LLIBERTAT CONDICIONAL

El cor imperfecte de la dona perfecta

zentauroepp20683720 depresion  tristeza triste  generico  foto  123rf170921171552

zentauroepp20683720 depresion tristeza triste generico foto 123rf170921171552

3
Es llegeix en minuts
Lucía Etxebarria
Lucía Etxebarria

Escriptora

ver +

En opinió dels seus milers de seguidors ella era senzillament divina. Havia trencat recentment amb el seu nòvio però el seu cas havia sigut civilitzat. Les amigues li van dir: «Oblida’l, ell s’ho perd», i aquell cap de setmana va sortir de gresca amb elles fins a l’alba. Es va fer moltes fotos i les va penjar al seu perfil d’Instagram, etiquetant la marca de tot el que portava (bossa, botes, samarreta) i dels llocs on havia estat.

    

Portava una vida de luxes. Feia escapades amb freqüència a paradisos vacacionals. I penjava en el seu perfil fotos de les habitacions dels hotels de quatre estrelles en què dormia. Usava una bossa Luis Putón, lluïa un rellotge car, anava a fer-se la pedicura. Tenia un cotxe descapotable i un apartament divinament decorat, al qual només li hauria faltat una prestatgeria amb llibres. Tot estava documentat al seu perfil d’Instagram.

    

Hi havia luxes que no es permetia. Dormir vuit hores seguides. Menjar fins a quedar satisfeta. Sortir al carrer amb la cara rentada i els cabells sense planxar. Passar-se un cap de setmana en bata, sense sortir de casa. Desconnectar un dia sencer les seves xarxes socials.

    

Ella s’avergonyia de sentir-se trista, perquè havia sentit moltes vegades que la tristesa denotava una falta de força de voluntat i de caràcter. Li havien dit que s’havia de somriure a la vida, i ho feia.

    

Esperava que un dia la depressió desaparegués per si mateixa. Va voler creure que no n’hi havia per tant, que ja passaria. Al capdavall, això és el que li deien les seves amigues quan s’atrevia a confessar-los com se sentia.

    

Havia patit molt però sabia viure com si no patís. Pretenia fugir de la depressió, però en realitat, a l’ignorar-la, l’alimentava. Sabia que mentia, es menyspreava a si mateixa per fer-ho, i cada vegada patia més i mentia més. Aquella necessitat de sobreactuar cada dia, perquè no és possible posar bona cara tots els dies ni a tothom.

    

Era una de tants homes i dones que pateixen «la síndrome de la depressió somrient».

    

No era l’única. La depressió és un trastorn mental freqüent, el més freqüent gairebé amb tota seguretat. Avui, ara mateix, afecta 350 milions de persones al món i al llarg de la nostra vida afectarà el 20,8% de la població. És una malaltia que porta al suïcidi milers de persones cada any, i la principal causa de discapacitat. L’OMS ha repetit incansablement que és una de les grans epidèmies del segle.

    

Són només xifres. Ella havia après a viure amb elles. Moltes vegades les estadístiques tenen un efecte analgèsic: el problema segueix, persisteix, però el dolor es difumina i desapareix.

    

I el principal problema és precisament que la imatge distorsionada i parcial que tenim de la malaltia mental, l’estigma, ens impedeix ajudar els que la pateixen, perquè no poden parlar d’això. La malaltia és un tema incòmode, una cosa de la qual no es parla i que s’amaga. Ella no volia que li diguessin boja, així que s’esforçava per ser feliç, almenys per aparentar-ho.

    

Ningú va entendre per què va intentar suïcidar-se. Ella mateixa tampoc. Simplement un dia va arribar a casa, amb dos còctels de més, i va veure, sobre la tauleta de nit, la caixa de Trankimazín Retard que el doctor li havia receptat per a les crisis d’ansietat. Sense pensar-ho gaire, es va empassar totes les pastilles.

    

Ja estava farta d’amagar-se i de sentir-se avergonyida. Havia viscut amb el passat a coll, arrossegant el seu pes com una bola, lluitant contra la seva influència cada dia, tenaçment, intentant convertir-se en un ésser de pell dura, tractant de no esborrar-se.

    

Quan va sortir de l’hospital va descobrir que estar deprimida era una forma d’estar. I que una fera ferida segueix sent una fera. I va descobrir que podia alçar-se en carn viva encara que fos masegada i embolcallada en els seus rancors no superats i en les seves pors a flor de pell, i en la seva ràbia. I va decidir seguir endavant encara que fos en llaga viva.

    

I aquell dia, a la sortida de l’hospital, es va fer un selfie amb els cabells esquerps i la cara rentada, i amb unes ulleres místiques i opaques que semblaven dos pous de cendra. «Aquesta soc jo», va escriure. I va decidir que ni tan sols revisaria els comentaris.

Notícies relacionades

    

Aquell dia va marcar l’inici de la seva recu­peració. 

Temes:

Depressió