Matt Damon: «A la meva dona li agrado una mica fofo, o això diu»

Amb 47 anys acabats de fer i després de tres dècades fent pel·lícules, segueix sent un dels actors més ocupats de Hollywood. Tant és així que estrena els títols de dos en dos. Acaba d’arribar als cines Suburbicon, una barreja d’humor negre i al·legat contra el racisme en què Damon ha tingut el seu amic George­ Clooney com a director, i el dia 29 farà el mateix Una vida a lo grande, comèdia ecologista que ha rodat a les ordres d’Alexander Payne­ i en què interpreta un home que s’encongeix de mida.   

¿Creu que fent riure el públic, com fa Una vida a lo grande

Tant de bo que sí. El 99% dels científics, els que no estan subornats pels grups d’interès que neguen el canvi climàtic, coincideixen que estem destruint el planeta. Em pregunto què pensaran les noves generacions sobre nosaltres, perquè és clar que ens estem comportant de manera terriblement irresponsable. A aquestes altures l’ús de les fonts d’energia renovables ja hauria d’estar estès a tot el món, perquè les altres no trigaran a esgotar-se. I encara estem molt lluny d’arribar a aquest punt. Hem de prendre mesures.

En aquest sentit, ¿alguna vegada s’ha plantejat un canvi de vida ra­dical? 

Alguna vegada, sí. A l’estiu solem viat­jar a Costa Rica, i passem setmanes en una zona selvàtica on els talls de llum són freqüents. Aprens a adaptar la teva manera de viure a les condicions que l’entorn t’imposa. I després, al tornar a Los Angeles, des de l’avió veus que la ciutat és monstruosament gran i això et fa pensar. El més important és educar els nostres fills perquè siguin més respectuosos amb el planeta que nosaltres. Hi ha detalls que poden semblar tontos però no ho són: els meus fills tanquen l’aixeta mentre es raspallen les dents. Jo de petit això no ho feia. 

Avui, en canvi, vostè és un exemple pel que fa a l’ús responsable de l’aigua gràcies a la seva tasca amb l’oenagé Water.org, que va fundar el 2009.

Gràcies. El nostre objectiu és que la falta d’accés a l’aigua potable deixi de ser un problema per a milions de persones a tot el món, gent que passa gairebé tot el seu temps recorrent quilòmetres per intentar aconseguir-ne i que a causa d’això es veu condemnada a la pobresa. Em sento orgullós de poder dir que hem aconseguit canviar la vida a molta gent, permetre que moltes famílies visquin de manera més saludable i més digna, i que molts nens hagin arribat a celebrar el seu cinquè aniversari. L’escassetat d’aigua o el fet de no tenir-hi accés promet ser un dels problemes que més impacte social tindran en els pròxims 10 anys. 

 

 

Suburbicon també aborda un tema socialment candent. ¿Es va imaginar que ho seria tant mentre la rodava?Suburbicon 

No, la vam rodar l’any passat, molt abans de la tragèdia de Charlottesville [la mort de tres persones l’agost passat durant una manifestació de supremacistes blancs]. És terrible. Moltes persones, entre les quals m’incloc, estan descobrint de manera dràstica fins a quin punt el racisme impera al nostre país. És molt pitjor del que em pensava. Quan vaig veure les imatges de Charlottesville, tots aquells neonazis amb torxes que cridaven proclames antisemites, em vaig quedar literalment paralitzat. 

¿A què atribueix tant odi?

El meu país no es va arribar a curar de la terrible ferida que li van causar els anys de l’esclavitud. Després de la guerra de secessió, que va causar 600.000 morts, Amèrica es va comportar de manera absolutament covarda. Va decidir que el problema s’havia resolt i que no se n’havia de tornar a parlar mai. Però hem estat tant de temps amagant la porqueria sota l’alfombra que l’alfombra s’ha podrit.  

