Anar al contingut
fcasals40790122 barcelona 27 10 97 presentacion del periodico en catalan 171102185149

EL PERIÓDICO EN CATALÀ COMPLEIX 20 ANYS

El gran repte: un diari en dues llengües

Ricard Fité

Ens en hem d’anar més de vint anys enrere, fins a la la primavera del 1997, en què la situació dels mitjans de comunicació en llengua catalana no era ni de bon tros com l’actual. Certament, havia millorat en relació amb la dels anys setanta (final de la dictadura de Franco i començament de l’anomenada Transició), però pel que fa a la premsa escrita als quioscos només s’hi podia comprar un sol diari en català d’àmbit nacional, l’Avui, aparegut a Barcelona el 1976, i algunes capçaleres de menys tiratge, que es podien comptar amb els dits de la mà, escrites des de Girona (El Punt, Diari de Girona) i des de Manresa (Regió7). Això era tot. I la pila d’exemplars d’aquell Avui havia de competir amb totes les altres piles de diaris en castellà, tant dels fets a Barcelona (La Vanguardia, EL PERIÓDICO) com a Madrid (El País, El Mundo, La Razón, Abc, etc.).

Trucada sorpresa

En aquella època jo treballava a l’Avui. N’era el cap dels correctors, aquell col·lectiu que després va passar a denominar-se secció d’edició en tots els diaris. I una tarda de maig vaig rebre una trucada al meu lloc de treball, mentre feia la revisió final d’una pàgina del diari de l’endemà. «Soc en Rafa Nadal, cap de projectes editorials d’EL PERIÓDICO. L’Antonio Franco, el director, i jo tenim la intenció de publicar el diari en català i en castellà al mateix temps. Et volem explicar el projecte i, si t’interessa, comptem amb tu perquè el dirigeixis». Glups! Després d’una primera reunió, m’ho vaig estar pensant tres setmanes, més que res perquè no acabava de veure clar si aquell joc de mans tenia gaires garanties de sortir bé, i al final vaig dir que sí. 

L'objectiu era arribar al quiosc a la mateixa hora que en castellà i amb la mateixa informació

El joc de mans consistia a traduir el diari de manera simultània a mesura que les pàgines s’enllestien en castellà. I això només era factible, per qüestió de temps, amb la incorporació d’un traductor automàtic gestionat per un equip de lingüistes.

De manera que el dia que vaig entrar al diari (un 23 de juny, revetlla de Sant Joan), ja em vaig trobar un grup de lingüistes que alimentaven un prototip de traductor automàtic que s’havia de posar a prova per veure si funcionaria i si ens podria ajudar a aconseguir textos catalans publicables a partir de la versió castellana.

Un traductor propi

Eren temps de vaques grasses, i el diari disposava d’un equip de R+D, en el qual es va confiar per desenvolupar un traductor digital de fabricació pròpia a base de sumar esforços entre lingüistes i informàtics. Avui dia costa d’imaginar la dificultat de l’aventura, però s’ha de recordar que els traductors digitals disponibles al mercat a finals de segle trigaven entre cinc i set minuts a traduir els 4.000 caràcters que acostumen a ocupar de mitjana una pàgina de diari. El que vam construir a EL PERIÓDICO trigava només tres segons.

Ricard Fité. / Ricard Cugat.

Posar a punt el traductor i contractar la gent (es van crear una vintena llarga de llocs de treball, ampliada més endavant) ens va ocupar gairebé quatre mesos, i per fi el 27 d’octubre fèiem el primer número en català, que sortiria l’endemà dia 28, no sense entrebancs d’última hora. Aquell vespre es jugava un Mallorca-Reial Madrid de la Lliga de futbol a l’antic estadi Luis Sitjar. Es van fondre els ploms del camp (una caiguda de tensió) i el partit es va suspendre. No se sabia si es reprendria, i l’edició s’havia de tancar a l’hora en punt perquè la rotativa també debutava amb el tiratge bilingüe, que era molt més llarg de l’habitual. Nervis. Esperes tenses. Presses. Mals auguris. ¡Quin desastre si el partit s’acabava jugant i l’endemà sortíem dient que no, que s’havia suspès!

Des de l'inici, la venda de l'edició en català ha sigut del 40%-45% de la tirada total

Finalment, tot va sortir bé. El partit es va jugar, després de tres hores d’interrupció amb una represa frustrada entremig, el Madrid no va guanyar (0-0), i encara vam tenir temps de traduir-ne la crònica sencera incloent-hi tots els incidents. L’objectiu que ens havíem marcat, i que havíem publicitat durant les setmanes anteriors, s’havia complert. És a dir, arribar al quiosc a la mateixa hora que l’edició en castellà i exactament amb la mateixa informació.

I a partir d’aquí, els dies següents, les setmanes següents, en un procés d’interiorització més aviat lent, vam anar entenent aquella màxima del periodisme escrit que sosté que els diaris sempre acaben sortint, sempre, cada dia, per més entrebancs i incidències que es produeixin la nit anterior (llevat d’alguna vaga dels treballadors, naturalment). Tant va ser així, que al cap de dos mesos l’Antonio Franco em va confessar, en un dinar a soles, que l’edició en català havia deixat de preocupar-lo i que ja dormia tranquil. Èxit assegurat.

Aquest va ser el començament. I la continuació encara va ser més triomfant. L’edició en català va superar les previsions inicials més optimistes (que ja firmaven amb un 20% d’exemplars en català) i es va consolidar de seguida amb la venda estable d’un 40%-45% del tiratge total, que venia a coincidir amb la realitat bilingüe a Catalunya pel que fa a l’ús de les llengües i el consum dels productes.

La consolidació

En aquesta línia expansiva, més endavant es va abordar la traducció dels suplements (Dominical, Teletodo), es va ampliar la nòmina de lingüistes per mantenir els estàndards de qualitat que ens equiparessin a qualsevol versió original (és a dir, no traduïda), i van aparèixer els primers vestigis de la futura web d’EL PERIÓDICO, que naturalment es va plantejar de fer en les dues llengües.

M'ho vaig estar pensant tres setmanes perquè no veia clar si aquell joc de mans sortiria bé

Simultàniament, els lingüistes que vivíem aquesta aventura diària (que ha arribat fins avui, i esperem que per molts anys!) ens sentíem molt orgullosos (i encara avui!) de dues feines, complementàries però imprescindibles, que es van poder fer en aquell temps gràcies als recursos humans de què vam poder disposar: el perfeccionament i l’alimentació, a càrrec nostre, del traductor automàtic, i l’elaboració del Llibre d’estil en català, paral·lelament al que ja existia en castellà.

La gestió pròpia del traductor ens va permetre neutralitzar ràpidament les múltiples atzagaiades que ens proposava quan traduïa sense aturador (ni compassió!) tot el que es trobava dins un text (noms propis de persones, d’empreses, de productes culturals, etcètera). I la redacció del Llibre d’estil, tot partint inicialment del que ja circulava en castellà, va constituir un apassionant exercici, també de traducció però sobretot d’adaptació, que ens va permetre establir els criteris lingüístics que encara ens regeixen i que constitueixen la nostra aportació a la consolidació del model de llengua avui dia compartit per la resta de mitjans de comunicació en català, tant orals com escrits.


 

0 Comentaris
cargando