Les 7 magnífiques de Davos

El Fòrum Econòmic Mundial ha corregit el dèficit de líders femenines a la cimera a l'incorporar aquestes set dones amb comandament. ¿Màrqueting o signe dels temps? No s'enganyin: el poder segueix sent cosa de senyors.

zentauroepp41674991 davos180119185546

zentauroepp41674991 davos180119185546

13
Es llegeix en minuts
Núria Marrón
Núria Marrón

Periodista

ver +

En l'any del feminisme, fins i tot a una cimera econòmica tan masculina com la de Davos la devia incomodar que els seus debats semblin més un club privat de cavallers que un fòrum en què es discuteix com reconstruir "un món fracturat" i anar cap a una nova governança. Aquestes set dones que han fet el gran salt en els últims anys, sovint enmig de grans turbulències, dirigeixen l'edició que comença dimarts. Pero no s'enganyin: el poder segueix sent cosa de senyors.       

Christine Lagarde. / Ashawn thew (EFE)

CHRISTINE LAGARDE. París, 1956. Directora del FMI

Al pont de comandament global

Podria dir-se que Christine Lagarde ha viscut en un incendi permanent des que es va posar al capdavant de l’FMI quan el seu antecessor, Dominique Strauss-Kahn, va ser acusat de violació per la cambrera d’un hotel de Nova York. Aquell ascens sobtat, recordem, va tenir lloc el 2011, en ple crac econòmic i crisi del deute sobirà. Des d’aleshores, en els títols de crèdit dels temps, figura com la gran prescriptora de l’austeritat. Ara, set anys després, codirigeix una cimera amb un objectiu que passa precisament per recosir «un món fracturat» per, entre altres, les polítiques de l’organització que ella lidera.

    

S’ha escrit molta literatura sobre aquesta dona de llargues gambades, vegetariana i mare de dos fills que, com li deia el seu entrenador de natació sincronitzada, «serra les dents i somriu», i ningú sap què li passa pel cap. Ni a les taules de negociació en què sempre es mostra exquisida i implacable, ni quan la justícia francesa la va condemnar l’any passat per, en els seus temps de ministra, haver sigut «negligent» al desviar  fons públics a l’empresari Bernard Tapie, íntim de Sarkozy.

    

Filla de mestra i de professor universitari de literatura anglesa, Lagarde va passar l’adolescència becada en una institució femenina dels EUA. Més tard es va graduar en Dret, va fer un màster en Cièncias Polítiques, va ser becària al Capitoli i es va especialitzar en la paraula primera: primera dona a presidir el bufet Baker & McKenzie; primera ministra francesa d’Economia; primera titular de Finances al G-8, i primera directora de l’FMI. Sol dir que, de ministra, va col·locar al seu despatx una alfombra amb ratlles de zebra per «no tenir sempre al davant homes amb vestit gris sobre una alfombra grisa».

    

Més enllà de folklores, a partir de dimarts té una oportunitat per aclarir com encaixa la seva organització en aquesta nova governança global més humana i equitativa que reclama Davos. Que fins i tot des d’aquesta luxosa estació d’esquí es veu el paisatge en ruïnes. 

Chetna Sinha. / el periódico

CHETNA SINHA. Mumbai, 1952. Presideix el Mann Deshi Bank

La banquera dels pobres

¿Recordeu l’economista Mohamed Yunus? ¿Aquell que va guanyar el 2006 el Nobel de la pau per impulsar un banc de microcrèdits per a gent sense recursos que després va ser acusat d’haver-se ­convertit en un instrument d’usura despietada i de ­desviar fons a paradisos fiscals? Doncs sense tantes tempestes ni premis bombàstics, ­Chetna Sinha –presidenta i fundadora del Mann Deshi Bank, que proporciona microcrèdits a dones de l’Índia rural– arriba al plafó de comandaments de Davos amb un gran currículum. Segons aquesta entitat també dirigida per dones, cada any presten serveis –de préstecs a pensions i assegurances– a 25.000 clientes; la taxa de retorn és del 98%; i tenen una escola de negocis a mida per a, per exemple, futures ramaderes o forneres, i un ordre del dia que va de construir preses per lluitar contra la sequera a aconseguir més pes per als grangers en el sistema de comercial.

