EPIDÈMIA D'OPIOIDES ALS ESTATS UNITS

Camells amb bata blanca

Metges i indústria farmacèutica van crear l'epidèmia d'opioides que ha provocat la mort de més de 200.000 persones des del 1999

zentauroepp40886121 171110170024

zentauroepp40886121 171110170024 / Spaces Images

10
Es llegeix en minuts
Ricardo Mir de Francia
Ricardo Mir de Francia

Periodista

ver +

L'epidèmia de drogues més gran en la història dels Estats Units no es va gestar a les selves colombianes ni a les muntanyes mexicanes on creix el cascall. No va començar amb la venda de petites quantitats de droga a les grans ciutats ni la va posar en marxa el crim organitzat. Ni tan sols es va concebre necessàriament com un pla nefari per omplir els cementiris i esguerrar diverses generacions de nord-americans. La crisi d’opioides va començar als laboratoris farmacèutics i a les consultes del metge, emparada per la llei i propulsada per una revolució en el camp de la medicina. La seva intenció era curar el dolor, però només va aconseguir exacerbar-lo com si una plaga bíblica s’hagués abatut sobre el país. Més de 200.000 nord-americans han mort des del 1999 per sobredosi de fàrmacs narcòtics, gairebé quatre vegades més dels que van caure combatent al Vietnam.

Per comprendre el que va passar, potser s’ha de començar pel principi, pels orígens de la medicina del dolor, una disciplina fundada a mitjans del segle passat per John Bonica, un immigrant sicilià i exlluitador de wrestling que va acabar fent carrera com a anestesista. Bonica va obrir la seva primera clínica a Seattle­ el 1960. Pensava que el dolor crònic respon a múltiples factors físics i psicològics i que, per tant, només es pot superar si es tracta de forma multidisciplinària, amb l’ajuda de psicòlegs, fisioterapeutes, exercici físic o teràpies ocupacionals, una estratègia a llarg termini que amb prou feines es recolza en la medicació. La filosofia de Bonica es va estendre per tot el país i va inspirar diverses generacions de metges.

Metges com el doctor Steven Levin, que es va especialitzar en medicina del dolor a l’observar la quantitat de pacients que en patien sense que el sistema els donés una resposta. «Quan no es tracta, el dolor crònic pot provocar problemes de mobilitat i conduir a la discapacitat, amb els enormes costos socials que comporta. També pot generar trastorns psicològics i socials com ansietat, depressió o insomni», diu Levin en una entrevista. «Ajudar els pacients a recuperar la seva vida no només és humà sinó també bona medicina».

Les asseguradores, no obstant, tenien altres plans. Des de principis dels 90 van deixar de finançar els tractaments que no fossin estrictament clínics i farmacològics perquè a curt termini són més cars que un pot de pastilles o una intervenció al quiròfan.

Analgèsic amb opiaci. / E / l Periódico

Un flascó per a cada nord-americà

Aquella sequera de fons per aplicar el model de Bonica va coincidir amb la irrupció d’un petit grup de metges liderats per Russell Portenoy que advocaven agressivament per l’ús d’opioides per tractar els més de 100 milions de nord-americans que, segons les enquestes, deien que patien dolors crònics. Fins llavors, aquests fàrmacs derivats de l’opi i coneguts pel seu elevat component addictiu s’havien administrat amb extrema cautela, gairebé exclusivament en malalts terminals, pacients amb càncer i postoperatoris. Eren poc més que una eina per a una mort digna.

Però ara tot estava a punt de canviar. Medicaments com Oxycontin, Vicodin, Percocet o Lortab es convertirien en components essencials de qualsevol farmaciola, la suposada panacea per a lumbàlgies, artritis, mals de cap, postparts amb cesària o queixals extrets. Durant el pic del 2012 es van arribar a prescriure 282 milions de receptes d’analgèsic opioides, suficients perquè cada adult nord-americà tingui «un pot de pastilles i algunes més», en paraules del Cirurgià General dels Estats Units, Vivek Mur­thy.A

Als 90, les farmacèutiques
van fer campanya perquè els metges receptessin analgèsics

I encara que aquesta xifra ha caigut una mica des d’aleshores, 92 milions de nord-americans van consumir aquests fàrmacs el 2015. És a dir, el 38% de la població, segons una estimació oficial. Les dades també assenyalen que un de cada quatre desenvolupa addicció, i això, en última instància, els aboca al mercat negre, on abunden l’heroïna i el fentanil. Cada dia moren 91 nord-americans per sobredosi de narcòtics legals i il·legals.

