Com acabar amb la corrupció
Davant el continu descobriment de trames corruptes, la societat civil comença a passar de la indignació a la petició de solucions
zentauroepp41154276 combo171201192158
Eclipsada pel conflicte polític de Catalunya, la filtració recent a la premsa d’una escolta telefònica inclosa en la investigació del cas Lezo es va veure privada de l’espai mediàtic que mereixia, donat el seu contingut, i al final va tenir més difusió per les xarxes socials que als titulars dels informatius. A la gravació se sent Ignacio González, expresident de la Comunitat de Madrid (PP), intentant convèncer el seu soci de la conveniència d’obrir «una casa de putes» a Palència per portar a terme «un blanqueig de diners de collons». Davant els dubtes mostrats pel seu interlocutor, el polític insisteix: «Però un puticlub ben muntat».
Quan aquesta conversa va tenir lloc, les informacions més escandaloses de la trama Gürtel feia temps que eren matèria de tertúlia i havien obligat el PP, encara que fos a contracor, a entonar un mea culpa per haver permès una podridura tan gran als seus despatxos. Però mentre González participava en aquells cops de pit per la decència que proposava el seu partit, la seva preocupació era una altra: necessitava blanquejar, encara que fos en un «puticlub», els milions que havia acumulat il·lícitament a Llatinoamèrica quan va presidir el Canal de Isabel II, l’entitat que gestiona l’aigua a Madrid. Se sentia segur, impune, no s’imaginava que el poguessin estar gravant, ni que la Guàrdia Civil acabaria descobrint els 5,4 milions de dòlars que amagava a Colòmbia.
Fites mediàtiques
La troballa d’aquest botí, fet públic a principis de novembre, ha sigut l’últim episodi vergonyós en el llarg i inacabable culebró d’escàndols que protagonitza la corrupció a Espanya. La història recent del país podria explicar-se a través dels noms de les trames que més escarni públic han provocat durant l’última dècada: Malaia, Nóos, Púnica, Pokemon, els ERO, Palau, 3%, Pretòria… Per sota d’aquest nivell de fites mediàtiques hi ha un altre estrat format per històries menys conegudes, d’escala local, que doten de múscul la corrupció a Espanya fins a convertir-la en una mena d’eix vertebrador, però opac, del país.
La cara b de l’economia
El repàs de les trames descobertes en l’última dècada es revela tan esgotador com inabastable. No hi ha un registre oficial de casos ni un còmput definitiu de quants diners es mouen en aquesta cara b de l’economia nacional, però la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència estima que la corrupció els costa cada any als espanyols 90.000 milions d’euros, la meitat provinents dels sobrecostos que experimenten les factures de les obres públiques per engreixar les butxaques dels corruptes. Segons un informe de la Unió Europea, un de cada quatre euros que liciten les administracions espanyoles es perd per aquest colador.
Es tracta de magnituds que criden l’atenció, encara que el més sorprenent de la corrupció a Espanya és la bona salut que té, vist el frenesí que es viu últimament als tribunals. Segons la memòria del Poder Judicial, l’any passat es van tancar les investigacions de 112 procediments que van fer seure al banc 659 acusats per prevaricació, suborn, tràfic d’influències i malversació, 79 dels quals van acabar a la presó. El 2017 va pel mateix camí: en el primer semestre es van completar 57 investigacions judicials per aquests mateixos delictes en les quals es va processar 116 individus. Si es tractés d’una empresa amb aspiracions de sortir a borsa, la corrupció en aquest país seria una aposta guanyadora.
Han passat 22 anys des de la creació de la Fiscalia Anticorrupció i 13 des que Espanya es va sumar al Dia Mundial de la Lluita contra la Corrupció,
que se celebrarà dissabte que ve per recordar la importància d’acabar amb aquest càncer de la democràcia, però aquesta batalla dista molt d’estar sent guanyada. L’acumulació de casos, accelerada en els últims anys, permetria més aviat parlar d’una dècada perduda. Els ciutadans, almenys, ho perceben així. El 2007, els espanyols situaven el país en el lloc 25 en l’índex de percepció de la corrupció que elabora l’associació Transparència Internacional. Deu anys més tard l’havien abaixat fins al lloc 41, i d’aquesta manera el consideraven més corromput que estats com Botswana, Cap Verd, Bhutan o Barbados. També és revelador que fa una dècada només el 3% de la població creia que la corrupció era el principal problema del país, segons el Baròmetre del CIS, però l’estiu passat aquest percentatge havia arribat al 54%, fins al punt d’assenyalar-lo com la segona principal preocupació dels ciutadans, després de l’atur
¿Realment estem davant una batalla impossible de guanyar? Els experts en aquesta matèria són més optimistes del que suggereix el retrat actual de la corrupció. «Assistim a un efecte retard: la sensació d’alarma s’ha disparat perquè els escàndols estan constantment als mitjans, però això és un bon senyal: vol dir que la gent reacciona i s’indigna», apunta Manuel Villoria, de Transparència Internacional. Segons aquest catedràtic de Ciència Política especialitzat en ètica administrativa, s’està produint un canvi d’opinió en la ciutadania: «En pocs anys hem passat d’aplaudir l’alcalde corrupte quan tornava al poble després d’haver sortit de la presó, a declarar-nos tan implacables amb els defraudadors com els finlandesos. Ens hem tornat escandinaus, almenys de paraula».
Lluita contra la plaga
Aquesta indignació ciutadana explicaria l’agitació que ha començat a desfermar-se en la societat civil per exigir solucions. En els últims mesos, associacions d’afectats i grups d’activistes com Corruptil, la Plataforma X la Honestidad, el col·lectiu 15MpaRato, la Fundació per la Justícia o l’associació d’advocats Hay Derecho han posat en circulació diversos documents en els quals enumeren tot un seguit de mesures que consideren necessàries i efectives per lluitar contra aquesta plaga.
