Tommy Wiseau: el geni que fa caixa amb la seva 'ineptitud'

Se sol dir que és millor fracassar en l’intent, encara que sigui espectacularment, que no atrevir-se a intentar-ho, i Tommy Wiseau és la prova viva que l’afirmació té molt de cert. El seu és el relat perfectament holly­woodià de l’heroi: un home que va lluitar contra vent i marea per crear el seu art malgrat que la indústria el marginava, i que va ­crear una obra tan singular i tan venerada que serà recordada per sempre. Quinze anys després de la seva estrena, The room segueix omplint ses­sions troneres a tot el món. Que ho faci tot i ser una de les pitjors pel·lícules de la història -o precisament per això- és un detall menor.

"Jo no vull ser bo. Vull ser gran", proclamava Wiseau en un text promocional del seu debut com a director. I de fet és la combinació d’aquesta il·lusòria confiança en si mateix amb una irrepetible incompetència el que va portar el guionista, productor, director i protagonista de The room a creure que la pel·lícula estava destinada a ser un clàssic. Amanit amb generoses dosis de punteria còmica, aquest còctel nodreix ara The disaster artist, que divendres que ve arriba als cines. Aquí, darrere de la càmera i alhora al davant en la pell de ­Wiseau, James Franco porta a terme una recreació del rodatge d’aquella pel·lícula infame que és també una desconstrucció de la seva mística i un reconeixement que, encara que les pel·lícules dolentes arriben a la cartellera setmanalment, les genuïnament atroces són peces d’autor genuïnament úniques.

 

 

Misteriosos orígens

Ningú coneix l’origen de Wi­seau -ell diu que va créixer a Nova Or­leans, però el seu accent més aviat evoca Transsilvània-, ni la seva edat -imdb.com suggereix el 1955 com la seva data de naixement-, i també la procedència de la seva fortuna és un misteri. The disaster artist rememora com Wiseau va utilitzar aquell pou aparentment sense fons de diners per comprar quantitats absurdes d’equip cinematogràfic -tothom sap que el normal és llogar-lo-, filmar la seva pel·lícula a la vegada en format cine i format digital -una altra marcianada- i gastar-se part del pressupost a instal·lar un lavabo per a ell sol al centre del set, la seva intimitat preservada només gràcies a una fràgil cortina. 

El rodatge de The ­room va durar més de quatre mesos i va costar sis milions de dòlars. La pel·lícula inicialment es va mantenir en cartell només dues setmanes en un únic cine de la perifèria de Los Angeles, durant les quals només va recaptar 1.800 dòlars; en van tenir la culpa els seus terribles diàlegs, i el seu argument sense justificacions racionals, i aquelles subtrames que no anaven enlloc, i els seus girs incoherents, i els seus personatges vagament humans, i les seves escenes de sexe que duraven, i duraven -i en les quals el cul de Wiseau era objecte d’incòmodes primers plans-. La reacció de la premsa queda resumida en la descripció amb què un crític culminava el seu article: "La Ciutadà Kane de les pel·lícules dolentes".

Objecte de culte

A poc a poc va anar corrent la veu que The room era la reina d’aquesta raríssima tipologia de pel·lícules tan solentes que arriben a ser bones; obres tan capaces de sobrepassar els límits de l’estupidesa total, d’abraçar la seva naturalesa idiota, que inciten al gaudi sincer i sense prejudicis. I, gràcies a això, es va anar convertint en la successora natural de The rocky horror picture show: des d’aleshores, ­dèiem, a dins i fora dels Estats Units se celebren multitudinàries projeccions de mitjanit de l’obra magna de Wiseau, on els assistents van disfressats per viure moments compartits de catarsi, recitant diàlegs a crits i llançant a la pantalla pilotes de futbol i culleres de plàstic -és una llarga història-, i mentre esborren la línia que separa la burla de la celebració perpetuen el culte a The room.  

 

Reconeixement

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Això mateix també fa The disaster ­artist. I en el procés assenyala la gran ironia que encarna la trajectòria de Franco com a director. Després d’haver sigut generalment ­den­igrat per la crítica mentre adaptava a la gran pantalla grans genis de la literatura com William Faulkner -a El ruido y la furia (2014)- o Cormack Mc­Carthy -a Child of God (2013)-, ha sigut prenent com a model un antigeni com Wiseau que finalment ha rebut el reconeixement massiu, i premis com la Concha d’Or en l’última edició del festival de Sant Sebastià. Tot i que certament merescut, el seu èxit planteja qües­tions sobre la fascinació i el goig que ens proporciona contemplar la ineptitud dels altres.

Mentre intentem respondre-les, això sí, Wiseau fa caixa. El lloc web de The room segueix més actiu que mai, i ens informa d’on se celebren noves projeccions de la pel·lícula i en quines assistirà l’autor, i també ofereix a preus mòdics un catàleg de productes temàtics com rellotges, motxilles i jaquetes estampats, és clar, amb la firma de Wiseau. Pot ser que la seva opera prima mai arribi a ser considerada l’obra mestra que al seu dia ell va creure haver creat, però, a la seva estrambòtica manera, ha acabat sent encara més triomfal.