La meva veïna és franquista

Al quart pis del meu edifici hi viu una noia suïssa de 28 anys. És tremendament intel·ligent i acaba d’acabar el doctorat en Ciències Físiques. Fa un any i mig que és a Espanya i fa classes de matemàtiques a un grup d’estudiants catalans de primer de carrera.

L’altre dia, a l’ascensor, vam parlar del tema català, assumpte en què ella està una mica perduda. Amb el seu atractivíssim accent em va confessar, plena de seguretat, que en aquesta qüestió ella és franquista. Vaig pensar que era una broma i vaig riure, però a l’instant em va deixar clar que parlava del tot seriosament.

Li vaig dir que potser es referia a una altra cosa, perquè el franquisme no li esqueia en absolut. Ella és una dona d’esquerres que al seu país solia votar Christian Levrat. Em va semblar evident que, a causa del seu lògic desconeixement, havia confós el franquisme amb un partit polític democràtic. Així que, ja fora de l’ascensor, al vestíbul, vaig voler saber a què es referia exactament. «Doncs que soc franquista, ho tinc clar», va insistir. 

 

Em va entendrir el seu desconeixement de la història. Al ser una dona de ciències, s’havia passat la vida estudiant equacions diferencials i no havia prestat atenció a res més. Vaig voler il·lustrar-la i li vaig dir que el franquisme era un règim dictatorial que representa el contrari de la seva visió política, fins i tot del seu temperament. «¡Ni parlar-ne!», em va deixar anar divertida, «Estàs molt equivocat, veí; el franquisme és el respecte a la legalitat. ¡El franquisme és la democràcia!».

 

En aquest punt ja no vaig entendre res, així que li vaig suplicar que m’expliqués com havia arribat a aquella estranyíssima conclusió.Em va dir que diversos dels seus alumnes a Barcelona eren independentistes, una cosa que ella no comparteix en absolut. Sol dir que crear fronteres és anar enrere i que hem d’estar tots cada vegada més units. A l’acabar les classes de matemàtiques, discuteix amb els nois i ells, al saber que és forastera, l’informen de com estan les coses per aquí. «Els meus alumnes em van dir que els que intenten impedir l’independentisme són franquistes, així que en aquell moment vaig saber que jo també ho era».

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Per fi vaig entendre de què anava tot allò. Al desconèixer la història d’Espanya i al sentir la definició que aquells joves independentistes, als quals ensenya matemàtiques tots els matins, van fer del franquisme, va creure que ser franquista és defensar la Constitució espanyola.

Li vaig explicar les coses ràpidament, com bonament vaig poder, i la meva encantadora veïna, ja informada, es va cordar la jaqueta abans de sortir del portal per dirigir-se al metro. Em vaig sentir bé a l’haver ensenyat a algú que el franquisme era una cosa bastant pitjor que el que ara existeix a Espanya, però a la vegada vaig sentir tristesa al saber que molts joves ho ignoren completament.