¿Per què el pare del Xavi va abraçar l'imam?

Javier Martínez, pare del nen assassinat en l'atemptat de la Rambla, no tenia planejat materialitzar el gest en públic.

1
Es llegeix en minuts
MANUEL ARENAS

La primera vegada que vaig parlar amb Javier Martínez –per telèfon– va ser el 23 d’agost passat al migdia. Em va comentar que tenia al cap anar a abraçar l’imam de Rubí. No ho havia dit encara a ningú ni tenia clar com ho faria, si seria en un lloc públic, en privat, davant dels mitjans de comunicació o sense. Res d’això li importava gaire. Potser sortiria de casa i aniria a buscar l’imam.

Després les coses es van complicar. La burocràcia local va fer coincidir l’abraçada amb la concentració convocada el dia 24 a Rubí. El propòsit de Javier era simplement materialitzar un sentiment de responsabilitat. No feia ni una setmana que un terrorista havia acabat amb la vida del seu fill i volia que aquella mort no fos en va. Sentia que tenia un deute amb ell i un altre amb la societat.

Així m’ho va fer saber durant l’entrevista, a casa seva: «Vull que la mort del meu fill serveixi per a alguna cosa». Sé que no buscava protagonisme perquè no li feien gràcia les fotos, però al seu torn sentia la necessitat d’escenificar l’abraçada. Era la seva manera de projectar amb una cosa tan quotidiana com una abraçada la idea de fraternitat, pau i convivència. Ho tenia a l’abast de la mà. Volia que la mort del seu fill unís una societat trencada pel terror.

El gest humà va ser la fotografia de portada d’EL PERIÓDICO el 25 d’agost, una fotografia de Jordi Cotrina que segons Jordi Évole «et reconcilia amb tot». La mort del Xavi va generar en el seu pare no sols l’obligació de mostrar-nos que no tot estava perdut. També ell ho necessitava per seguir creient en la vida. 

Notícies relacionades

El seu «necessito abraçar un musulmà» o el seu «comparteixo el dolor amb els familiars dels terroristes» se’ls va dir Javier a ell mateix en veu alta. Li urgia saber que la gent ho llegiria, que els que vam quedar vius li  importem, i va buscar un símbol per fer-nos creure en alguna cosa.

Javier Martínez està tocat, ho estarà tota la vida, però d’aquí un temps hauria actuat exactament  igual. La seva intenció va ser honrar el Xavi com el nen que ens va reconciliar, com el nen pel qual va valer la pena seguir lluitant, com el nen que va ajudar a diferenciar terroristes d’humans.