Anar al contingut

Sense preguntes correctes, no hi ha bones respostes

La qüestió rellevant no és si hem entrat o sortit d'una crisi, sinó si estem ben preparats o mal preparats per treure el màxim profit dels períodes de bonança i per afrontar les pròximes crisis, que segur que vindran. I, en aquest sentit, sembla que hem av

En La punta del alfiler, un dels relats més coneguts de l'escriptor i periodista Gilbert Keith Ches-terton, el seu protagonista, el pare Brown, diu en un moment determinat que «no és que no puguin veure la solució, és que no poden veure el problema», referint-se a la investigació d'un crim amb aparença de suïcidi. I crec que això és el que ens està passant en aquests moments. Hem acceptat comunament que la causa dels nostres problemes és la crisi econòmica i, per això, acabem pensant que haurien d'acabar-se en el moment que la crisi es doni per finalitzada. I a mi em sembla que això és un error.

En els últims 10 anys, com a conseqüència de la famosa crisi de les subprimes, Europa, i especialment Espanya, han viscut una època molt difícil i dolorosa. Entre el 2008 i el 2012 els indicadors ens mostren que Espanya va entrar en clara recessió amb una caiguda mitjana anual del PIB del 0,9%, un creixement de l'atur fins al 25,77% i un dèficit públic que va arribar al 10,47% del PIB, mentre que entre el 2013 i el 2016 el creixement mitjà anual va ser superior a l'1,5%, amb una tendència de creixement sostingut per sobre del 3%, una taxa d'atur que es va situar en el 18,63% a finals del 2016 i baixant, i un dèficit públic del 4,51%. Aquests indicadors ens diuen que després de tocar fons el 2012, fa més de quatre anys que som al camí de sortida de la crisi i, per tant, que aquesta pot donar-se per finalitzada o gairebé.

I ara el 2017 ¿què estem veient? Doncs que comencen a produir-se els mateixos problemes que van fer que l'economia espanyola reaccionés tan malament a la crisi el 2007. Tot sembla indicar que tancarem aquest any amb una inflació entre 1,8 i 1,9 % i amb la pressió general de la major part de la societat per incrementar els salaris i les pensions i, així recuperar en els pròxims anys el poder adquisitiu perdut i ¿on ens conduirà això? Doncs amb tota probabilitat a nous creixements de la inflació i a la pèrdua de competitivitat de la nostra economia, mentre mantenim encara taxes d'atur molt altes i un dèficit pròxim al 100%.

La pregunta a fer-se llavors és per què l'economia espanyola perd competitivitat quan creix i la resposta s'ha de trobar en un indicador al qual habitualment es fa poc cas. En aquests 10 últims anys, la productivitat de l'economia espanyola s'ha mantingut pràcticament estancada, sense cap mena de millora, amb una mitjana lleugerament negativa de -0,2%, tot plegat malgrat la caiguda en picat d'un dels sectors menys productius, la construcció. Si el creixement es manté i es crea més ocupació, la productivitat seguirà baixant. Tots els experts indiquen que aquesta baixa productivitat és conseqüència de tres factors: la mida petita de les nostres empreses, la falta d'inversió en R+D+I i el desajust entre el tipus d'ocupació que s'ofereix i la mà d'obra disponible.

Tornant a l'inici del meu article, la meva tesi és que no ens estem fent les preguntes correctes. El món econòmic avança a base de crisis successives en períodes més o menys llargs, seguits per altres de recuperació i, per tant, la qüestió rellevant que hem de fer-nos no és si hem entrat o sortit d'una determinada crisi, sinó com estem de ben preparats o mal preparats per treure el màxim profit dels períodes de bonança i per afrontar les pròximes crisis que segur que vindran. I he de dir que, des del meu punt de vista, la resposta a aquesta qüestió és que hem avançat molt poc. Perquè ens en fem una idea, el 2016 la inversió en R+D+I a Espanya va ser inferior a la inversió el 2006, el model de formació professional està estancat des de fa molts anys i molt poc adaptat als temps que venen i, encara que és veritat que la mida mitjana de les nostres empreses ha crescut una mica, ho ha fet, sobretot per la desaparició de moltes microempreses durant la crisi.

Respecte a Europa he de dir que no està gaire millor. En aquests últims 10 anys, mentre a la resta del món s'està afrontant amb decisió la transformació empresarial necessària per competir en un entorn de canvi tecnològic i social de magnitud encara desconeguda, a Europa ens estem dedicant bàsicament a llepar-nos les ferides, intentar com sigui sostenir un Estat del benestar poc eficient i a mantenir un mínim nivell de cohesió entre els diferents països sense gaire èxit.

I mostrar-ho, un exemple. En el rànquing de les 100 empreses més grans del món el 2017 per cotització borsària, les nou primeres són americanes i les dues següents, xineses. I el que és més preocupant, entre les 15 primeres empreses, nou competeixen en sectors relacionats amb les noves tecnologies de la informació i la comunicació i… cap d'elles és europea. Per fer-nos una idea de què significa la mida, val la pena destacar que el valor conjunt de les 10 primeres companyies del planeta és avui superior al PIB de 180 dels 194 països en el món. El món econòmic està canviant el centre de gravetat i, lamentablement, Europa s'està quedant a la perifèria.

0 Comentaris
cargando