Jim Goad: "Fiscalitzar el sud pobre no és casual"

Una tia meva va morir d’Alzheimer. El que era fascinant de la seva malaltia, ho recordo bé, no era tant la demència, sinó com els seus circuits es reconnectaven per articular una frase coherent. Xerrar amb el «'cracker' escanyolit esgarriat» Jim Goad és una experiència similar. El seu llibre 'Manifiesto redneck' (Dirty Works, 2017) combina seny i bogeria, a vegades en la mateixa frase. Goad, paladí dels 'rednecks' (totxos, 'white trash', etcètera), és capaç de dir que «el classisme segueix sent un gra sense rascar al cul de la nació» (cosa que, malgrat la parla 'pulp', és certa), i després afegir: «Quan veig un paio negre amb un dashiki [acolorida peça de vestir africana] em pregunto com se sentiria si em veiés caminant pel carrer vestit de druida» (cosa que, no cal dir-ho, és una parida). 

Goad està cabrejat. El seu discurs conté fòbia, hipèrbole, mitges veritats, veritats inapel·lables, estadístiques sospitoses i «ràbia tòxica». L’origen d’aquesta ràbia és pertinent («més de 300 anys de treballs de merda gotejant-me a l’esquena»), però les formes que adopta (criptoracisme, antiigualtat, sexisme) són sovint indefensables i sempre torbadores. Feia falta una veu que clamés contra el classisme. Per desgràcia, la veu que s’ha alçat comença algunes frases amb «això sonarà nazi», va votar Trump i està molt guillat.

–El seu llibre barreja veritats amb hipèrbole i bravata. De vegades sembla documentat, de vegades sona com un «cínic, escèptic i epilèptic» malparlant contra tot.

–Potser és perquè soc de Filadèlfia, que és un lloc molt bèstia. Som els gilipolles més grans dels Estats Units: maliciosos, perversos, amb un sentit de l’humor desagradable. El meu llibre és com jo. No soc exactament del sud, i és per això que la gent em disputa haver escrit un llibre sobre 'rednecks'. Però si em poso al sol el coll se'm crema, i el meu pare era lampista; per collons he de ser 'redneck'. La màxima divisió que existeix al meu país és entre urbà i rural; és més acusada encara que la que existeix entre rics i pobres.

 

–¿El llibre pretén ser pres seriosament, o s’ha de prendre com una perversa gran broma antiprogre?

–Si vols parlar d’alguna cosa, suposo que hauries de saber de què parles, i sonar com la gent de la qual parles. En el camp de la lògica podria batre’m amb qualsevol, però no em prenen seriosament perquè no soc entonat, acadèmic i burgès. Quan va passar allò de la bomba a Oklahoma, se sentien les típiques històries d’«el meu fill de 8 anys em pregunta què va passar…», i la resposta del cèlebre advocat novaiorquès Kenneth Stern va ser «perquè odien massa». A mi em sembla molt infantil culpar  l’odi; és com culpar el pecat. He escrit un llibre sobre això perquè soc això. Tant me fa si em prenen seriosament o no.

–El classisme prefereix utilitzar condescendència que abús. Suposo que la intel·lectualitat acadèmica el tracta amb estudiat paternalisme.

–Hillary Clinton intenta culpar Rússia del que va passar en la seva campanya del 2016. Però això és fals. Hillary va perdre perquè va parlar amb paternalisme a l’Amèrica profunda. Va insinuar que eren deplorables i racistes, i font de tots els pecats (des d’un punt de vista burgès). Un periodista espanyol va comparar el meu llibre amb '¿Què passa amb Kansas?', de Thomas Frank, però el meu llibre diu el contrari que aquest. La tesi de Frank era que els dels sud van votar contra els seus propis interessos: «Aquests 'hillbillies' són tan pallussos que ni tan sols saben el que els convé, així que jo, des de la meva torre de marfil a Manhattan, us diré el que us convé». La gent no és tonta: saben quan els parlen amb condescendència. 