Vist amb perspectiva, el que va passar va ser una gran ofensiva de Fake News abans que el concepte estigués en voga. «A principis dels 90 es va llançar una campanya pagada per les farmacèutiques per convèncer els metges que estàvem creant un patiment innecessari perquè li teníem massa por a l’addicció. Ens van dir que la forma compassiva de tractar el dolor crònic és mitjançant els analgèsics narcòtics i que l’addicció rarament es produeix», explica Andrew Kolodny, psiquiatre especialitzat en addiccions i president de l’organització Metges per una Prescripció Responsable d’Opioides. «El missatge va arribar des de tot arreu. Dels hospitals i els metges més eminents, de les associacions professionals, de les facultats de medicina o dels governs estatals».

Una medicació 'segura'

Com a salva inicial, el doctor Portenoy i la seva camarilla d’evangelitzadors, pagats alguns per les farmacèutiques, van fer centenars de conferències per tot el país argüint que era segur medicar amb opioides pacients amb dolors crònics durant mesos i anys ininterrompudament. «Menys de l’1% desenvolupen addicció», repetien com un mantra. Per recolzar-ho van esgrimir un estudi dut a terme sobre 38 pacients del mateix Portenoy, que va acabar dirigint la unitat del dolor al prestigiós hospital Beth Israel de Nova York, i un altre encara més inconsistent que va passar a convertir-se en el sant sudari del moviment.

Els resultats d’aquest últim es van publicar el 1980 en una carta al director de la revista New England Journal Of Medicine. No és més que un paràgraf d’11 línies que sintetitza les conclusions d’una anàlisi sobre 12.000 pacients hospitalitzats als quals es va subministrar «almenys un preparat d’opioides». Només quatre van desenvolupar addicció. L’estudi distava molt de ser concloent perquè només es van examinar pacients ingressats, medicats amb petites dosis i monitoritzats pel personal sanitari. Però va calar el seu titular («L’addicció en pacients tractats amb narcòtics és poc habitual») i aquell paràgraf ressuscitat de l’oblit va acabar sent citat en més d’un miler d’articles científics, tesis acadèmiques i guies farmacològiques.

 / el periódico. / El fentanil és 50 vegades més potent que el 'cavall'.

El cinquè signe vital

La revolució començava a agafar forma, i el 1996 la Societat Americana del Dolor li va donar un reconeixement indispensable. Va llançar una campanya per convertir el dolor en el cinquè signe vital, juntament amb la temperatura corporal, el pols, la tensió arterial i la freqüència respiratòria. El dolor és subjectiu, no es pot mesurar amb precisió, però no va impedir que acabés institucionalitzant-se un test en què el pacient estima el seu dolor en una escala de l’1 al 10. Dos anys després, el Departament de Salut dels Veterans va adoptar el test i el va seguir la principal organització d’hospitals i proveïdors mèdics del país. La idea que els Estats Units tenien un greu problema de dolor desatès ja es podia quantificar.

El fàrmac Oxycontin, que no està barrejat amb paracetamol ni aspirina, va propulsar l'epidèmia

Aquell mateix any va tenir lloc un fet encara més transcendental. Purdue Pharma, una farmacèutica de Connecticut, va treure al mercat Oxycontin, la droga que propulsaria l’epidèmia. Oxycontin no està barrejat amb paracetamol o aspirina, com molts dels seus semblants. És oxicodona pura, un opioide semisintètic descobert a Alemanya durant la primera guerra mundial, dues vegades més potent que la morfina i cosí germà molecularment de l’heroïna. Als seus comprimits, Purdue els va afegir un mecanisme d’alliberament sostingut que suposadament mitiga els riscos d’addicció a l’estendre els seus efectes durant 12 hores. Però el mateix prospecte donava pistes de com abusar d’ells, a l’advertir als usuaris que no han de triturar la pastilla perquè allibera «una quantitat potencialment tòxica de la droga». Tota una invitació per als jonquis.

Des del seu llançament, les vendes d’Oxycontin han generat més de 35.000 milions de dòlars per a Purdue, cosa que ha convertit la família Sackler, els únics propietaris de la companyia, en el setzè clan més ric dels EUA, davant dels Rockefeller o els Bush, segons la revista Forbes. No va passar per art de màgia.Va ser resultat d’una de les campanyes de màrqueting més efectives i, a més, fraudulentes de la història recent. El 2007 la companyia va admetre haver tergiversat els riscos d’addicció del seu fàrmac davant pacients, metges i reguladors, i va pagar una multa de 634 milions. Poc més que xavalla. 

