Geni Cretí Godard

Arriba a la cartellera el biopic 'Mal genio', en què Michel Hazanavicius recorda la radical transformació artística experimentada pel cineasta Jean-Luc Godard durant els anys de matrimoni amb Anne Wiazemsky, morta recentment.

Jean-Luc Godard és un dels bastions de la 'nouvelle vague' i, per tant, dels creadors del cine modern; un dels grans autors d’Europa, i un artista dotat d’insubornable rigor intel·lectual i capacitat inesgotable de reinvenció creativa; i un enigma ja que seu treball ofereix més preguntes que respostes i la seva figura és sinònim de secretisme. Jean-Luc Godard també és, segons sembla, un pedant egòlatra i un cretí antisocial. Però no sempre ha sigut així. Hi va haver un temps en què va ser un home alegre i loquaç, que acompanyava el que deia de deliciosa ironia i un somriure maliciós. 'Mal genio' explica quan i per què es va produir aquest canvi.

 

 

Dirigida per Michel Hazanavicius, que a 'The artist' va revisar un episodi molt diferent de la història del cine, la nova pel·lícula, en efecte, recorda com el suís va abandonar els seus espectadors –que havien convertit títols com Al final de l’escapada o El desprecio en èxits comercials i ell en un guru— just al mateix temps que deixava que la seva musa, Anne Wiazemsky, l’abandonés a ell. La pel·lícula es basa en el llibre de memòries d’aquesta, 'Un año ajetreado', centrat en els seus quatre anys de matrimoni. La cruel casualitat ha volgut que la seva estrena coincideixi amb la mort de l’actriu i escriptora dijous passat, als 70 anys.

Godard i Wiazemsky es van enamorar durant el rodatge de La chinoise (1967), comèdia sobre un grup d’estudiants francesos que abracen el maoisme. Malgrat que llavors els moviments obrers i estudiantils es començaven a estendre per França i anticipaven el que un any després seria una revolució social, la pel·lícula va ser un fracàs estrepitós. «Allò va sumir Godard en una crisi existencial i el va convertir en un niu de contradiccions», recorda Hazanavicius. «Un home tremendament autocrític i a la vegada pagat de si mateix, que parlava com un maoista però vivia com l’elit, i que renegava de les seves primeres pel·lícules mentre que els fans li deien una vegada i una altra que aquelles eren precisament les que preferien».

Desesperat per seguir sent radical, el cineasta va renegar de narratives convencionals i es va erigir en veu del proletariat, es va enfrontar violentament en el procés amb la crítica, amb els seus companys de la 'nouvelle vague' –François Truffaut va arribar a dir d’ell que era «un tros de merda en un pedestal»– i amb els activistes estudiantils a qui deia abanderar, que el veien vell i burgès. 

 

 

Aparentment decidit a quedar-se sol, va adoptar postures com l’antisemitisme malgrat que probablement ni tan sols hi creia. En una escena de 'Mal genio', el veiem dirigir-se a un auditori ple d’estudiants i comparar els jueus amb els nazis. Pretén ser provocador, però únicament resulta idiota. Interpretat per Louis Garrel –fill d’un altre geni esquerp del cine francès, Philippe Garrel–, aquest Godard de fet té menys de visionari que de bufó. També és cruel, gelós, hipòcrita, patètic i, en general, més aviat insofrible.

«És la meva versió de Jean-Luc Godard, que no té per què coincidir amb la persona real», afirma Hazanavicius. «Durant el rodatge, ell va demanar llegir el guió, així que l’hi vaig enviar immediatament. No vaig obtenir cap resposta. Posteriorment, a l’acabar la pel·lícula, li vaig oferir organitzar una projecció per a ell sol, però tampoc va contestar». L’al·ludit va assegurar que fer una pel·lícula sobre el seu primer matrimoni «és una idea molt, molt estúpida» poc abans de la presentació de 'Mal genio' a Cannes. «De fet, vaig pensar que diria coses extremadament ofensives de mi –afegeix el director–. No crec que mai vegi la pel·lícula, i no m’importa el que en pensi. Els fans el tracten com un Déu, però no ho és».

Al mateix temps que qüestiona l’home i l’artista, això sí, la nova pel·lícula és una verdadera celebració de part del seu llegat. El seu estil visual funciona a manera d’homenatge a l’estètica desenvolupada per Godard en pel·lícules com 'Una mujer es una mujer' (1961), 'Pierrot, el boig' (1965), 'Masculí femení' (1966) o la mateixa 'La chinoise' –decorats i vestuari que podrien haver sigut dissenyats per Mondrian, divisions en capítols excèntricament titulats, ruptures de la quarta paret–, especialment en les escenes que recreen la domesticitat del creador amb la seva actriu i dona. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Al llarg de la pel·lícula, veiem Wiazemsky comprovar impotent com la rockstar de la qual es va enamorar es tanca cada vegada més en si mateix i s’obsessiona per dominar-la intel·lectualment i psicològicament mentre la qualifica a ella i a tots els actors de «prostitutes». Hazanavicius sosté que el final de la relació va ser, almenys en part, el que va causar la transformació de Godard en un misteriós reclús: «La manera en què va destruir el seu amor és un reflex de la manera en què va destruir la seva carrera». Per descomptat, dir això assumeix que el fracàs comercial implica també l’artístic; que una pel·lícula que no connecta amb el públic és una pel·lícula inútil. És una afirmació comprensible venint del director d’una pel·lícula guanyadora de cinc Oscars però del tot discutible.

Jean-Luc Godard té 87 anys. Des que el 1968 va fundar el col·lectiu Dziga Vertov, ha seguit sent un creador increïblement prolífic, i són molts els que han aplaudit cada un dels seus successius experiments artístics; altres, en canvi, consideren que el suís es va espatllar fa mig segle. Depenent del lloc que ocupi vostè, considerarà 'Mal genio' una abominació o la millor obra godardiana de les últimes dècades.