–És pro-Trump. ¿Com és que algú de classe obrera pot votar per un milionari cínic del sector immobiliari?

–Vaig votar per Trump perquè és un malparit. M’agrada el seu estil. A la meva pàgina de Viquipèdia algú diu que el meu estil és estrident, però les meves opinions, moderades. Crec que li passa el mateix a ell. Va de xulo, però no proposa coses tan extremes. Els polítics només parlen amb altres polítics, banquers i advocats. Trump es va barrejar amb els paios de la formigonera i els camioners. No es va identificar amb ells, i decididament no viu com ells; però almenys parla com ells. A la gent tant li fa que digui coses humanament execrables; l’única cosa important és si el seu programa els beneficia. El gener del 2016 vaig anar a un míting de Trump. La gran crítica que se li fa és el seu racisme, però Trump no va esmentar la raça en cap moment. Va parlar que si una companyia d’aire condicionat es traslladaria a Mèxic, o si els nostres iPhones estan fets a la Xina. Va parlar de nacionalisme econòmic. Hillary Clinton, mentrestant, es fotografiava amb un barret mexicà al costat d’uns nens mexicans que li importen un rave.

–«No es tracta del color de la pell. Es tracta de la classe social» és la millor tesi de la teva obra.

–Ja no penso així. Vaig ser naïf al pensar que si no existís divisió econòmica les races es portarien de meravella. He estat a la presó i, si alguna cosa he comprovat, és que la gent és tribal. Les races s’autosegreguen. El multiculturalisme assumeix que tothom es portarà de primera. Segueixo pensant que les elits manipulen sectors de la societat perquè s’enfrontin els uns amb els altres, però també penso que les divisions existirien igualment. Per un altre costat, jo soc sociòpata, autista i solitari. No m’identifico amb els blancs. Alhora sé que les meves opcions laborals pel que fa a escriptor blanc del sud de classe obrera són limitades. Vas directe al fons de l’autobús, com Rosa Parks. Estic fart de demanar perdó només per haver nascut al sud. Per a les elits urbanes, els del sud només som el descampat que sobrevolen al viatjar de Nova York a Los Angeles. Només s’aturen aquí per recordar-nos que som tontos i endarrerits.

–Parla de tribalisme racial. Però en el seu llibre afirma que els blancs pobres haurien de rebel·lar-se contra els blancs rics.

–Jo no tinc cap motiu per sentir hostilitat cap a un negre. Per començar, descendeixo de servents, no d’esclavistes. Ens estan enfrontant. No ens ha d’agradar la mateixa música, ni hem de menjar junts; només adonar-nos que ens manipulen. Sí, tinc més en comú amb un negre pobre que amb un blanc ric.

 

–Però col·labora amb Gavin McInnes, el fundador de 'Vice', un empresari ‘hipster’ de dretes que és precisament un blanc ric. 

–McInnes i jo som un diagrama de Venn. Ens assemblem en la intersecció, res més. El seu pare era un físic, el meu era lampista. Ell està forrat, jo no. Les nostres vides són diferents. Ell creu que 'hipster' no és un insult. Jo sí que ho crec [riu]. Però jo no soc de dretes ni d’esquerres. Només crec que tenim alguna cosa racial implantada al 'software' cerebral que no es pot vèncer tan ràpidament.

–Segueixo pensant que és un tema de classe, no de raça.

–Culpar la classe em sembla massa binari. Crec que és una qüestió de classe i de raça. La raça és el tema predominant en l’àmbit cultural. El multiculturalisme vol barrejar tothom a la lleugera, però crec que és antinatural. Això sonarà nazi, però hi ha instints de sang. S’han fet estudis amb nadons de quatre mesos, i prefereixen les cares de color similar. Tant de bo en 100.000 anys no existeixin aquestes diferències. O que les esborrem amb enginyeria neurològica. Només dic que ara existeixen.

