Entre el mannà i la maledicció

L'activitat turística està sorprenent els uns i els altres amb un increment d'activitat sense precedents. Les dades són magnífiques: el nombre de visitants es bat en totes les campanyes, s'incrementen nits de pernoctacions, augmenten els diners que els turistes es gasten en els nostres establiments, l'ocupació hotelera voreja el 100%. La indústria turística domèstica és la més competitiva del món, obre nous mercats interessantíssims i d'enorme potencial futur, com el del turisme xinès d'alt poder adquisitiu. No podem oblidar -no podríem de cap manera- que és el sector que més aporta a la creació d'ocupació. Ha sigut, i encara ho és, la vàlvula que alleuja i atenua, en part, el problema econòmic més gran que tenim: la desocupació.

Les valoracions anteriors les trobem plasmades a l'analitzar les dades econòmiques. Amb dades tancades el 2015, el pes econòmic del turisme era de l'11% en el total d'activitat. La seva importància encara és més gran en el mercat laboral, perquè el pes de l'ocupació directa dona feina a un 13% dels treballadors.  ¿De quant serà realment l'autèntic impacte si tinguéssim present l'ocupació indirecta? Fa de mal dir, però per fer-nos-en una idea, a Barcelona 10.500 persones viuen del taxi.  ¿Hi hauria 10.500 taxistes sense l'imant del turisme?

Avui dia les previsions sobre la marxa del turisme continuen donant alegries. Una vegada més, s'espera un any que marcarà registres històrics. Les dades d'abril confirmen el prometedor escenari. Novament la lamentable situació que pateixen competidors directes nostres, per exemple Tunísia, per culpa del terrorisme gihadista, n'és un motor. Naturalment s'ha de tenir en compte que el país que ens aporta més turistes, el Regne Unit, està sumit en el brexit.  Des del dia del referèndum, a un britànic la seva estada a Espanya se li pot haver encarit gairebé un 15%, fruit del moviment depreciador de la lliura davant de l'euro. És aviat encara per veure el verdader impacte de la sortida dels anglesos, però d'efecte, per descomptat, en tindrà.

Però davant d'aquest context negatiu, les previsions ens avancen que per fi el turisme nacional, el dels ciutadans espanyols, s'incrementarà fortament. Aquesta és una gran notícia per a la nostra indústria vacacional.  Com saben, el turista espanyol es troba al capdavant dels que gasten més diners i hi inverteixen més temps. Fins al moment present, l'impacte més gran en la demanda turística havia vingut pels ciutadans estrangers, i ara a aquesta demanda s'hi incorpora la nacional.  No m'agrada gens llançar les campanes al vol, però crec que, com deia anteriorment, aquest any novament serà històric.

Com veuen per dades i previsions, el turisme s'ha convertit en el nostre particular or negre, la nostra matèria primera, la base en què podem fonamentar bona part de l'estructura econòmica del país. No obstant, els economistes sempre parlem de l'efecte maledicció de la matèria primera.  L'explotació d'una font de riquesa tan important pot ocultar una sèrie de desequilibris en la gestió econòmica i social.

Efectes inquietants

Els desequilibris i els problemes generats inclouen diversos sectors. Un dels que més s'està comentant és precisament el de l'habitatge.  En efecte, en l'actualitat, amb la popularització dels pisos vacacionals, estem assistint a un efecte inquietant. Cada vegada més vivendes de lloguer residencial són utilitzades com a establiments hotelers. Això està portant a una escassetat de vivenda en algunes zones i ciutats, així com un espectacular encariment de les rendes. Aquest encariment i aquesta escassetat estan darrere el fet que a Eivissa metges o professors es neguin a anar-hi, perquè no troben o no poden pagar el lloguer de cases a l'illa. ¿S'imaginen una illa com Eivissa sense metges o professors? Alguns veuran un extremisme en el meu exemple. No obstant, el problema que denuncio és real, i els mitjans de comunicació es fan ressò del que descric.

Una massificació del turisme pot portar a una descomposició de la funció de la ciutat.  Les ciutats o zones amb tremendes arribades de turistes provoquen que els negocis en aquests llocs busquin satisfer les necessitats dels turistes, no tant les dels veïns, perq uè aquests són cada vegada més un reducte dins de la seva ciutat o barriada.

Si en l'aspecte sociològic els efectes negatius, com veiem, són preocupants a mitjà i llarg termini, tenim també efectes visibles a curt termini. Pensem en la seguretat, la convivència entre turistes i veïns. En la retina de tots vostès hi ha centenars d'imatges publicades pels diaris i els informatius amb algunes de les escenes més dantesques que puguin haver-se vist mai. Què es pot dir de pràctiques com el balconing, que arriba a provocar morts. Les nits sense dormir d'alguns veïns que pateixen que en el seu edifici hi hagi pisos turístics. El lamentable espectacle d'un grup de turistes despullats passejant enmig de la ciutat. El turisme massiu comporta, com veiem, problemes de seguretat i convivència, que ningú vol tenir a la ciutat on resideix.

Molta ocupació, però precària

El turisme, a més, està vinculat a l'abandonament de les aules per part dels nostres joves. Davant l'atractiu de treballar, de tenir un salari, alguns xavals abandonen prematurament l'escola. Balears, com saben, és una comunitat autònoma que pràcticament viu del turisme, una comunitat amb uns índexs de vida molt elevats. No obstant -sé que la dada pot sorprendre-, Balears està al capdavant de les autonomies en abandonament escolar. És evident que hi ha una relació directa entre aquest abandonament escolar i el mercat laboral generat pel turisme.

Notícies relacionades

El desafiament: ¿com no morir d'èxit?

El turisme no és el problema

Ja que anomeno el mercat laboral, hem de tenir en compte que si bé genera molts llocs de treball, també és necessari dir que són de baixa qualificació, de salaris escassos, temporals, en molts casos a temps parcial, tremendament cíclics. Si prefereixen, treballs de gran precarietat.

Com veuen, avui més que mai s'obre la necessitat de pensar i implantar un model de turisme que permeti aprofitar la riquesa econòmica que genera, però que a la vegada esmorteeixi i eviti els desequilibris comentats.