Més enllà del PIB

El període vall d’aquesta darrera crisi econòmica ha estat especialment llarg al nostre país. Avui, el conjunt dels indicadors macroeconòmics remunten, tot i que a un ritme moderat. El PIB va créixer un 3,2% el 2016 i el Banc d’Espanya manté una previsió de creixement del 3,1% per al 2017. L’ocupació va augmentar un 2,9% i es preveu un increment del 2,7% per al 2017. La inflació repunta després d’uns anys entorn al zero. El consum privat creix alhora que la inversió privada i industrial, tot i que caldrà veure si es manté quan el Banc Central Europeu (BCE) deixi d’injectar liquiditat com ho està fent. El preu de l’habitatge, sobretot a les ciutats, ja se situa per sobre del 2006 i es torna a construir.

I més enllà dels principals indicadors globals hi ha altres estadístiques positives. El nombre de milionaris ha crescut a Espanya un 60% des del 2008, segons Capgemini. En aquest període s’hi han sumat 65.000 persones. Els salaris dels directius i dels membres dels consells de grans empreses, en especial les de l’Ibex, mantenen increments de dos dígits. L’economia productiva creix des de fa anys, l’Institut d’Empresa Familiar preveu que un 73% dels seus membres incrementaran les vendes i un 59% la contractació laboral durant el 2017.    

¿Aquesta millora està ben fonamentada? Els sous mitjans dels nous contractes són un 12% inferiors als d’abans de la crisi. Segons Funcas (Fundación de las Cajas de Ahorros), els joves són els més afectats per la devaluació salarial. Alhora, les noves contractacions empitjoren altres condicions associades: contractes eventuals o fixos discontinus, pèrdua de remuneracions en espècie, exigència de contractes mercantils a persones que s’han d’establir com a autònoms, contractes a temps parcial i en força supòsits amb l’exigència de treballar més hores de les cotitzades... La consolidació del precariat com a nova classe social, que tot i treballar no obté una renda mínima per viure, és un problema que tindrà conseqüències. L’habitatge recupera preus, els bancs s’asseguren molt més les condicions abans de concedir hipoteques, les ciutats incrementen els lloguers a preus desorbitats si poden aprofitar els pisos per als turistes... La resultant és l’extrema dificultat per a l’accés a l’habitatge, el subarrendament d’habitacions, la impossibilitat dels joves d’independitzar-se i de les persones separades de deixar l’habitatge conjugal, fet que provoca convivències forçades, l’ocupació d’espais industrials o d’habitatges abandonats per famílies nouvingudes o que pateixen exclusió social, l’increment de persones sense sostre...

Indicadors de vulnerabilitat

Si ens fixem en els indicadors de vulnerabilitat social, com el coeficient de Gini, que mesura la desigualtat en la distribució de la renda, quan és pròxim a zero indica una distribució més igualitària. La mitjana europea es manté estable en un 30%, l’espanyola és superior, d’un 35%, i ha anat creixent aquests darrers anys. L’indicador Arope de risc de pobresa i exclusió social recull tres factors: la privació material severa –no poder menjar carn, fred a l’hivern, no disposar de vehicle, TV, telèfon, endarreriment en pagaments bàsics–  que la pateix un 5,8% de la població; la precarietat laboral, en què un 14,9% viu de feines a temps parcial o molt mal pagades, i la renda disponible, en què el 22,3% de la població viu en situació de pobresa. La vulnerabilitat econòmica dels progenitors es perpetua en els fills i el 27,9% dels infants menors de 16 anys a Catalunya són pobres, segons dades de l’Idescat.        

Pel que fa a la salut, un interessant estudi de Càritas Diocesana de Barcelona sobre l’esperança de vida per barris a Barcelona és força definitori de la correlació entre el nivell socioeconòmic i la mitjana d’anys de vida. Que en una mateixa ciutat la diferència d’esperança mitjana de vida sigui de 10 anys ens hauria d’interpel·lar.    

Notícies relacionades

Els experts donen les claus sobre la quarta revolució industrial

Els 'centennials' han trencat la frontera entre el món real i el digital

El fracàs escolar, unit a la manca de mitjans familiars de suport a l’estudiant, és un altre dels reptes socials. És insuficient el treball d’ajuntaments i entitats socials oferint milers de places diàries en centres socioeducatius a partir de les cinc de la tarda, o l’esforç de l’escola pública i concertada sense els mitjans suficients per compensar les carències educatives prèvies i d’estímuls familiars. Trencar l’exclusió hereditària, fer possible l’ascensor social és un dels signes de benestar d’una societat on tothom pot tenir expectatives. I, especialment en la nostra societat, és imprescindible dignificar la formació professional, pensant en l’ocupació juvenil i en la demanda empresarial.

¿Més pressió fiscal?

Si ens basem en els criteris clàssics, l’economia ha sortit de la crisi; si observem els més vulnerables cal una forta inversió per equiparar oportunitats i acompanyar els qui han pogut quedar definitivament exclosos. ¿Més pressió fiscal? Probablement no pel que fa a tipus impositius, però sí respecte a l’economia financera, les transaccions especulatives i els paradisos fiscals. Per justícia social, per humanitat, però també per mantenir una necessària cohesió social, convé reduir l’escletxa social. Per dignitat de les persones, però pensant també en uns treballadors suficientment qualificats, una ètica en les relacions o fins i tot per seguretat ciutadana, es fa imprescindible una inversió més gran en la promoció social per poder dir que s’ha sortit de la crisi.