Turisme urbà i qualitat de vida

Segons dades del Banc Mundial, la població urbana en el món ha passat del 33% el 1960 al 53% el 2015. A Espanya, actualment, es considera que el 80% dels residents viuen en zones urbanes. ¿I per què aquesta mania de viure tan junts? Doncs perquè som animals socials, i l'agregació ens ofereix clars beneficis en el treball, l'oci, la sanitat o la distribució de béns essencials. A les ciutats és on hi ha l'acció. Per això, les ciutats són actors globals cada vegada més importants, capaços ja fins i tot de desafiar obertament els estats, com vam poder comprovar amb les declaracions de l'alcalde de Pittsburgh arran de la polèmica decisió del president dels EUA d'abandonar els acords contra el canvi climàtic.

Però les ciutats són també destins turístics d'èxit creixent. 20 milions de viatgers internacionals van visitar Londres el 2016, 18 milions van visitar París. Barcelona, per fortuna, se situa també entre les ciutats internacionals amb més poder d'atracció. No obstant, com ja sabem prou bé, estar de moda és perillós. Encara que no estar-ho podria ser pitjor.

Com va demostrar al seu dia Richard Florida, les ciutats que perden el seu atractiu poden caure fàcilment en un cercle viciós: perden el seu teixit industrial, perden capacitat econòmica, interessen menys als turistes i acaben interessant menys als mateixos residents. Aquells que tinguin més talent i més recursos acabaran abandonant el lloc, i faran així la ciutat encara menys atractiva per a inversors, estudiants, turistes i residents.

Hem d'entendre el turisme no solament com un sector econòmic important en si mateix, sinó també com la font possible d'una imatge i una reputació global de la ciutat. Del turisme només en viu una part petita de la nostra població, però de la imatge positiva de Barcelona arreu del món ens en podem beneficiar tots plegats.

Imatge i reputació

La pregunta fonamental és: ¿com podem aprofitar aquesta poderosa imatge de Barcelona per millorar la qualitat de vida dels seus habitants? Hem de ser conscients que imatge i reputació són elements fràgils, delicats i canviants, difícils de construir i molt fàcils de malbaratar. Per saber com aprofitar aquest avantatge competitiu, hauríem de tenir clar quin model de ciutat volem per al futur i en què basarà la seva riquesa. Aquesta és la qüestió que necessàriament hem de resoldre per trobar la resposta correcta a la primera pregunta.

Des de l'acadèmia, fins a finals del segle passat s'usaven conceptes com city marketing per parlar de la promoció de ciutats com si fossin productes comercials. Des del canvi de segle, no obstant, s'ha anat imposant el paradigma del place branding, que interpreta la gestió dels territoris d'una manera global i holística, integrant tots els públics implicats -residents, inversors, empreses, indústria turística- en la gestió del lloc, i canviant un objectiu de venda a curt termini per un objectiu de qualitat de vida i sostenibilitat a llarg termini. I han sorgit conceptes com el civic tourism, de Dan Shilling, que interpreta el turisme no com un fi en si mateix, sinó com un instrument per conservar el patrimoni i la cultura dels territoris i per protegir les seves comunitats.

Tenint en compte aquestes consideracions, i les experiències d'èxit i de fracàs que s'han produït en altres llocs del món, em permeto suggerir nou propostes:

1. Continuar treballant en la selecció del turista, principalment a través del posicionament de la ciutat. Fer de Barcelona un lloc més atractiu per a aquell turisme que interessa (familiar, cultural) i menys per a aquell que no interessa.

2. Continuar treballant en la redistribució dels fluxos turístics, amb iniciatives com Barcelona és molt més, de la Diputació, de manera que no solament la província, sinó tot Catalunya, s'aprofiti realment de l'impuls de la seva capital.

3. Aconseguir una distribució més equitativa dels beneficis que el turisme aporta a la ciutat, i explicar-la, de manera que els barcelonins coneguem i reconeguem que és una font de riquesa econòmica que ens pot afavorir a tots.

4. Decidir sempre des d'una estratègia global de ciutat (no només en funció dels interessos turístics) i incorporant tots els col·lectius implicats en una gestió corresponsable i compartida.

5. Aprofitar el capital simbòlic aconseguit en aquests últims anys per emprendre altres projectes beneficiosos per a la ciutat (com la continuïtat de l'MWC, l'establiment de l'EMA o l'atracció de seus empresarials).

6. L'èxit de qualsevol ciutat implica sempre de manera automàtica l'encariment dels preus i l'expulsió de bona part dels seus habitants. Per aquest motiu és imprescindible desenvolupar polítiques de compensació dels efectes negatius que l'atractiu de Barcelona té i tindrà per als seus residents tradicionals. El preu de l'habitatge és el més important.

7. En un sector que competeix sovint per preu, la ciutat hauria de vetllar no solament per la legalitat, sinó també per la dignitat de les condicions laborals en la indústria turística.

8. Pensar més en clau de governança ciutadana que de màrqueting turístic, i en clau de col·laboració més que de competició. Les estratègies purament de promoció comercial del passat poden ser avui ja nocives per a la ciutat.

Notícies relacionades

Entre el mannà i la maledicció

El desafiament: ¿com no morir d'èxit?

9. Treballar per consolidar altres vetes de mercat de més rendiment a llarg terme. I ja que escric des de la universitat, permetin-me dir que Barcelona està en condicions de convertir-se en un destí privilegiat d'educació superior per a joves d'arreu del món. El que s'ha fet fins ara per aprofitar aquesta oportunitat és ben poc. El nou Pacte Nacional per les Universitats s'hauria de proposar no només l'objectiu de convertir Barcelona i Catalunya en un referent global, sinó també el de destinar els recursos necessaris per aconseguir-ho.

Per a alguns d'aquests punts (especialment 3, 4, 6 i 7) fa falta una bona dosi de coratge polític i pensament a llarg termini. Però en algunes d'aquestes direccions ja està avançant la nostra ciutat, a través d'un bon nombre d'iniciatives públiques i privades. Sent, per descomptat, conscients que, com es diu en anglès, hi ha coses que resulta easier said than done.