Naomi Klein: «Europa només és millor que Trump en màrqueting»

Naomi Klein venia a Barcelona a parlar del col·lapse climàtic i neoliberal i es va topar amb un altre col·lap-se: el conflicte català i la jornada de vaga. Al presentar el llibre No n’hi ha prou amb dir no, va dir que la resposta del Govern de Rajoy a l’independentisme és «incendiària» i un «atac flagrant a la democràcia». El seu compte de Twitter va passar a ser material inflamable.

–No ha anat amb embuts 

–És que, com a outsider, crec que hi ha principis democràtics que hem de respectar. Hi ha hagut violacions a les dues parts, sí, però no estan al mateix nivell. Uns han usat violència i força contra persones que volien votar, i han arrestat opositors polítics, i això són tàctiques despòtiques que només entenc si busques distracció. Hauria d’obrir-se un procés perquè se celebri un referèndum transparent i just. Si els conflictes es resolen per la força, es crea un perillós precedent que, si s’accepta, pot aplicar-se a altres esferes. 

    

–S’han saltat la llei,  li replicaran.

–Sí, però crec que sempre hi ha altres mitjans abans que la força. Si això ho hagués fet el Govern del Canadà amb el Quebec, la independència hauria estat assegurada. Ha d’existir la voluntat de negociar i la mediació. Per això la funció de la UE és inacceptable: estan prenent partit amb el seu silenci. És ridícula aquesta idea que no tenen elecció perquè és una unió d’estats. Aquest conflicte farà aprofundir la crisi de la Unió Europea.

–¿I com veu una internacionalista un procés d’independència?

–D’entrada, no crec que hi hagi res d’inherentment progressista en una secessió. Els grans reptes no passen per les batalles nacionals. Però sí que veig un bloc esquerrà que creu que la independència pot portar més democràcia, igualtat i poder per plantar cara a les forces transnacionals. I, amb ell, un altre flanc més basat en la identitat que ven la il·lusió de sobirania, quan en realitat podria donar més poder a les corporacions. És urgent parlar de quin model d’independència es proposa. Els resultats són radicalment diferents i ajornar aquesta qüestió pot arribar a ser molt perillós.

–Per a perilloses, diu, les polítiques europees. 

–¡Són pitjors que les de Trump! No hi ha milers de persones ofegant-se davant les costes dels EUA. Europa està perpetrant un atac contra els drets humans, amb les seves polítiques d’austeritat i important el model australià de tracte als refugiats, que passa per aturar els vaixells i portar la gent a centres de detenció fora del territori nacional. Hi vaig estar l’any passat i els vaig dir: «Això és pitjor que construir un mur». Així que no podem dir que Europa sigui millor que Trump, només té un màrqueting millor.

–Diu que Trump no és una aberració, sinó una culminació.

–Crec que és l’última fase d’un cop d’Estat corporatiu que s’ha anat desplegant a nivell global, amb el poder creixent de les grans multinacionals, amb estructures supralegals que permeten amagar riquesa en paradisos fiscals i amb poder per dir als governs com poden afavorir-los. Ell és la versió flagrant de tot això, sense caretes. Però no hauria existit si l’esfera privada no fes dècades que s’apropia de l’àmbit públic, si no s’hagués convertit en fetitxes el mercat, els diners i filantrops com Bill Gates. Tot això li ha permès dir: «Voteu-me, que soc ric i solucionaré els vostres problemes». Ell ha creat una supermarca basada en la impunitat de la riquesa. Per això no l’afecten els escàndols. Té immunitat.

–Vostè, en canvi, manté que som ostatges dels milmilionaris, que fins i tot desdenyen el canvi climàtic perquè ells ja s’estan construint búnquers i comprant terrenys elevats a Nova Zelanda.

–És que encara no sabem com fer-los rendir comptes. I aquest és el repte de la nostra època. Necessitarem molt valor polític i creativitat per trobar els mecanismes perquè corporacions com Google, Facebook o Apple donin explicacions per escampar notícies falses o crear grandíssims monopolis basats en l’extracció de dades que ens converteixen en mers béns. En aquest sentit, Trump no és més que una versió exagerada de la nostra cultura. «Aquí tens el producte acabat, ara et toca a tu», li va dir la seva exdona Ivana quan va donar per acabada la criança. ¡Fins i tot els seus fills es veuen com a marques! Per això dic que ell és una advertència per a tots nosaltres. 

–¿En quin sentit?