    

El primer totxo d’aquesta catedral, explica Sinha, va ser una frase tan pueril com «¿on és el lavabo?», que va llançar aquesta economista de família acomodada a l’instal·lar-se amb el seu marit, granger, en una de les zones rurals més pobres del país. «Ves al camp i emporta’t un pal per si venen els porcs», li van dir. «Aquell lloc necessitava canvis, igual que la meva agenda: vaig passar de proclamar ‘avall el capitalisme’  a treballar perquè hi hagués lavabos, electricitat i transport».  Després va animar un grup de dones a formar una cooperativa de crèdit amb el dipòsit dels seus ingressos. Però el banc de la reserva índia els va negar la petició. ¿Com els la podien donar –deien– si als papers de la sol·licitud en lloc de firmes hi havia empremtes dactilars? Cinc mesos després hi van tornar amb un desafiament. Si calculaven la taxa d’interès més ràpid que el senyor funcionari, ¿els deixarien constituir-se en banc? A l’octubre, la revista Forbes recordava els 20 anys de la fundació de l’entitat, que ha contribuït que 300.000 dones augmentin els seus recursos i independència, amb un article titulat La croada silenciosa, que insistia en la idea que, contra tota evidència, les eines del capital són suficients per lluitar contra la desigualtat i la pobresa.  

Ginni Rometty. / el periódico

GINNI ROMETTY. Chicago, EUA, 1957. CEO d'IBM

Del suburbi al timó d'IBM

Si una cosa li agrada a Ginni Rometty, CEO d’IBM des del 2012, és descriure paràboles de persones fetes a si mateixes en què ella és la protagonista. Per exemple: «Quan era jove, el meu pare se’n va anar i va deixar la meva mare amb quatre fills al seu càrrec i sense diners, ni casa, ni menjar –va dir fa poc en un sanedrí de tecnològiques–. I la meva mare, sense títol universitari, va tornar a l’escola i ens va dir: ‘Això no acabarà així, tindreu una oportunitat’. D’ella vaig aprendre que no has de deixar que una altra persona et redefineixi».

    

No cal dir que aquest et redefineixi de Rometty és altament polisèmic. En el seu cas, tant serveix per evocar com una noia dels suburbis de Chicago va escapar al seu destí gra­duant-se amb alts honors en computació i enginyeria com per explicar com se les va apanyar per trencar el sostre de vidre o convèncer inversors i analistes que el gegant que pilota té tant de futur com passat.

    

Casada amb l’inversor petroler Mark Anthony Rometty i sense fills, va començar a treballar a IBM el 1981 com a enginyera de sistemes, i va passar per vendes i management. Des que ocupa la primera butaca, el fabricant d’ordinadors ha aprofundit en els serveis: s’ha endinsat en la internet de les coses amb la plataforma de meteorologia The ­Weather, que genera quatre gigues de dades per segon, i en la intel·ligència artificial amb Watson, que permet prendre decisions a partir de dades. «El gran repte –diu– és com converir el big data en intel·ligència».  O sigui, com rendibilitzar la informació que anem regalant a cop de clic.

    

Durant més de cinc anys, els guanys d’IBM van caure, i això va portar The Wall Street Journal a qualificar-la de «CEO de baix rendiment». Els últims resultats, però, han sigut positius, i això permet que aquesta clàssica en les llistes de persones influents de Bloomberg i Forbes –i una de les tres dones amb dret d’admissió al club de golf Augusta National– s’apunti una fita més en la seva lluita contra les adversitats. 

Isabelle Kocher. / gonzalo fuentes (reuters)

ISABELLE KOCHER. Neuilly sur Seine, 1966. CEO d'Engie

Cap a l'energia verda

Isabelle Kocher, CEO d’Engie, l’elèctrica no estatal més gran del món, ha donat nous arguments a aquella vella dita que diu que les dones tenen més possibilitats de fer el gran salt en moments de turbulències. La metàfora, però, es deu quedar curta per descriure l’ambient desesperat i apocalíptic que segurament va envoltar el seu nomenament el maig del 2016, després d’un exercici en què Engie havia registrat pèrdues per valor de milers de ­milions.

