Anar al contingut

Factors econòmics de la crisi financera

L'arbitratge salarial i la nova política fiscal es troben també entre els factors que van causar la gran crisi financera. Si volem evitar que el que ha passat torni a succeir cal augmentar salaris i tornar als impostos la seva funció distribuïdora.

Jesús Palau. Professor del Departament d'Economia, Finances i Comptabilitat a ESADE Business and Law School

Complert el desè aniversari de la gran crisi financera, sembla apropiat reflexionar sobre els factors que hi van portar i analitzar si s'han pres les mesures apropiades que intentin evitar els errors comesos. De tots els factors que la van causar em centraré en dos que acostumen a passar desapercebuts: l'arbitratge salarial i la nova política fiscal.

En primer lloc, l'arbitratge salarial ve motivat per l'ús de la Xina i l'Índia com a fàbriques del món. Gràcies a la globalització, el salari d'equilibri és el salari xinès més el cost de transport. La tecnologia no és una diferència, ja que es pot produir a la Xina amb la tecnologia del món desenvolupat. A més a més, el comerç entre empreses multinacionals explica més el dèficit comercial dels països desenvolupats que la mateixa teoria de l'avantatge competitiu (productivitat relativa) en què està basada la bondat del comerç internacional.

Així per exemple, les exportacions de cotxes o peces d'automòbils en un país no depenen de la productivitat d'aquell país, sinó de la decisió de la multinacional corresponent que amb una tecnologia desenvolupada, no importa on, decideix produir en un país o en un altre segons el que li ofereixi condicions laborals millors (qualitat i preu de la mà d'obra). D'aquesta manera, veiem com les peces viatgen dels Estats Units a Mèxic i els cotxes acabats tornen als Estats Units, o com marques de vambes que es venen a tot el món es produeixen on els sous són més baixos.

El problema de tot plegat és que els salaris als països desenvolupats han crescut menys que el PIB com a conseqüència de la contenció necessària per poder competir amb altres subministradors de treball, cosa que ha comportat un creixement de l'endeutament que és a les bases de la crisi.

És paradigmàtic el cas dels Estats Units, on el poder adquisitiu dels salaris s'ha mantingut molt pròxim al de mitjans dels anys 80. El constant dèficit comercial americà, que ha permès mantenir un nivell alt de consum als Estats Units, només ha sigut possible gràcies al finançament exterior necessari per a això. I això va ser així fins que el mecanisme va arribar al seu límit i va ocasionar l'esclat de la crisi.

És aquesta falta de poder adquisitiu la que en aquests moments manté tan baixa la inflació malgrat les quantioses injeccions de liquiditat dels bancs centrals. Per sort, però, la decisió de disminuir els tipus d'interès al 0% ha permès alleujar la situació.

La Xina i Alemanya

Si volem evitar que el que ha passat torni a succeir és necessari que augmentin els salaris. Fins i tot l'FMI ja és partidari que pugin. Els llocs més adequats perquè es produeixin aquests augments a curt termini són, en la meva opinió, la Xina i Alemanya, les dues potències amb el superàvit comercial més elevat del món.

És curiós destacar que, tot i que les proteccions aranzelàries davant les importacions xineses són baixes, la Xina no hi correspon de la mateixa manera, i dificulta amb proteccions de tota mena les importacions dels països desenvolupats.

Pel que fa a la nova política fiscal, cal assenyalar que les taxes impositives de societats, així com les de rendes de capital, es van reduir substancialment. Per exemple, a partir del mandat del president Reagan, va tenir lloc la denominada economia de la permeabilitat, que ve a dir que si els rics són més rics això ens acabarà beneficiant a tots. Aquesta bonica fantasia no s'ha produït. De fet, el que s'ha produït és una erosió de bases fiscals que va acabar amb uns enormes dèficits públics als Estats Units fins i tot abans de la crisi, i que ha fet que el seu deute públic sobre el PIB estigui al voltant del 110%.

Si ens remuntem als Estats Units d'abans de l'era Reagan, l'impost de societats se situava en el 50% i el marginal sobre la renda arribava al 60%. En l'actualitat es troba en el 35%. A més a més, si es compleix la proposta del president Trump, l'impost de societats baixarà al 20%, i aquells que tenen grans ingressos acabaran tenint un tipus impositiu efectiu menor que el de les seves secretàries. És el cas de Warren Buffett, que va dir que paga un 17,7% dels seus ingressos entre l'impost sobre la renda i cotitzacions socials, davant d'una mitjana del 32,9% del personal de la seva oficina.

Aquest desnivell és perniciós, no només des del punt de vista de l'equitat, sinó també des del punt de vista de l'eficàcia. La disminució d'ingressos que suposa per al fisc americà es tradueix a la llarga en una menor inversió pública i menys despesa social. Un futur més segur permet a les classes mitjanes dedicar més part de la renda al consum, que al capdavall és l'autèntic motor de l'economia. Davant d'aquest dèficit continuat la solució que es va proposar va ser la reducció de la despesa pública, cosa que va accentuar el cercle viciós

Deslocalització fiscal

Finalment, no s'ha d'oblidar l'enorme quantitat de deduccions i exempcions, així com la capacitat de deslocalització fiscal (perquè, ¿on paga impostos Google o Amazon i altres grans empreses?). Així veuran que són les rendes del treball les que suporten més del 80% de la recaptació impositiva.

Mai van tenir les classes mitjanes i baixes més poder adquisitiu ni un creixement del PIB més important que el que hi va haver entre els anys 60 i mitjans dels 80 en les economies desenvolupades. Tampoc els impostos van complir la seva funció distribuïdora amb tanta eficàcia com en aquells anys.

Però per desgràcia, per a la majoria de persones, no s'entreveu una tornada a aquelles polítiques eficaces que tanta prosperitat i estabilitat van portar. Perquè si això segueix així, vindran temps pitjors.

Temes: Salaris Crisi

0 Comentaris
cargando