EL TEXT I LA TEXTA

Somiar amb Einstein

Mentre dormia, he entès per fi els maldecaps que els físics tenen per combinar la relativitat amb la mecànica quàntica

zentauroepp40104858 13598931   blackboard with physical formulas170914161242

zentauroepp40104858 13598931 blackboard with physical formulas170914161242

2
Es llegeix en minuts
Juan Carlos Ortega

Sempre m’ha cridat l’atenció l’extraordinària semblança entre els números que s’usen a les notes a peu de pàgina i aquells que, en matemàtiques, expressen una potència. Dit així, puc semblar-los una mica pedant, però si deixen que m’expliqui segur que sabran a què em refereixo.

    

Quan vostè està llegint un llibre, sobretot un assaig, és habitual que ensopegui de tant en tant amb petits números col·locats a la part superior dreta de l’última paraula que ha llegit. Això vol dir, com sap, que trobarà més dades a la part inferior de la pàgina, just al costat del mateix número que l’ha portat fins allà. Es tracta d’una idea senzilla, però molt eficaç, nascuda en una època en què encara no podíem pitjar pantalles amb un dit per obtenir més informació.

    

En matemàtiques s’usen números en la mateixa posició i amb idèntica mida al costat d’una altra xifra. El número petit representa les vegades que hem de multiplicar per si mateix el que trobem a la seva esquerra. Per exemple,

         6 x 6 x 6 x 6 x 6 

es pot expressar com:

                                   

             65

    Si vostè està llegint un llibre i veu aquesta expressió, sap que no ha de baixar la vista fins a la part inferior de la pàgina per saber què dimonis és el número 6, perquè això és una cosa que ja sap des que era un nen. És perfectament conscient que li estan parlant d’una potència, i no d’una nota a peu de pàgina.

    

Bé, els explico tot això perquè aquesta nit he somiat amb Albert Einstein. En el meu somni he entès, per fi, els maldecaps que els físics tenen per combinar la relativitat amb la mecànica quàntica. Quan el genial científic va escriure, ja fa més de cent anys, la fórmula:

            E=mc2

no estava dient-nos que hem de multiplicar c per si mateixa, ¡sinó que havíem de mirar a sota de la pàgina on ens deia què punyetes era c!  En el seu manuscrit de 1905, redactat en una modesta oficina de patents a Berna, vaig veure clarament, arran de pàgina i amb una diminuta lletra einsteniana, el següent: «2. Quan dic c em refereixo a la velocitat de la llum».

    

¡Déu meu! El número 2 no simbolitzava un quadrat, sinó una nota a peu de pàgina. Havíem estat equivocats sempre. La formula d’Einstein, en el meu somni, era en realitat E=m.c. L’energia era igual al producte de la massa per la velocitat de la llum. La matèria tenia menys energia de la que sempre havíem imaginat.

    

Al despertar-me, i durant un parell de segons, he pensat que havia descobert un fet fonamental de la Física. Fins i tot m'he imaginat amb un premi Nobel. Però al moment m'he adonat que era una tonteria, però que almenys podria donar-me peu a un gag d’aquells que faig a la ràdio. No obstant, com que es tracta d’un esquetx molt visual, he decidit explicar-lo aquí, en el meu estimat EL PERIÓDICO DE CATALUNYA.

Notícies relacionades

    

Vostès em perdonaran aquest subtil, però tonto, humor científic. A mi em fa gràcia.