    

Amb el seu ascens, aquesta filla d’un director financer d’Alcatel i d’una periodista i autora d’obres sobre la Bíblia també es va convertir en la primera CEO de l’Ibex 35 francès, un old boys club de manual. Divorciada, mare de cinc fills i amb una col·lecció de diplomes en física i enginyera aconseguits a les escoles més prestigioses de França, Kocher va arribar al primer càrrec d’Engie després d’anar pujant en l’organigrama de la companyia i, abans, haver assessorat Lionel Jospin en matèria industrial. 

    

Cal dir, però, que aquests 20 mesos al capdavant d’Engie li han valgut el sobrenom de la resiliente. «El segle XXI serà el de l’energia sense culpa», diu ella, en una retòrica que els seus detractors qualifiquen de «messiànica», en al·lusió als seus plans de deixar enrere els hidrocarburs, i apostar per l’energia solar i eòlica. Sense enganys: en tres anys, es proposa desinvertir en actius vinculats als combustibles fòssils, i ja al maig va acordar vendre per 3.900 milions de dòlars la seva participació majoritària en un negoci de gas i petroli. Alhora, va comprar una empresa holandesa amb 40.000 estacions de càrrega per a vehicles ­elèctrics.

    

Endevinareu que l’ambiciosa reestructuració de Kocher –que també es proposa garantir que el 35% de llocs d’«alt potencial» els ocupin dones– ha provocat recels entre els sindicats davant els efectes de la reconversió, i indicis conspiratoris d’una facció de ­directius que de moment estan ­desactivats pels bons números de la companyia. 

Fabiola Gianotti. /  MAXIMILIEN BRICE

FABIOLA GIANOTTI. Roma, 1962. Directora del CERN

La clau dels secrets de l'univers

De Fabiola Gianotti s’acostuma a dir que té les claus dels secrets de l’univers. I es parla d’ella en termes tan grandiloqüents perquè aquesta física va liderar el projecte Atles, que el 2012 va torbar el bosó de Higgs –l’anomenada partícula de Déu buscada durant dècades i amb un paper fonamental en el mecanisme que origina la massa–, i perquè des del 2016 dirigeix l’Organització Europea per a la Investigació Nuclear (CERN), que amb els seus acceleradors de partícules està intentant resoldre aquest gran trencaclosques que és la matèria i l’energia fosques de l’univers.

    

¿Sabíeu que les estrelles i galàxies que veiem sobre els nostres caps a penes conformen un 4% de l’univers?, acostuma apuntar aquesta física que col·lecciona més de 500 articles, desenes de reconeixements i adjectivacions com ara «una de les 100 dones més inspiradores del món» (The Guardian) o «la científica més influent» (BBC). El 96% restant, li agrada explicar, pertany al que anomenem fosc «pel misteri» que comporta i perquè «no interactua amb els instruments que tenim, com els ­telescopis».

    

Que ella recordi, la curiositat i el gust pel que és ocult l’acompanyen des de petita. La seva mare, especialista en música i literatura, la va acostar al misteri de les arts i va centrar la seva educació en la dansa, el piano i les humanitats clàssiques. En canvi, el seu pare, geòleg de professió, la portava d’excursió a la muntanya i li parlava d’altres enigmes: els de la naturalesa. Finalment, arribat el dilema universitari, es va decidir per la física, pensant que li brindaria «la possibilitat de satisfer aquesta recerca de preguntes i respostes». 

    

I en això segueix. El seu mandat al CERN –en el qual ha impulsat, diu, una «democràcia popular» i «la diversitat de gènere, cultura i edat»– expira el 2021. Després, assegura, tornarà a la investigació i seguirà «estudiant el que és infinitament ­petit per arribar al que és infinitament gran». 

