UN MES DESPRÉS DEL 17-A
Encara sort que hi ha les flors
Trenta dies després de l'atemptat de la Rambla, hi tornem per escoltar el seu batec després d'haver sofert l'episodi més dolorós de la seva història
zentauroepp40098907 barcelona 13 09 2017 las ramblas de barcelona un mes despu170915182055 /
Un dia, a la Rambla de les Flors, enmig d’un remolí d’olors i de colors, vaig sentir una veu darrere meu… Vaig abaixar el cap perquè no sabia què fer ni què dir, i vaig pensar que havia d’esprémer la tristesa, fer-la petita de seguida perquè no em torni, perquè no estigui ni un minut més corrent-me per les venes i donant-me voltes. Fer amb ella una pilota, una boleta, un perdigó. Empassar-me-la... I encara sort que hi havia les flors».
Empassar-se la pena com la Natàlia, la Colometa de la Mercè Rodoreda, i passejar de nou per la Rambla agafant-se a les flors que sorgeixen des de les parades del bulevard. Roses, gira-sols, margarides, lliris… Les mateixes varietats que van ser testimonis fa un mes. Quan la furgoneta hi va arribar ja havia recorregut més de la meitat del trajecte. Va seguir embalada fins al mosaic de Joan Miró. També vermell, groc, blau. Quants colors van morir aquella tarda.
Avui ja no hi ha rastre de l'homenatge al mosaic de Miró. S'ha esfumat l'aroma de les roses i la cera de les espelmes s'ha desenganxat
Ella va tornar a recórrer el camí sola, necessitava enfrontar-se en solitari a aquella Rambla per la qual circula fins a quatre vegades al dia. No es diu Natàlia, però també ha fet una boleta amb la seva pena. Empassar-se-la, no. Encara no. Una pena repetida. Fa 30 anys vivia al costat d’Hipercor. Cada divendres a la tarda hi anava a comprar. Aquella tarda hi va faltar... I va descobrir una pena diferent de totes les que s’havia imaginat. Una pena amarga com la ràbia. Àcida com la por. Freda com la incomprensió. I gris, sempre gris… Encara sort que hi ha les flors.
Quan les sirenes van callar, quan la nit va passar, ella va tornar a recórrer la Rambla. No la va acompanyar la seva filla, que treballa allà mateix, ni la seva mare, que viu a escassos metres del Liceu. Va caminar sola per tornar a enfrontar-se a la pena renascuda. I va plorar. I va veure que els somriures havien desaparegut de les cares. El carrer que el poeta va voler que no acabés mai es vestia llavors de dol.
El mosaic de Miró es va convertir en un altar improvisat i es va cobrir d’espelmes, peluixos, cartes i flors, sempre flors per conjurar la foscor, perquè la vida tornés a brotar en aquell melic de colors. Avui, ja no hi ha rastre de l’homenatge. S’ha esfumat l’aroma de les roses, la cera de les espelmes s’ha desenganxat del paviment i les llàgrimes han deixat d’ofegar les goles cada vegada que els passos s’acosten. Potser així serà més fàcil empassar-se la boleta de la pena.
La culpa equivocada
¿Podia haver fet alguna cosa? La resposta és no, sempre no. Però la pregunta segueix repicant al cervell. ¿Podia haver-me interposat en el seu camí?, es qüestiona el botiguer que va veure passar la furgoneta molt de pressa davant de la seva parada. ¿Podia haver-lo reduït?, es tortura l’home que s’ha reconegut a les imatges de la Boqueria a un metre escàs del terrorista. Ell no ho sabia. Ningú sabia que el mal no es reflecteix a la cara. Però el dolor, la culpa equivocada, no sap de lògica. I torna i torna, com un disc de vinil.
¿Podia haver fet alguna cosa?, segueix preguntant-se l’home que fa una setmana es va ensorrar a la seva parada. Aclaparat per la mateixa imatge. Ensordit pels crits que una vegada i una altra tornaven. Asfixiat per la pena ennuegada. Sí, encara sort que hi ha les flors.