94.000 metges en agenda

La campanya de seguida va tenir èxit. En els cinc anys que van seguir al debut d’Oxycontin, Purdue va invitar més de 5.000 metges, infermers i farmacèutics a conferències en resorts de Florida, Califòrnia i Arizona amb totes les despeses pagades. Uns simposis que impartien eminents especialistes a sou de la companyia. També va finançar investigació, cursos d’educació contínua i facultats de medicina. Utilitzant tècniques de big data, el seu exèrcit de representants farmacèutics, formats per repetir que «el risc d’addicció és inferior a l’1%», van identificar els metges més proclius als opiacis i en van posar 94.000 a les seves agendes telefòniques.

De múscul financer mai n’hi va faltar. Només el 2001, Purdue es va gastar 200 milions de dòlars en màrqueting. Aleshores ja no estava sol. Altres fabricants d’opioides s’havien sumat a la campanya per promoure’ls, empreses com Johnson and Johnson, Insys Therapeutics, Mylan o Depomed. El resultat va ser el més semblant a una monumental estafa regada de morts, com demostra un altre episodi del 2009. Aquell any la Societat Americana del Dolor i l’Acadèmia de Medicina del Dolor, les màximes autoritats en la matèria, van recomanar l’ús d’opioides per al dolor crònic a les seves guies de pràctica clínica. Més tard es va descobrir que 14 dels 21 autors de les guies tenien vincles financers amb les farmacèutiques.

JAE C. HONG (AP) / Una addicta als narcòtics, mare d'un nen de 7 anys, dorm al ras a Seattle. / 

«Això no va passar de la nit al dia, però al final el missatge sobre la seguretat d’aquests productes va acabar calant en la professió», diu el doctor Caleb Alexander, codirector del Centre de Seguretat Farmacèutica de la Universitat John Hopkins. Entre el 1999 i el 2010 les vendes d’opiacis es van quadruplicar i, en una relació causa-efecte gairebé perfecta, també es van quadruplicar les morts per sobredosi. «En altres països ni tan sols es poden administrar fora dels hospitals, però aquí els vam acabar receptant com si fossin caramels», diu Alexander. Els EUA consumeixen el 80% de tots els opiacis que es fabriquen al món. La resta, fins a arribar al 95%, s’utilitzen als països industrialitzats. Al món en desenvolupament li queda tan poc que ni tan sols pot garantir una mort digna als seus malalts terminals.

Amb desenes de milions de nord-americans sobremedicats amb opioides no només les farmacèutiques, les seves distribuïdores i els metges sense escrúpols es van fer rics. Enmig d’aquella voràgine van aparèixer milers de clíniques del dolor, particularment a Florida, que va arribar a emetre el 90% de les receptes narcòtiques dispensades als EUA. Tenien noms tan suggerents com Centre de Benestar i moltes no eren més que meres tapadores de tràfic de drogues. La ruta que arribava fins al sud de l’estat va ser batejada com a Oxy Express.

La sobredosi de drogues s'ha convertit als EUA en la primera causa de mort dels menors de 50 anys

Notícies relacionades

Amb el temps, es van prendre algunes mesures per tancar les clíniques fraudulentes, controlar els abusos o reduir la durada dels tractaments. Però aquella ja era una hidra amb mil caps. Com més difícil es va tornar aconseguir analgèsics, més addictes van canviar les pastilles per l’heroïna i el fentanil (50 vegades més potent que el cavall), més barats i disponibles al mercat negre. Quatre de cada cinc nous usuaris d’heroïna es van enganxar abans als opioides. «Ara tenim dos grups d’addictes recents i tots dos són molt blancs de pell», diu el doctor Kolodny. «El grup de més edat mor per sobredosi d’analgèsics. El més jove s’enganxa a les pastilles i després es passa a l’heroïna perquè ara té problemes perquè les hi receptin per períodes prolongats. Els dos grups estan morint a uns nivells mai vistos».

Les sobredosis de drogues s’han convertit en la primera causa de mort dels menors de 50 anys. Més que el càncer o els accidents de trànsit. I han provocat que l’esperança de vida caigui per primera vegada en moltes dècades. No són més que números. Darrere hi ha terribles històries de dolor i pèrdua, aquesta classe de dolor que no cura cap pastilla.