 

–En el passat també fèiem sacrificis humans. Fins i tot si el que diu fos cert, ¿no s’hauria de treballar per eliminar aquest condicionament racial?

–Jo sempre parlo de projecció de culpa. Rics blancs culpant pobres blancs del que van fer ells, o les seves famílies, fa 200 anys. Avui dia, els blancs als Estats Units són el dimoni. I aquest no és el camí. Cap de nosaltres va fer res fa 150 anys. Jo no vaig ser esclavista en una altra vida. Deixem de donar tota la culpa a un costat.  Això és divisiu, i crearà encara més fractura social.

–Però també és divisiu el fet que, si ets un negre jove que condueix de nit, la policia sempre et pararà, ¿no?

–No. Això és estadística. Els joves mascles negres són el 4% de la població nord-americana, i són culpables d’un 54% de les morts violentes. És la categoria criminal més sobrerepresentada. Els policies coneixen aquests patrons. Si prioritzem que no realitzin el més mínim acte «racista», acabaran morts. Compte: fa dues generacions els policies eren obertament racistes. Però ja no és així. Els últims crims racials blancs fan pudor d’interessos polítics. La CNN va anomenar «blanc» George Zimmerman, el llatí que va assassinar un adolescent negre fa uns anys a Florida. Però Zimmerman era fill de peruans. Si arriben a pegar-li uns 'skinheads', hauria sigut «hispà». Es creen situacions racials que no existeixen. En alguns casos, és innegable, hi ha discriminació per classe. Tens més possibilitats d’acabar a la presó si consumeixes crac que si consumeixes cocaïna. Però, al mateix temps... Mira: vaig escriure un article sobre bandes de xavals vietnamites que havien emigrat aquí després de la guerra, i que vivien en condicions terribles, i en dos anys posseïen mansions. Eren vietnamites. No se’ls apreciava gaire aquí, precisament. Com dic al 'Manifiesto redneck': «No soc un supremacista blanc. Tothom sap que els 'xinorris' i els jueus són millors».

–¿Estem parlant de diferents coeficients intel·lectuals de les races? Creia que això era una branca pseudocientífica desacreditada.

–S’han fet tests: els asiàtics, jueus i indis són superiors. Els caucàsics estan cap a la meitat. Els negres no en surten gaire ben parats.  Però si dius això, sembla que hagis negat la resurrecció de Crist. Jared Diamond a 'Armas, gérmenes y acero' intentava explicar per què les societats d’Euràsia van acabar subjugant les altres. Diguem-ne que existeixen molts factors. No es tracta només de classe o raça.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–Els esclaus que van aixecar el seu país eren tant blancs com negres. Això, almenys, sí que és veritat.

–Dos terços dels blancs que van arribar a les colònies eren esclaus, convictes o pagesos pobres esclavitzats. Els anglesos enviaven els seus reus a Austràlia, però abans de la independència els enviaven aquí. Se segrestava nens als barris pobres de Londres i se’ls posava en vaixells. Un terç d’aquells nens, igual que passava amb els esclaus africans, morien pel camí. Un 94% dels esclaus africans van ser esclavitzats per portuguesos o espanyols, no per nord-americans. Al segle XVI un pamflet xifrava en 10.000 els nens pobres anglesos enviats anualment a les colònies. Això fan 100.000 nens cada 10 anys, i el comerç d’esclaus va durar 200 anys. Faci comptes. Una altra xifra que a molta gent no li agrada sentir és que en el punt àlgid de l’esclavisme al sud, un 6% de blancs posseïen esclaus. Això vol dir que el 94% de soldats pertanyents a la confederació que van lluitar en la guerra no van tenir mai esclaus. I no obstant als seus descendents se’ls culpa per l’esclavitud. És una cadena de culpa bíblica sense sentit. Fiscalitzar el sud pobre no és casual. Som els bocs expiatoris.