Ser o no ser... 'gamer'

Probablement hi ha tantes definicions de videojoc com de persones que hi han jugat. En tot cas, es tracta d'un producte cultural que brilla especialment per la seva característica interactiva, bidireccio­nal i proactiva en què solucionant problemes passem una bona estona aprenent. I tot en format digital. A més s'exerceix des de l'autonomia i això encara és més especial. Jugo perquè vull. Si no, no és jugar.

A la botiga on line GiftAlien venen unes cartes meravelloses. Cada una, un videojoc. I tots molt retro. Títols com Alien Attack, Jack the Nipper o Spy vs Spy que ens il·lustraven a tants i a tantes als inicis dels 80 i sempre de la mà d'un ordinador personal Sinclair ZX Spectrum de 16 o 48kb de memòria. Pocs recursos tecnològics per a grans històries. I és que els jocs, i els videojocs, van d'això. Com els llibres.

Al mes de juny es va presentar el llibre blanc de la indústria del videojoc a Catalunya per part de l'associació de desenvolupadors del sector (DEV). Dades francament interessants. 120 empreses que facturen un 40% del negoci estatal amb gairebé 1.700 professionals treballant-hi. Es parla de creixements anuals del 30% i de desenvolupaments que ja passen per la realitat virtual en el 35% dels casos... això no és una moda. O, si ho és, ja fa gairebé 50 anys que dura...

Tenim empreses que han nascut i s'han desen­volupat aquí com Digital Legends, Novarama, Social Point, Kerad Games, Omnidrone, Undercoders, Lince Works, Blitworks, Gamedonia o Jandusoft, per esmentar-ne algunes. I altres que van aterrar a la capital catalana o als seus voltants, atretes per la marca Barcelona i la seva talentosa gent. És el cas d'Ubisoft, King o Zeptolab, per exemple. Un sector industrial molt jove ja que la majoria d'empreses tenen entre dos i cinc anys d'antiguitat. Totes recolzades per un magnífic elenc d'esdeveniments potents com Gamelab, BCN Games World, els premis IDBA o RetroBarcelona, per citar-ne alguns.

¿Qui hi juga? Tal com ens informa l'associació de distribuïdors i editors (Aevi), hi juga el 40% de la població espanyola, un 44% dones, amb una mitjana setmanal de 6,5 hores. Per cert, això no és cosa de nens o almenys no només. Pràcticament el 40% dels adults també hi juguen, i en el 26,2% dels casos és un fet habitual, i més d'un 60% d'aquests consideren que és una activitat familiar d'alta qualitat. És lògic si tenim en compte que els pares i mares que ronden els 40 anys ja van tenir grans «oportunitats formatives» amb els videojocs des dels seus terminals Amstrad, Commodore, MSX i Spectrum de mitjans dels anys 80 del segle passat. I és que ens vam alfabetitzar digitalment fa temps llegint revistes com Load N Run o Microhobby, per exemple.

¿Nous públics? Tots més ben dit. I és que el públic potencial és global encara que alguns hi juguen més (hardcore player) i altres ho fèiem, però ja no tenim tant de temps o hi hem entrat fa menys i gràcies als mòbils (casual player). La societat està al cas de la cultura gamer perquè ja tenim verdaderes legions de provadors de jocs que ens els expliquen a les xarxes a manera de youtubers influencers. El consum està canviant i també el mitjà. Ni millor ni pitjor. Diferent. Pregunteu-ho als vostres fills i filles si no.

El terminal ha arribat a totes les butxaques i la tecnologia ja no és un problema. Tampoc en sentit econòmic. Els smartphones de gamma mitjana són barats, durables i tenen més capacitat de còmput que el millor dels ordinadors de fa cinc anys. Una cosa similar passa amb les tauletes. De fet, pots disposar d'un portàtil de gaming per poc més de 1.000 euros i adquirir un sistema complet de realitat virtual (RV) basat en consola no arriba als 800. Encara recordo aquells preus de finals dels 90. Cascos i sensors que difícilment baixaven dels 6.000 euros, amb models que multiplicaven per 10 aquesta xifra. Ara el terreny està ben treballat: Oculus Rift, HTC Vive, Playstation VR, Microsoft Hololens o propostes verdaderament econòmiques i funcionals al nostre propi terminal com les ulleres Gear de Samsung o les de cartró de Google.

A la portada de la revista Time de l'agost del 2015 deien que el futur és de la realitat virtual. Ha estat entre nosaltres des de fa temps. Tenim estereoscopis des de principis del segle XIX i instal·lacions de realitat virtual des dels anys 50 del segle XX (pregunteu sobre el Sensorama). ¿Llavors, què ha passat? Doncs que ara és efectiva, ràpida, econòmica i ergonòmica. En definitiva, millor. Encara que, ¿què en podem dir de la realitat augmentada (RA)? Diuen els experts que això sí que can­viarà el món. És la tecnologia darrere de virals com SnapChat o Pokémon Go. No us perdeu els curts

Sight o Hyper Reality disponibles a Vimeo. Parlen per ells mateixos. Això sí, de la part bona i de la dolenta, i és que tot té de tot segons l'ús que se'n faci.

Notícies relacionades

Els experts donen les claus sobre la quarta revolució industrial

Els 'centennials' han trencat la frontera entre el món real i el digital

Per anar acabant. Potser heu sentit a parlar dels esports electrònics o e-Sports. Val la pena prendre-se'ls seriosament. En l'última edició del certamen Gamelab es va comptar amb la presència de Mike Sepso, d'Activision Blizzard, com a cofundador de la Major League Gaming, així com de Kurt Melcher, director executiu d'e-Sports a Intersport. Fins i tot el Govern, via el seu secretari de Telecomunicacions, Ciberseguretat i Societat Digital, Jordi Puigneró, va parlar de la crea­ció d'una lliga al respecte.

Es tracta d'equips de verdaders i joveníssims perfils experts en tota mena de jocs que arrosseguen milers de persones a seguir les seves partides en directe o via retransmissions a internet gràcies a plataformes com Twitch, adquirida el 2014 per Amazon a canvi de 970 milions de dòlars. Tampoc és tan diferent. Jo de petit baixava al bar de la cantonada a veure com jugaven els grans a les màquines Arcade a ritme de 25 pessetes per partida. Abans era Ghost and Goblins i Moon Cresta. Ara juguen a títols com League of Legends, Dota2, Counter Strike: Global Offensive, Overwatch o Call of Duty i és que el videojoc amb què es competeix no ha de ser necessàriament d'esport. Enric Cedeño Martínez, Juan Moreno Durán, Pedro Moreno Durán o Alfonso Aguirre Rodríguez són alguns dels 274 jugadors professionals a Espanya. No acostumen a superar els 27 anys. I competeixen. Com ho fan els jugadors professionals d'escacs, ¿oi?