Erna Solberg. / shawn thew (EFE)

ERNA SOLBERG. Bergen, 1961. Primera ministra noruega

La (nova) ‘premier de ferro’

L’ombra de Margaret Thatcher és tan allargada i la premsa sol ser tan parca en idees que a la primera ministra noruega, bàsicament per ser dona i conservadora, solen anomenar-la Erna de ferro. Com la premier britànica, Erna Solberg va créixer en una família de classe treballadora –la seva mare era oficinista, i el seu pare, empleat de la companyia municipal de transports– i va arribar al Govern amb una agenda neoliberal que, en el seu cas, parlava d’abaixar impostos, impulsar les privatitzacions i endurir la política migratòria. I com Thatcher també solia fer, per governar va haver de deixar a casa els escrúpols: va trencar l’acord que havien mantingut les forces polítiques i va pactar amb el xenòfob Partit del Progrés.

    

Al setembre, la seva capacitat negociadora i la recuperació econòmica del país després del cop per la caiguda dels preus del petroli la van ajudar a revalidar la confiança dels noruecs, cosa que el seu partit, l’Hoyre, no havia aconseguit en els últims 30 anys. Tota una fita per a una dona que lidera els conservadors des del 2004 i que al principi va capejar moltes intrigues pels mals resultats electorals.

    

Nascuda a Bergen, Solberg es va acostar al partit en la seva època d’estudiant, i amb a penes 18 anys, ja es movia en la política local. Després de llicenciar-se en Ciències Polítiques i Sociologia, el 1989 va saltar al Parlament i el 2001 va ser nomenada ministra d’Administracions Locals i Regionals. Va ser precisament en aquesta butaca des de la qual es va guanyar el sobrenom d’Erna de ferro per la seva línia dura en immigració, que la va portar a pressionar Estrangeria per fer fora del país el mul·là kurd Krekar i a negar-se a donar asil al científic israelià Mordechai Vanunu, que havia filtrat informació sobre el programa nuclear del seu país.

En aquell clàssic del manual conservador, Solberg, mare de dos nens, també practica la franquesa: sol parlar dels seus problemes de sobrepès i l’han enxampat jugant al Pokémon Go al Parlament. 

Sharan Burrow. / el periódico

SHARAN BURROW. Warren, Austràlia, 1954. Líder sindical mundial.

L'andanada sindical

Sharan Burrow, secretària general de la Confederació Sindical Internacional (CSI), arriba a Suïssa esperant que la seva impugnació al sistema laboral i econòmic no es dissolgui com un terròs de sucre en la cimera del poder que se celebra a l’estació d’esquí de Davos. Veu i representant de 180 milions de treballadors de 162 països diferents, a aquesta mestra australiana criada en una família obrera i amb un voluminós historial sindical al seu darrere li tocarà plantejar i lluitar per qüestions que solen provocar entre desdeny i avorriment a la cort corporativa.

    

«Ha arribat l’hora d’un nou contracte social», obre foc en un text publicat aquest dimecres a la web del fòrum i que voldria ser el primer clau del taüt de «riscos globals» com –explica– la cobdícia empresarial, les complicitats de governs i organitzacions internacionals, la precarietat, el col·lapse climàtic, la desigualtat, l’amenaça militar i les polítiques migratòries. «La democràcia s’està convertint en un dany col·lateral en el qual els riscos globals estan sent ignorats o agreujats pels que tenen el poder d’actuar», dispara aquesta experta en educació, relacions industrials i polítiques socials que, com la resta de les seves companyes de repartiment, també va esquerdar el sostre de vidre sindical al ser la primera dona nomenada primer presidenta (2006) i després secretària de l’organització internacional de treballadors (2010).

    

«La negociació del nou contracte social ha de posar el focus en la responsabilitat de les empreses i les noves plataformes –segueix la sindicalista–. La uberització de l’economia, amb la tecnologia usada com a excusa per defugir la responsabilitat, no pot ser acceptada com la quilla de la indústria 4.0. Els treballadors no temen la tecnologia, sinó les condicions la­borals». 

Notícies relacionades

   

El desafiament, per tant, de Burrow serà com anar més enllà de les declaracions de bones intencions.