"Em sento culpable per no haver-hi estat el dia de l'atemptat"

Les úniques empremtes visibles de l'atemptat del 17 d'agost passat són les furgonetes policials i l'altar que es manté a dalt de tot de la Rambla. No obstant, veïns i comerciants, exhaustos i superats pels esdeveniments, segueixen endavant intentant deixar enrere la por i la tristesa, i miren d'aprendre a conviure amb el que va passar.

Carolina Pallès: "Només aspiro a la normalitat"

Florista

«Em sento culpable per no haver-hi estat», confessa  Carolina, la cinquena generació al capdavant de Flores Carolina.  «Els primers dies em queia com una punyalada que em diguessin: ‘¡Sort que eres de vacances!’ –admet–. ¿I si els expositors haguessin frenat la furgoneta? ¿I si hagués pogut  evitar una mort?».  Des que va reobrir –i li va costar horrors– no passen cinc minuts sense que algú l’abraci,  li pregunti com està o li expliqui l’estat d’algun veí, com la noia de la parada de llavors situada on va baixar de la furgoneta Younes Abouyaaqoub  i que no ha tornat obrir. A aquest  dol gairebé familiar, s’hi va afegir el col·lectiu. «Els barcelonins sentien la urgència de baixar a la Rambla», diu. Dipositaven a les seves mans l’horror i l’aflicció per no haver trepitjat la via des de feia anys. Com si fossin exvots. Altres li demanaven si tal va morir en aquell arbre o en aquell altre . Va passar el nòvio de Silvina Pereyra [una de les víctimes mortals]  a comprar-li flors. Carolina necessitava respirar. Una nit va decidir dormir amb les finestres obertes i li  van entrar a robar. Només vol «normalitat», però no la veu possible. Almenys fins per Nadal. 

Eduard Soley: "Sento un buit, com si hagués perdut un amor"

Fruiteria Soley-Roser de la Boqueria

A Soley el vam veure plorar desconsolat en els informatius. Va néixer a la Rambla, i hi ha viscut i treballat tota la vida. Cada dia necessita «respirar-la», com l’asmàtic necessita el Ventolín . I un mes després, l’oxigen no ha deixat de portar partícules d’aflicció. «Sento un buit al cor, com si hagués perdut un gran amor», repeteix mentre omple capsetes amb baies de Goji assegut darrere del taulell del negoci al qual va des de fa 55 anys (la seva família va començar el 1864). És un «buit» tan real que el fruiter ha anat aquesta setmana al metge a fer-se una revisió. «Alguna cosa ha canviat a dins», diu amb el lacrimal carregat. «És que el que vam viure va ser molt fort». Va veure  Silvina Pereyra, treballadora a la Boqueria, 10 minuts abans de ser atropellada, va veure les cares descompostes dels policies buscant desfibril·ladors, va veure el desemparament dels turistes.  «Eren morts anunciades 

–aventura–.  Només en aquesta entrada del mercat es concentren  500 persones. En la junta del mercat havíem parlat que passaria alguna cosa. Però passa i t’enfonses». Tot i així,  Soley, que és un home poc donat al drama, diu que «la vida ha de seguir». 

Jaume Doncos: "Per uns instants, em vaig trobar en pau"

Casa Beethoven

En el seu centenari establiment de partitures es van refugiar una quinzena de turistes, entre els quals hi havia el marit i els fills de la belga Elke Vanbockrijck, la mort de la qual no van saber fins a quatre hores després. Ara li sembla un producte de la seva imaginació: repartir abraçades, oferir un cava que corria per la botiga, la decisió que sonessin  nocturns de Chopin. «Per uns instants em vaig trobar en pau amb mi mateix –reconeix–. En lloc de vendre i comprar, estava fent una cosa amb un sentit superior». Però al cap d’un mes, després de desaparèixer els túmuls d’espelmes i peluixos la  «dimensió d’espectacle» dels quals el va disgustar, i després de la manifestació que li va semblar «hipòcrita» – «les persones que havien d’evitar la tragèdia eren allà»–, l’única cosa que li interessa és reflexionar. «La fabricació de guerres inexistents dona arguments als fanàtics. I la solució passa pel ‘no’ a les armes». 

