Anar al contingut

Carta econòmica als Reis Mags

El 2017 ha sigut un bon any, però s'ha de seguir corregint desequilibris. ¿Propòsits per al 2018? Acabar amb la inestabilitat política, fer que el creixement econòmic contribueixi a una millor redistribució de la renda i avançar en una economia innovadora

CARME POVEDA. DIRECTORA D'ANÀLISIS ECONÒMIQUES DE LA CAMBA DE COMERÇ DE BARCELONA

El 2017 ha estat un bon any en termes econòmics, almenys fins al tercer trimestre abans que el conflicte polític enterbolís les perspectives econòmiques. A ulls del món, l'economia espanyola ha passat de ser la malalta d'Europa a ser el miracle d'Europa. L'economia ha recuperat el nivell de PIB que tenia abans de la crisi, el 2007, i ho ha fet en només tres anys (del 2014 al 2017) recuperant tot el que s'havia perdut durant els sis anys anteriors (2007-2013). Això ha permès reduir la taxa d'atur al 16,4% el tercer trimestre del 2017, 10 punts inferior a la màxima que es va assolir a principis del 2013. Un dels trets més positius d'aquests darrers anys ha estat l'excel·lent comportament de les exportacions de béns i de serveis turístics, totes dues en màxims històrics, però el que és realment sorprenent és l'augment de l'exportació de serveis no turístics d'alt valor afegit (TIC, serveis d'enginyeria, R+D, consultoria, serveis empresarials, propietat intel·lectual, etc.), que ha passat de ser pràcticament insignificant el 2008 a ser una quantitat equivalent a dos terços dels ingressos per turisme i ha registrat un saldo positiu respecte a la resta del món. És molt probable que, sumant totes aquestes dades, el 2017 es tanqui amb un nou superàvit de la balança per compte corrent, i ja seran cinc anys consecutius, amb la qual cosa es trencarà amb la regla que el creixement econòmic genera dèficits exteriors.

A això s'hi suma que el dèficit públic podria acabar l'any unes quantes dècimes, poques, per sobre del 3%, amb la qual cosa s'assoliria la possibilitat de sortir del Protocol de Dèficit Excessiu i per tant de les directrius d'ajust de despesa. Finalment, el preu del petroli està situat al voltant dels 50-60 dòlars el barril, preu que limita l'augment de la inflació espanyola més enllà del 2%, i la política monetària del BCE continuarà amb tipus d'interès mínims almenys fins al 2019, una notícia que és molt positiva per a la nostra economia, una de les més endeutades de la zona euro.

Però malgrat aquest seguit de bones notícies, encara existeixen alguns desequilibris que cal continuar corregint. El Nadal és un bon moment per fer balanç de l'any viscut i per plantejar-se nous propòsits de cara a l'any vinent. La meva carta econòmica als reis per al 2018 contindria tres propòsits. El primer, i més important, és que es posi fi a la inestabilitat política, es recuperi la confiança d'empreses i consumidors i, amb aquesta, les decisions d'inversió i de consum que han pogut quedar frenades pel conflicte a Catalunya.

El segon propòsit és que el creixement econòmic contribueixi a millorar la redistribució de la renda. Això vol dir disminuir la temporalitat dels contractes, garantir un Estat del benestar adequat al nostre nivell de desenvolupament i augmentar els salaris d'acord amb la productivitat de l'economia. Els salaris estan congelats des de l'inici de la recuperació econòmica i la temporalitat ha tornat a augmentar amb la creació d'ocupació, dos fets que limiten la inversió de les empreses en la formació dels seus treballadors i, en conseqüència, que aquest treballador sigui més productiu. Si la productivitat no augmenta difícilment ho faran els salaris. I així entrem en un cercle viciós. Per això, cal començar per donar estabilitat a l'ocupació i, d'aquesta manera, no perjudicar la productivitat, ni frenar la innovació tecnològica i el creixement empresarial. La construcció i el turisme són dos exemples que precarietat de l'ocupació i productivitat són antagònics. Les polítiques d'austeritat han augmentat la desigualtat social i ara toca revertir aquest procés.

Una política industrial activa

El tercer propòsit és que avancem en una economia innovadora, moderna i competitiva. Això s'aconsegueix invertint més en R+D+I (tant empreses com sector públic) i en formació. Només d'aquesta manera podrem abandonar la devaluació interna (deflació de salaris i preus) i guanyar competitivitat per la via no dels costos, sinó de la qualitat i la innovació dels nostres productes i serveis. Les empreses espanyoles inverteixen en R+D el 0,64% del PIB (any 2016), la meitat que la mitjana de les empreses europees (1,32% PIB), i només innova una de cada quatre empreses industrials. Amb aquests registres no podem ser gaire optimistes. Per això, cal recuperar la política industrial basada en la col·laboració publicoprivada, que pugui donar resposta als reptes que té plantejats avui la indústria. Més col·laboració entre administracions, organismes i institucions que donen suport a la indústria, la innovació i el talent. Als Estats Units i el Regne Unit ja s'han adonat que cal fer política industrial activa, però a Espanya no anem més enllà de les bones intencions. El pressupost públic és el reflex de les prioritats polítiques i durant els últims anys no es percep cap augment en les partides de suport a la innovació i la indústria malgrat que el context econòmic és ara més favorable. Aquest no serà un camí ràpid ni fàcil, però si totes les administracions remen coordinades en la mateixa direcció; si les empreses tenen la visió i el suport necessari; si els centres de recerca i tecnològics s'apropen a les necessitats reals de les empreses; i si la universitat s'adapta per oferir l'oferta formativa que requereix aquest nou repte, l'èxit estarà assegurat.

0 Comentaris
cargando