PERFIL

Ricardo Darín: la família, el primer

L'actor argentí va fer un encès elogi dels seus al rebre el premi Donostia a la seva carrera

zentauroepp40328265 opini n 28 09 2017 de ilustraci n sobre  ricardo dar n  para170928185537

zentauroepp40328265 opini n 28 09 2017 de ilustraci n sobre ricardo dar n para170928185537

4
Es llegeix en minuts
Olga Pereda
Olga Pereda

Periodista

ver +

Ricardo Darín ­(Buenos Aires, 1957) actua des que tenia vuit anys. Va aprendre al carrer i va créixer entre sèries i culebrons fins a convertir-se en el galant oficial de la televisió argentina. Han passat els anys i ja té força cabells blancs, però segueix estimant el seu ofici amb bogeria. I, per sobre de tot, idolatra els seus. Els amors de la seva vida són la seva dona, els seus fills, els seus germans i els seus nebots. «No hi ha res al món que m’agradi més que estar amb la meva família», assegura. De tots ells se’n va recordar aquesta setmana, completament emocionat, al recollir el premi Donostia del festival de Sant Sebastià. Ups. Se li va oblidar un nom fonamental: el de la seva mare. El guardonat va tornar a l’estrada, va agafar el micròfon i va solucionar l’error.

La família és el primer. Per la família va dir «no» al ja desaparegut Tony Scott (Top Gun), que fa anys li va oferir ficar-se en la pell d’un narco mexicà. En aquella ocasió no el va temptar Hollywood i segueix sense fer-ho. Això no significa que no respecti i estimi el cine nord-americà. És que no s’hi veu. «¿Tu t’has fixat en com parlo anglès?», se’n riu. . 

Amo d'un cos fibrós, grans mans i uns deliciosos ulls blaus, guanya en les distàncies curtes

Fill d’actors que van pencar molt però que no van conèixer la fama, Darín s’ha convertit en un dels intèrprets més ben dotats de la seva generació. En totes les pel·lícules –totes– està bé. El seu nom, a més, és sinònim de taquilla. «Hi ha molt pocs actors que arrosseguin el públic a les sales. Això li passa al meu amic Darín i a poca gent més», afirma Javier Cámara, el seu company de l’ànima a Truman (2015), subtil pel·lícula de Cesc Gay que fuig de sentimentalismes i narra com una persona malalta s’enfronta a la mort.

Guanyador d'un Oscar

quí vam començar a sentir parlar d’ell amb la romàntica El mismo amor, la misma lluvia (1999). Ens va robar el cor a El hijo de la novia (2001) i el vam adoptar per sempre amb El secreto de sus ojos (2009), pel·lícula que va ser menystinguda pel jurat del festival de Sant Sebastià i que es va prendre una justa revenja al guanyar l’Oscar de Hollywood en la categoria de parla no anglesa. Tot l’equip de la pel·lícula va desembarcar en la cerimònia més important del cine mundial. Tots menys el seu protagonista. L’Argentina l’hi ha perdonat. Darín no hi va anar. No per menyspreu els EUA ni la seva indústria. Simplement, no li anava bé. Devia estar amb la seva família. 

Molt rodat tant en cine com en teatre, a Darín li agrada el seu ofici. L’alfombra vermella, les compareixences davant la premsa, el circ i el xou ja no tant. Ho assumeix i és generós a les entrevistes i les trobades amb el públic, però si ho pogués passar per alt ho faria. La seva professionalitat, no obstant, el fa fins i tot posar amb un pernil ibèric, com ha passat  aquesta setmana a Sant Sebastià.

Consciència ciutadana

Amo d’un cos fibrós, unes grans mans, uns deliciosos ulls blaus i uns envejables cabells, Darín guanya en les distàncies curtes. Saluda amb una forta encaixada de mans els periodistes que s’asseuen davant seu. Es deixa preguntar i ho respon tot. Fins i tot, temes dels quals no vol parlar en públic, com la política. A vegades, les seves opinions li han jugat males passades. Com quan va criticar l’augment patrimonial de la llavors presidenta argentina, Cristina Kirchner. Allò li va costar un conflicte que ell va assumir amb naturalitat. «Forma part de les regles del joc. Si un ciutadà aixeca la seva veu i aconsegueix que un funcionari de tan alt rang es dediqui a contestar-li, alguna cosa més o menys bona s’està produint al món. Vaig dir el que pensava, alguns hi van estar a favor i altres en contra. La democràcia és això».

Notícies relacionades

Darín té una fortíssima consciència ciutadana. No es considera un optimista sinó un «ésser positiu» que confia que cada matí qualsevol persona es pugui aixecar del llit, fer-se una dutxa i sortir al món a fer coses: treballar, estudiar, esforçar-se i lluitar. «El 90% de la població són bones persones, gent treballadora que només vol ser feliç. El problema és que l’altre 10% són uns fills de puta que ens estan aixafant el cap», es queixa.

La «traïció» de Chino

Ell intenta no aixafar ningú. Més aviat al contrari. Intenta fer cada dia bé la seva feina. A vegades, fins i tot, costant-li la salut. A La señal (2007) es va posar el vestit de director –a més del d’actor– i les cervicals gairebé el maten. Però aquí el tenim, aquí segueix. Amb un peu a Madrid i un altre a Buenos Aires. Amb la seva filla Clara, dissenyadora de moda. I el seu fill Chino, que l’ha «traït» (ho diu amb ironia) i s’ha convertit en actor (La reina de España). I amb la seva dona, Florencia, amb qui es va casar el 1988. Tots dos es van allunyar un parell d’anys (el 1999) però van tornar. Perquè no hi ha res que importi més que la família.