no només de l'autònom), sinó d'aquell disposat a crear una empresa que comenci la seva activitat amb més de cinc treballadors, perquè tindrà més garantia de supervivència. Que tingui en el seu ADN ganes d'innovar contínuament, créixer i que senti el reconeixement de la seva aportació a la societat. En aquesta línia, el sector públic s'ha d'implicar a facilitar la creació d'empreses (Espanya ocupa el lloc 28 en la classificació del Banc Mundial sobre facilitat per crear negocis) i en les polítiques actives d'ocupació.

Innovació. La diferència entre créixer econòmicament i assegurar el desenvolupament econòmic d'un país avançat es troba en la inversió que s'està disposat a fer en innovació. La mitjana de despesa en R+D a la UE se situa en el 2% del PIB. Països com Alemanya, Finlàndia, el Japó o Corea superen el 3% del PIB. Si Espanya es mirés al mirall veuria que els seus nivells de despesa en innovació no arriben a l'1,3%, i el que és pitjor, des del 2009 la tendència és a la baixa.

Comptes públics. En aquest cas el problema no és la por de mirar-se al mirall, el problema és que els diferents governs, que són els que elaboren i executen els comptes, han jugat al laberint dels miralls i ens han anat ensenyant el còncau o el convex a conveniència. Però a aquesta societat madura que necessita l'economia espanyola se li ha d'explicar que ha de fer front a tres problemes: finançar les pensions amb uns comptes de la Seguretat Social en números vermells, reduir el dèficit públic i reduir el deute del 100% del PIB. Per a això no queda cap altre camí que reduir la despesa i/o augmentar els ingressos, però s'ha d'explicar el com.

Notícies relacionades

Finançament autonòmic. Un altre repte que s'ha d'afrontar, en un model d'Estat descentralitzat, serà explicar per què la Constitució empara que existeixin unes comunitats insolidàries, unes altres molt solidàries que suporten contínues situacions de dèficit fiscal, i un tercer grup de comunitats receptores que no tenen mecanismes de coresponsabilitat que els obligui a anar reduint la seva dependència.

Narcís es va ofegar a l'estany de tant mirar-se per contemplar com era de bell. En moltes ocasions sembla que l'economia espanyola se sent bella sense voler-se mirar al mirall, falta saber si el motiu és l'excessiu optimisme o la por de no veure's tan bonica com li agradaria.