El somni encara no és tranquil per a molts dels que aquell dia eren allà. Per als que van veure el terror en directe
Però arriba la tarda, s’abaixen les persianes, les flors desapareixen, el mercat calla i la Rambla es pobla d’espais buits. Llavors, amb tant racó lliure, la tristesa troba la manera de desplegar-se. Es passeja, senyorassa, curiosa, atrevida, fins a colar-se en els ulls insomnes de la nit. No, el somni encara no és tranquil per a molts dels que aquell dia eren allà. Per als que van veure el terror en directe o reflectit a les pupil·les dels que corrien dominats pel pànic. Tampoc per als que es van passar hores amagats als locals pròxims. Ni per als que trucaven desesperats als seus éssers estimats sense trobar-los. Qualsevol soroll, qualsevol veu que arriba del carrer encara provoca un sobresalt.
Llavors, tornen les imatges. Algunes carregades de dolor. Altres d’emoció. ¿Quant es triga a oblidar aquell cotxet de nadó encastat contra un arbre? L’horror es condensa en aquella fragilitat trencada. En aquell petit objecte fabricat per contenir tota la innocència, tots els somnis, tot el futur del món. Però la vida insisteix a imposar-se. ¡Que tornin els colors! ¡Que els passos tornin a recuperar el seu ritme!
Però, al principi, el camí es va tornar estrany i hi van anar els gegants de la ciutat per ajudar a marcar el pas. I així va néixer una altra imatge, la que fascina els nens, la que fa olor de passat i futur. Van recórrer la Rambla en un hipnòtic silenci. Homes, dones i petits els van seguir sense saber molt bé per què. Potser perquè necessitaven la companyia de gegants per sentir-se segurs. Potser per recuperar part de la innocència perduda. Una geganta portava un ram de flors blanques… Encara sort que hi ha les flors.
No tinc por, clamem quan som molts. No tinc por, cridem en els actes d’homenatge… Jo tinc por, xiuxiuegem en soledat. Sí, jo tinc por, diu la dona que no és la Natàlia, però que també esprem la tristesa i encara s’emociona quan recorda aquell dia. En realitat, fa molt que tenim por, reconeix. Molt abans que el temor es materialitzés. És fàcil fer comptes. Només a la Boqueria entren entre 30.000 i 40.000 persones cada dia. La multitud convertida en objectiu.
Testimonis trencats
Roses, gira-sols, margarides i lliris tornen a lluir. ¿Què saben les flors de les penes arrugades fins a fer-les petitones? Com una pilota, com una boleta, com un perdigó. No, no em preguntis per aquell dia, preguen la majoria dels botiguers. Aclaparats pels records, per l’allau de preguntes, per haver-se convertit en els testimonis trencats del dia més trist de la Rambla. No, no preguntis. ¿No veus que encara podem ennuegar-nos?
El bulevard va lluitar per recuperar la seva vida des del primer dia. La vida segueix, es repeteix com a consigna. I sí, segueix, però potser encara no segueix igual
La Rambla ha recuperat la seva vida. De fet, va lluitar per fer-ho des del primer dia. Amb el tossut coratge de qui no vol entregar res més que el que li han arrabassat. La vida segueix, es repeteix com a consigna. I sí, segueix, però potser encara no segueix igual. Certes mirades de reüll. Algun somriure interromput. Un sobresalt al sentir una accelerada inesperada. O uns passos que s’aturen just a la vora del mosaic de Miró. La vista fixa en els colors. Un segon. Dos. El dubte entre seguir endavant o envoltar els pètals d’asfalt. Perquè allà es va detenir el mal. Amb el seu deliri, amb els seus falsos déus, amb les seves pregàries adulterades… amb els seus morts.
Però sí, s’ha de trepitjar. S’ha d’humiliar el fanatisme. Vèncer-lo, aixafar-lo amb l’alegria i la rebel·lia de la quotidianitat. S’ha de seguir. Fins que ens empassem la pena.