El rodatge de Suburbicon 

A dir veritat, va fer que el rodatge resultés més fàcil, perquè Suburbicon és una pel·lícula que està plena d’ira i aquest és el sentiment que ens va envair després de les eleccions. Confesso que vaig ser molt ingenu al no veure-ho venir. No vaig ser capaç d’entendre que per un costat hi ha la gent que viu a Nova York i Califòrnia, que és principalment progressista, i per un altre la de la resta del país, que en gran part té una manera de pensar radical­ment diferent de la meva. Pensant-ho bé, el rodatge en realitat va ser complicadíssim. Anímicament no estava bé, i a més em sentia físicament exhaust.

¿Per què?

Perquè feia dos anys que rodava pel·lícules de forma pràcticament ininterrompuda. No hauria d’haver omplert la meva agenda d’aquella manera, però no podia deixar passar l’oportunitat de treballar amb directors com Ridley Scott, o Zhang Yimou, o Alexander [Payne] o George [Clooney]. A més, abans d’aquell període havia passat més o menys un any sencer sense treballar, perquè no era capaç de trobar un projecte interessant. Això realment em va alarmar. Vaig comprendre que cada vegada es dediquen menys diners a fer el tipus de cine que m’he passat 20 anys fent. Pel·lícules adultes com Una vida a lo grande i Suburbicon són cada vegada menys freqüents.

En totes dues, especialment a Suburbicon

És cert. Recordo que abans d’Una vida a lo grande vaig estar rodant Jason Bourne,­ i això em va exigir estar molt musculat i sense ni un gram de greix. I Payne estava molt preocupat, perquè ell em necessitava gras. Durant la setmana prèvia a l’inici del rodatge em va estar trucant constantment per preguntar: «¿Ja menges prou pizza?». A dir veritat, jo prefereixo estar més aviat gras. Tenir el cos que lluïa a Jason Bourne­ comporta massa esforç i implica portar una vida miserable. I a la meva dona li agrado una mica fofo. O això diu, almenys.   

Aquest any s’han complert dues dècades des d’El indomable Will Hunting

M’estic fent vell, sí. Però és estrany, perquè no tinc la sensació que hagi passat tant de temps excepte quan penso que tinc quatre filles i que la gran ja està a la universitat. Sento una gran nostàlgia pels temps en què era jove i em sentia lliure per cometre errors. Compte, no tinc cap queixa sobre la meva vida actual.

¿I si alguna de les seves filles decideix ser actriu?

No l’hi impediré, però haurem de tenir una conversa. És una feina brutal, no aconsellaria mai a ningú que s’hi dediqui. Ho dic de debò. Quan era jove tothom em va aconsellar que em tragués la idea del cap, però a mi m’agradava tant actuar que no els vaig fer cas. I d’això es tracta. Ser actor exigeix el tipus de força de voluntat que és immune a totes les veus que et diuen que no ho siguis.

A vostè no li ha anat malament. Per un costat, segueix estant entre els actors més ben pagats de Hollywood. Per un altre, els paparazzis semblen deixar-lo bastant en pau.

No vull que això soni a protesta, però els salaris a Hollywood han baixat dràsticament en els últims temps. I en última instància, el teu salari sempre depèn de les dades de taquilla de la teva pel·lícula anterior, així que canvia constantment. Insisteixo, no em queixo. Pel que fa als fotògrafs, tingui en compte que soc un home de família, no protagonitzo idil·lis ni escàndols, soc avorrit. Una foto de mi amb la meva dona no té gaire valor per a les revistes del cor. És normal que els paparazzis no es prenguin la molèstia d’estar-se asseguts davant de casa meva esperant la foto.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

En aquest aspecte ¿se sent envejat pels seus amics Brad Pitt i George Clooney? 

Sí, sovint els ho retrec i els cou moltíssim. Soc molt afortunat per haver-me enamorat d’una dona que no es dedica al cine ni té un perfil públic. Que la gent no fiqui el nas en la nostra vida li treu pressió al matrimoni. Si estigués en la situació de Brad i George, amb una vida privada tan subjecta a l’escrutini constant de la gent, no sé si seria capaç de suportar-ho. Francament, em meravella la paciència que tenen.