ENTRE EL BIOPIC I EL CONTE POPULAR

La fabulosa història del gegant basc

Arriba al cine la vida de Mikel Jokin Eleizegi, que va arribar a ser l'home més alt d'Europa i va recórrer el continent convertit en atracció de fira

zentauroepp40502568 onbarcelona  pelicula  handia171013172724

zentauroepp40502568 onbarcelona pelicula handia171013172724

4
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

L’historiador Georges Dumézil deia que «un poble sense mites està mort». Els mites ofereixen a la societat que els acull i els difon una carta de fundació, una forma d’interpretar el món. Animen la realitat, li donen sentit profund i fins i tot condicionen la seva mera existència, i per això les fronteres entre el que és llegendari i el que és real sovint són difuses. 

Sobre aquesta certesa es construeix la pel·lícula que, situada a mig camí entre el biopic i el conte popular, fa unes setmanes va proporcionar als directors Jon Garaño Aitor Arregi el premi especial del jurat del Festival de Sant Sebastià. L’assumpte de 'Handia' –que arriba als cines divendres que ve– és el Gegant d’Altzo, considerat pels bascos una figura essencial del seu folklore i la seva identitat cultural. Molts d’ells, no obstant, ignoren que darrere d’aquesta hi ha una persona de (molta) carn i (molt) os: Mikel Jokin Eleizegi, que fa poc menys de dos segles es va fer famós a tot Europa gràcies als seus 227 centímetres d’altura. Hi ha fonts que n’hi atribueixen fins a 242.

Acromegàlia

Va néixer el 1818 a Altzo, al cor de Guipúscoa. El quart de nou germans, va passar la infància i l’adolescència envoltat de normalitat: treballant al camp, jugant a la pilota basca, anant a missa els diumenges. Al complir els 20 anys, no obstant, va començar a créixer desmesuradament víctima de l’acromegàlia, una forma de gegantisme en què la secreció excessiva de l’hormona del creixement s’inicia en l’edat adulta. Immediatament, molt a pesar seu –segons recorda 'Handia', ell es considerava a si mateix un «avortament de la naturalesa»–, Eleizegi es va convertir en una cosa semblant a un fenomen local. Es diu que la circumferència de la seva txapela era de 62 centímetres i l’amplada dels seus guants de 33, i que les seves avarques feien 42 centímetres, l’equivalent a un número 63 actual.

En aquella època, un empresari nord-americà anomenat Phileas Taylor Barnum es va fer famós gràcies als seus circs de rareses, que atreien milers de persones per admirar dones barbudes, nans, éssers deformes i, naturalment, gegants. L’escassetat generada per la guerra carlista va impulsar José Antonio Arzadun, veí de Lecumberri (Navarra), a prendre’n exemple i formar una societat amb  la família Eleizegi per exhibir el gegant per diversos pobles. En virtut de l’acord, l’empresa es comprometia a pagar a Mikel tres unces d’or i a proporcionar-li tot el tabac que demanés per la seva feina; així mateix, acceptava no embarcar-lo en cap mar sense el seu consentiment i a permetre-li assistir a missa tots els dies de precepte, fos on fos.

 

 

De manera que el Gegant d’Altzo va començar a recórrer Espanya, primer, i Europa després com una atracció de fira, exhibint els seus 242 centímetres d’envergadura i els seus 203 quilos de pes vestit de turc o de general de l’Armada espanyola, fent voltes sobre si mateix i permetent que la gent passés sota els seus braços en creu per apreciar la seva enormitat. Va actuar a Madrid per a Isabel II, a França per al rei Lluís Felip, a Portugal per a la reina Maria de la Glòria i a Anglaterra per a Victòria I. Va anar a la Gran Bretanya, durant una convenció de gegants, on van voler aparellar-lo sentimentalment amb una dona que diuen que li arribava a la barbeta. Sembla que la reacció d’Eleizegi al respecte va ser contundent: «'Aita guazen Altzo-ra'», van ser les seves paraules. «Pare, anem-nos-en a Altzo».

Tuberculosi pulmonar

Segons la pel·lícula, de tornada al seu poble el gegant va seguir patint terribles dolors mentre el seu cos seguia creixent. Va morir amb 43 anys per una tuberculosi pulmonar. El seu cos va ser enterrat al cementiri d’Altzo però, explica la llegenda, algú va robar els seus ossos. Malgrat això, una vegada enterrat va seguir creixent de manera imparable, encara que de forma simbòlica. 

Notícies relacionades

Un dels efectes que la creació del mite comporta és la magnificació de la realitat. Entre altres exageracions, del Gegant d’Altzo avui es diu que bevia 23 ampolles de sidra al dia, i que necessitava diàriament una quantitat de menjar suficient per alimentar tres persones adultes. D’altra banda la seva anatomia convida a altres conjectures més morboses. En una escena de 'Handia', durant la trobada del protagonista amb Isabel II, la monarca pregunta obertament si totes les parts del seu cos tenen una mida  proporcional, i és raonable suposar que bona part dels que pagaven per veure’l tenien el mateix dubte. «A la pel·lícula hi ha dades reals i molta ficció i en realitat no volem que l’espectador sàpiga amb seguretat què és cert i què no», explicava Arregi a Sant Sebastià. La intenció, afegeixen els directors, és parlar de com llegenda i història es barregen i com l’una reconfigura l’altra.

Per la seva pròpia naturalesa la llegenda té un alt valor metafòric, i a 'Handia' hi ha metàfores per parar un tren. En mans de Garaño i Arregi, per un costat, la història d’Eleizegi es pot entendre com la d’un poble sencer: l’estranyesa irremeiable d’un home que parla una llengua diferent i se sent incomprès sembla connectar amb la de tot el poble basc. Per un altre, l’home amb una talla de pantalons que canvia constantment personifica una època marcada per la inestabilitat i la convulsió, en què van xocar intensament l’antic règim i la vida rural amb un món cada vegada més gran però cada vegada més connectat. En paraules de Garaño, «encarna una reflexió sobre la manera en què l’ésser humà es veu abocat a canvis imparables». L’home, doncs, convertit en un símbol, en un mite que, centímetre a centímetre, es fa cada vegada més gran.