Més diàleg i menys testosterona

L’altre dia en uns informatius d’una cadena de televisió, parlant de la vicepresidenta del Govern, li deien  Soraya. Al president de la Generalitat li deien Puigdemont, no Carles. Em van dir que això era perquè Saénz de Santamaría és molt llarg. Vaig replicar que Méndez de Vigo és molt llarg també i ningú li diu Íñigo. Rodríguez Zapatero és molt llarg, i li diem Zapatero. Podríem dir Santamaría.

Als diaris, a la ràdio i a la televisió,  Sáenz de Santamaría ha sigut cent vegades Soraya. I així li diuenprofessionals amb títol universitari i molt ben pagats. Que mai dirien Mariano a Rajoy en un informatiu o en un article. Rajoy només és Mariano quan fem bromes a costa seva.

Em van dir que era una exagerada per donar tanta importància a aquesta dada. Va ser llavors quan vaig veure que tenia verdadera importància, ja que tots l’hem normalitzat tant.

Diem Susana i fins i tot Susanita. Però és Pedro Sánchez, o Sánchez. Mai Pedro. Iglesias és Pablo Iglesias o El Coletas, mai Pablo. La reina Letizia és Letizia a seques, el seu marit sempre és el rei Felip. Hillary Clinton ha sigut Hillary, Cristina Fernández, Cristina. Ségolène Royal , Ségolène; Fernández de la Vega, María Teresa. 

 En casos de dones que donin una imatge molt forta o masculina, hi ha un altre sistema: María Dolores de Cospedal és simplement la Cospedal, Pilar Rahola és la Rahola. la Le Pen, la Gabriel, l’Arrimadas. El sexisme es fa servir per posar les dones en inferioritat de condicions. Com més competència hi ha –i en la política i en el periodisme n’hi ha, i molta– més s’utilitza el femení per assenyalar. Per menysprear i menysvalorar.

És a dir, si una dona es mou en entorns predominantment masculins, o bé se l’anomena pel nom de pila o bé es posa un la al cognom perquè es vegi que és una dona. Només hi va haver una excepció. Felipe González, fa anys, va ser Felipe, per presentar-lo com a pròxim. Ara és González.

Recentment, Nuria Roca i Juan del Val van declarar que eren una parella oberta. Els van insultar a tots dos, però a ella molt més. Ella era una puta i una banyuda. Ell no era un xapero o un gigoló. Paula Vázquez era, novament, una puta. I després, les amenaces de mort. Fallaràs, Nuria Varela, Irantzu Varela, Ayme, Ylenia, ni se sap la quantitat de dones que hem rebut aquest missatge o un de semblant. «Ja estem cansats de tu, puta. Violarem el teu cadàver, bandarra». Un tuit que sol anar acompanyat d’una fotografia d’una pistola.

No dubto que molts polítics i periodistes rebin amenaces de mort. Però a cap li han dit que el violaran.

Jo he comprovat una cosa. Si la dona a atacar és inqüestionablement bonica, com ho són Paula Vázquez, Nuria Roca o Susanna Griso, llavors aquella dona és una puta i la violaran. Si per edat o per físic ja no entra en aquests cànons normatius, com en el cas de Cristina Almeida, Pilar Rahola o jo mateixa, llavors ets vella, lletja, i a tu no et tocarien ni amb un bastó. (Com si estiguessis desitjant que energumen com aquell et posés una mà a sobre, vaja). El cas és que sembla que l’important és el teu físic i la teva sexualitat, no el teu cap. Per això precisament Soraya és la porqueta Peggy, encara que el seu sobrepès sigui mínim. Però a Junqueras, que està bastant més rodó que ella, ningú li diu el porquet llest.

La qüestió és que si ets dona no hi ha sortida. Si tens poca vida sexual, ets una frustrada, una malfollada i/o una estreta. Si en tens molta, una puta. Si sembles jove i ets baixeta, ets Soraya. Si ja ets més gran i més alta ets la Rahola. Si no t’assetgen a la feina (cosa gairebé impossible, pràcticament totes les dones hem viscutaquesta situació), ets la Grassa de l’Oficina o Betty la Lletja. I si t’han assetjat, no saps marcar distàncies, o t’ho estàs inventant, o dius mentides.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El Govern català, el més paritari de la història de Catalunya, només té un 36% de dones. L’autonòmic de Madrid en té encara menys: 26%. I qualsevol diria que les posen a la foto per fer bonic, perquè als segons nivells de govern, és a dir, les secretaries i direccions generals, domina la presència masculina: 85% d’homes.

La política és cosa d’homes, com veiem. El món sencer ho és. Sospito que si hi hagués més dones en la política i als mitjans de comunicació social, hi hauria més diàleg i menys testosterona.