–En el sentit que hem de trobar formes per no veure’ns com a productes i poder apropiar-nos de les llavors, l’aigua, els aliments o les ciutats. Quan la gent sent que no pot controlar les forces que dominen la seva vida, sovint cau en solucions falses com les que brinda Trump. Insultant els negres, rebutjant els immigrants o exercint el poder sobre les dones, fa que els seus seguidors se sentin forts. Dominen altres persones, però no controlen gens la seva vida. 

–En el seu primer any, ha impulsat la baixada d’impostos més gran de la història dels EUA i ha desregulat a tort i  a dret. Però el pitjor, diu, està per arribar. 

–Una de las coses que vaig aprendre estudiant la teoria del xoc és que, després d’una guerra, una crisi o una catàstrofe natural sempre es desplega el mateix manual: privatitzen, desregulen, abaixen impostos i la població en paga els costos. Ara em preocupa un nou crac financer, amb l’eliminació de les mínimes regulacions que es van establir després de la crisi del 2008. També crec que si, desgraciadament, hi hagués un gran atemptat, es podrien limitar les llibertats civils, inclòs el dret a protestar. ¡A França fa dos anys que estan en estat d’excepció! Una de les coses que més m’alarmen és que els demòcrates tracten els militars que estan al govern com els adults del gabinet, els que estan entre la Casa Blanca i el caos. És inquietant pensar que seran ells els encarregats d’imposar l’ordre.

–De fet, el negoci de la seguretat està florint.

–I més que ho farà. La detenció d’immigrants nodreix les presons privades. I Trump està intentant il·legalitzar un milió de persones per crear una classe inferior de treballadors sense drets i amb por que, en endavant, hauran d’elegir entre la seva superexplotació, la deportació o l’empresonament, evidentment en presons privades.

–El panorama és terrible, però insisteix que s’està gestant l’alternativa. 

–Hi ha dues vies per respondre Trump. Podem permetre-li que segueixi abaixant tant el llistó que ens sentim reconfortats pensant que som millors o exigir-nos més per governar-nos i relacionar-nos entre nosaltres de forma diferent. El gran desafiament és: ¿què passaria si en lloc d’explotar i després rebutjar les persones i la terra prioritzéssim la cura? Totes les polítiques terribles venen de no valorar la vida. Només així pots justificar tancar persones que s’han vist obligades a deixar els seus països. Hem de parlar de moral i seguir construint un front comú que uneixi les diferents causes de la gent que pateix. La gent vol un país diferent.

–¿Preparats per a la resposta ferotge de l’statu quo? ¿Per a la fatiga que segueix a l’entusiasme?

–El que de moment sabem és que som més dels que pensàvem. Hi ha formacions disposades a incloure en la seva agenda canvis transformadors. Ho hem vist en les campanyes de Sanders, de Corbyn, en candidatures municipals. Però sí, hem de preparar-nos per a la contraresposta.

–Els partits progressistes, diu, no poden seguir limitant-se a incloure «algun punt de cures infantils, una mica de diversitat en els alts càrrecs i quatre plaques solars». 

–És que així no donen resposta a l’emergència i al malestar, ni eviten que la gent acabi optant per fórmules populistes i xenòfobes. Necessitem partits oberts als nous moviments i entendre que una victòria electoral és només el principi, que hem de mantenir la pressió.

–Escolti, ¿quina ha sigut la seva principal aportació en els seus 20 anys d’activisme? 

–Que el meu treball pugui ser una eina útil. Els escriptors podem ajudar amb el llenguatge, però no seré jo qui canviï el món. No soc l’agent de canvi.

–Els seus avis van ser comunistes, els seus pares, activistes contra la guerra del Vietnam. Però vostè, que va tenir una adolescència difícil, es va polititzar l’any que va haver de cuidar la seva mare.

–Va patir una sèrie d’apoplexies i en l’instant en què la seva vida va canviar, jo també ho vaig fer. Vaig descobrir que era capaç de ser útil. De ser afectuosa. Veure com es va adaptar a una vida diferent com a discapacitada m’ha ensenyat molt sobre la resiliència al xoc.

–¿I quin llegat li agradaria transmetre al seu fill de 5 anys?

–No crec en l’adoctrinament polític dels nens. Entenc que el meu paper és fer que ell se senti segur, que estigui connectat amb la naturalesa i amb la comunitat perquè pugui entendre el seu lloc en aquesta xarxa que és la vida. No vull que el meu fill sigui un narcisista, ja n’hi ha molts al món.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–Una curiositat. ¿Alguna vegada s’ha sentit atrapada en el logo Naomi Klein, com a marca de contestació?

–El branding és molt avorrit, t’has d’anar repetint i, com a escriptora, em motiva aprendre coses noves i compartir-les. Així que crec que soc una pèssima marca. H