Alexandra Emmanuelle: "Els turistes, les cares noves, ajuden a regenerar les energies"

Museu de l'Eròtica de Barcelona

Alexandra Emmanuelle, responsable del Museu de l’Eròtica, passa revista al seu últim mes al jardí interior del local, una estança plena de fal·lus gegants i ‘pin-ups’ on el 17-A visitants i treballadors van estar confinats abans de ser evacuats a una església veïna. Sí, d’acord: conjugar en una mateixa frase terror i gresca pot causar curtcircuits i algun  judici moral, però ¿què volen? Alexandra fa un mes que intenta equalitzar l’ensurt propi, el dol col·lectiu i el xoc posttraumàtic d’algun dels seus treballadors –dos van deixar de treballar després de l’atemptat– amb el batec canallesc de la Rambla. «Vam tenir la mort als peus  

–de fet, la càmera del local va gravar el vídeo viralitzat de la furgoneta tallant el carrer com una bala–, però refugiar-se en la por és pitjor. Els primers dies, per respecte, la Marilyn que balla al balcó va passar a repartir salutacions i flors. Fins i tot hi havia qui l’abraçava». Des que van treure els altars i va acabar «un funeral que semblava interminable», diu, s’han imposat el mantra de la normalitat. «I els turistes, les cares noves, contribueixen a regenerar les energies».

José Agustín Gómez: "Veig la Rambla com un pacient que s'està recuperant del coma"

Periodista d'Onda Cero

Aquella tarda, no va poder travessar la Rambla i accedir a l’emissora, els finestrals de la qual sobre el carrer la van convertir en una tètrica tribuna de l’atemptat.  Encara al cotxe, ja havia vist abaixar persianes i la seva dona li havia trucat, espantada, alertant-lo que hi havia hagut un atemptat  i que semblava que hi havia terroristes armats.  Com que el cordó li impedia arribar a la ràdio, després de contactar amb l’emissora, va anar cap a  la Boqueria, en direcció contrària a l’estampida , i va radiar el que veia. Caos. Corredisses. Gent en  estat de xoc. Rumors que acabaven en falses alarmes. I mossos nerviosos  que no sabien a  què s’enfrontaven i que li van anticipar la notícia fatal. «No hi ha un mort, hi ha una massacre».     Després d’aquell dia del qual recorda «el buit i el silenci inquietants»,  retrobaments emocionats i un canadenc que va sortir volant al tocar-lo la furgoneta, dos pensaments li tornen al cap. «Que som molt  fràgils i que és molt fàcil fer mal, i que ens tornem molt forts davant l’adversitat. Ara la Rambla és com un malalt que es desperta del coma i, malgrat les seqüeles, segueix vivint. ¿Qui treurà l’alegria de viure a un lloc com aquest?».

Álex Jiménez: "Un mes és molt, però a la vegada no és res"

Quiosquer

L’Álex  va tornar aquella matinada al quiosc familiar perquè el seu germà, davant la urgència del desallotjament, no havia pogut tancar. Es deuen imaginar el paisatge. Un taxi abandonat per aquí. Un cotxe de la neteja per allà. I, gairebé la cosa més impactant, la cridanera Rambla sumida en un silenci inquietant. El retorn al dia a dia, s’ha de dir, ha passat per un remolí emocional. Els primers dies, recorda, quan es feia fosc i cremaven les espelmes, no podia evitar pensar en la furgoneta. «Els altars hi van ser més d’una setmana i, encara que ens sentim molt a prop de les víctimes, allò et sumia en un bucle que no et deixava tirar endavant». Als ulls forans, a la Rambla torna a bullir el tràfec de sempre, però rere els taulells es percep menys gent. Les vendes de ‘souvenirs’, per exemple, han baixat entre un 20% i un 40%. I si abans del 17-A molts turistes invertien un dia a recórrer l’artèria i els seus voltants fins a acabar al vespre al Maremàgnum, ara fan visites ràpides i eviten més les terrasses. «Un mes és molt, però a la vegada no és res. El que va passar va ser molt gros i en dos dies no es pot girar full». 

Domingo Vila-Puig: «En l'ambient encara es palpa tensió i tristesa»

Estanc Gimeno

L’estanc Gimeno, amb gairebé un segle d’història a l’esquena, bé podria ser notari d’aquest carrer  obert i bulliciós que el  1937 va ser testimoni de com es matava  el bàndol republicà, que després va veure passejar nu Ocaña i que fa 40 anys va ser testimoni de la primera manifestació LGTBI.  En aquest observatori centenari, dèiem, el 17 d’agost passat van reunir fins a 36 persones  que, amb el pas de les hores, van anar coneixent els funestos detalls d’aquest nou episodi que se suma a la ja «densa història» de la Rambla, assegura l’estanquer Domingo Vila-Puig. Domingo, que guarda «‘mails’ d’agraïment arribats fins i tot des de Rússia», reconeix que, l’endemà al matí, va baixar pel carrer i va apujar la persiana sumit encara en un estat de xoc. Un mes més tard, ja s’ha tret la por del cos,  encara que, de forma inconscient, admet  que pren més precaucions, que està més alerta. «El carrer ni de lluny  ha recuperat la normalitat,  en l’ambient encara es palpa tristesa i tensió. Ara només esperem que res d’igual es repeteixi i que d’aquí un temps tot això sigui només història, com les bombes del Liceu». 

Notícies relacionades

Encara sort que hi ha les flors

Roque Oriol: «Prefereixo no recordar»