L’advocada Lara Carrasco, presidenta de Corruptil i actualment personada com a acusació popular en diversos processos per corrupció, ha aconseguit reunir aquesta setmana a Madrid mig centenar de juristes, periodistes, denunciants i experts en transparència per discutir els continguts que hauria d’incloure la «llei integral de lluita contra la corrupció» que, des del seu punt de vista, necessita el país. «S’ha de protegir el denunciant, millorar els sistemes de control en l’administració, crear una Agència Espanyola Anticorrupció realment independent i fomentar la decència a les escoles i a la societat. Però cal fer-ho tot alhora. Si la violència de gènere va necessitar una llei integral, això també la necessita», analitza aquesta lletrada, que ha posat en marxa una plataforma de crowdfunding per promoure aquesta reforma legislativa.
Un dels aspectes que subratllen amb més insistència els col·lectius d’afectats és el referent a la protecció dels denunciants. Totes les trames descobertes fins ara van veure la llum gràcies a algú de l’entorn dels corruptes que es va atrevir a explicar el que estava passant. La majoria de les vegades, aquest gest de valentia i dignitat es va traduir en la pèrdua del lloc de treball i la persecució judicial i personal.
«Assenyalar la corrupció no pot comportar la ruïna. L’alertador necessita tenir la seguretat que no només no serà acomiadat, sinó que tindrà suport moral, legal i psicològic per fer front al que ve després, que és molt dur», adverteix Pedro Arancón, president de la Plataforma X la Honestidad, on ofereixen ajuda i assessorament a denunciants de casos de corrupció. Aquesta associació va ser creada el 2015 per donar empara a Ana Garrido, l’empleada de l’Ajuntament de Boadilla del Monte (Madrid) que va destapar la trama Gürtel i posteriorment va ser objecte d’assetjament laboral i personal.
A l’horitzó s’entreveu ara mateix una oportunitat per capgirar el problema de la corrupció. Ben aviat, els partits començaran a discutir al Congrés les esmenes a la Llei Integral de Lluita contra la Corrupció i Protecció dels Denunciants que va presentar Ciutadans al començament d’aquesta legislatura. El text regula la figura dels lobbies, millora l’actual llei de Transparència per fer-la més efectiva, prohibeix la presència de processats per corrupció en llistes electorals, així com els indults a corruptes, i proposa la creació d’una entitat independent que protegeixi els funcionaris i empleats d’empreses públiques que s’atreveixin a denunciar. «Es tracta de donar un cop de puny al damunt de la taula i llançar a la societat el missatge que ens prendrem la corrupció seriosament», resumeix
Nacho Prendes, diputat de Ciutadans
Les associacions d’afectats celebren veure el poder polític reaccionant davant aquesta demanda popular, però creuen que el projecte de llei es queda curt. «¿Què passa amb els ciutadans corrents que no siguin empleats públics i vulguin denunciar una situació de corrupció que hagin detectat, qui els protegeix?», planteja Lara Carrasco, que també troba a faltar més inversions de diner públic en campanyes educatives per conscienciar la població. «No acabarem amb la corrupció si abans no canviem alguns hàbits socials nocius i eliminem la tolerància amb els corruptes que encara perviu en la societat», assenyala.
Millors controls
Al cap i a la fi: ¿què té un finlandès que no tingui un espanyol perquè allà hi hagi ínfims nivells de corrupció i aquí sigui la segona preocupació de la població? «Res. L’única cosa que ens distingeix és que les seves administracions tenen més bons controls que els nostres per evitar que es donin aquestes situacions», respon Elisa de la Nuez, advocada de l’Estat i secretària general d’Hay Derecho, col·lectiu de juristes que promou la regeneració institucional. «Quan el secretari d’un ajuntament o el tresorer d’una empresa pública depèn del polític que l’ha nomenat, tenim un problema. Haurien de ser professionals de carrera i independents. El controlador no pot dependre del controlat, com passa ara mateix en moltes institucions del nostre país», afegeix.
Notícies relacionadesLa veu de l’experiència s’apunta a aquest diagnòstic: «Aquesta és una carrera sense fi. A mesura que l’hi posem més difícil, el corrupte acaba trobant escletxes per les quals colar-se per seguir cometent malifetes. Se sent impune, així que no hi ha més remei que perseguir-lo fins que caigui sobre ell tot el pes de la llei», acaba dient el veterà advocat Mariano Benítez de Lugo, personat com a acusació popular en el judici del cas Gürtel i responsable que el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, hagi hagut de declarar com a testimoni.
L’analista financer Herbé Falciani, famós per haver publicat una llista de 130.000 defraudadors que tenien diners ocults en bancs suïssos, va deixar aquesta setmana bocabadats els assistents a les jornades #NoMásCorrupción que va organitzar Corruptil al despenjar-se amb una mesura revolucionària: «La corrupció és una indústria, ¿per què no ens en beneficiem tots? Compartim amb tothom els sistemes que usa una elit de privilegiats per optimitzar els seus diners. Jo abans treballava per a ells. M’estimo més treballar per a la societat». La seva proposta consisteix a crear Agències d’Intel·ligència Econòmica que democratitzin la informació que avui només està en coneixement dels defraudadors. «No per convertir-nos tots en corruptes, sinó per causar en el sistema l’efecte d’una vacuna», afegeix. Potser aquell dia Ignacio González no podria blanquejar el seu diner negre ni invertint-lo en puticlubs.
