REGGAETON FEMINISTA

Chocolate Remix: "Gairebé tots els gèneres musicals són masclistes"

zentauroepp39075670 barcelona  26 06 17  romina  componente del grupo chocolate 170830175344

zentauroepp39075670 barcelona 26 06 17 romina componente del grupo chocolate 170830175344 / CHRISTIAN MORALES

8
Es llegeix en minuts
Nando Cruz
Nando Cruz

Periodista

ver +

La cantant argentina, menuda, lesbiana i feminista, està revolucionant el reggaeton amb un cançoner explícit i explosiu que convida a disfrutar del ball i del sexe, visibilitza les lluites per la igualtat de gèneres i apodera les dones.

¿Volia dedicar-se a la música o a l’activisme feminista? ¿Què va ser abans i, sobretot, com va acabar cantant precisament reggaeton? La idea va sorgir com una cosa més aviat política. Si bé m’encantava ballar reggaeton, tot va passar primer per un acudit: ¿què passaria si li donés la volta? Vaig escriure una lletra, vaig buscar tutorials sobre com es fa reggaeton, vaig preparar una cosa mig monstruosa i ho vaig gravar com vaig poder. Aquella cançó era Nos hagamos cargo. Ni em vaig preocupar que sonés musicalment bé. Era un acudit amb un missatge.

¿Per què allò no es va quedar només en un acudit? Perquè vaig fer una altra cançó, 'Lo que las mujeres quieren', amb un contingut sexual superfort i unes amigues em van convidar a fer-ne una presentació en directe en una festa gai i lèsbica. Jo llavors sortia amb una ballarina de reggaeton que tenia un grup d’amigues també ballarines. Em flipaven aquelles noies perquè amb el cos feien coses que cap de les meves amigues, ni jo mateixa, ens atreviríem a fer. La meva cançó em semblava un acudit, però en elles jo hi veia un apoderament. El discurs dels espais que jo freqüentava deia que noies com elles eren víctimes del patriarcat, però jo no hi veia això.

"Es critica més el reggaeton pels tabús sexuals i perqué és una música pròpia de les classes populars"

¿Potser en el seu entorn l’alliberament era més mental que físic? Exacte. Fins i tot avui segueixo veient molt aquesta dicotomia. En àmbits acadèmics tot passa més pel terreny discursiu, però en ciutats més petites i allunyades dels discursos progres, passa més pel terreny físic. No té un marc teòric, però funciona. Són altres lògiques. Qui teoritza moltes vegades no té aquesta vivència.

I vostè va afrontar aquesta dicotomia emportant-se les amigues reggaetoneres a ballar en el seu concert. ¿Com van reaccionar les assistents a la festa? Unes quantes van fer aquesta lectura d’apoderament, però moltes altres, al veure les noies en minishorts, van tenir un bloqueig total. Sempre dic que abans, quan es parlava d’objectivització, ningú ens volia, però quan es va posar de moda el terme apoderament, la gent va començar a dir: «¡Ets l’hòstia, Choco!». A poc a poc es va desarticulant aquesta visió, però perquè això passi hi ha d’haver un suport teòric que ho acompanyi. Llavors es va fer molt popular una nota de June Fernández (periodista i fundadora de la revista feminista Pikara) que feia una lectura sobre el perreo i qüestionava la idea que la dona balla per a l’home. El text deia això de «si no puc perrear, no és la meva revolució». Totes les feministes que teníem moltes ganes de ballar reggaeton vam dir: «¡Al final algú ho ha dit!».

La seva cançó ‘Muevan las cachas’ sembla pensada per a aquestes amigues feministes que encara no s’atreveixen a ballar reggaeton. Sí, és una invitació. I hi és molt present una situació de gran plaer entre dones. Quan som totes dones, les dinàmiques són diferents perquè cap, en qüestió de gènere, té  privilegis sobre l’altra. La situació de ballar o de tenir sexe és menys jeràrquica. Per això, quan em poso en el rol d’un reggaetoner i això genera contradicció en gent que diu que llavors actuo com un home, jo dic que mai podria ocupar el lloc d’un home perquè no tinc privilegis de mascle. La meva manera de relacionar-me amb altres dones no em posa en una situació de superioritat.

"Moltes lletres em semblen horroroses, però aquests continguts sexuals són tan greus com les cançons que diuen 'eres mía y de nadie más'"

¿Vostè ha sentit el creuament de cables que se suposa que pateixes si t’encanta ballar reggaeton però no suportes el que explica la lletra? Jo l’escolto si és ballable i tot el que succeeix musicalment. Puc obviar el contingut de la lletra. Però hi ha gent que quan la lletra està dient tal cosa ja no la pot sentir. Són maneres diferents d’escoltar. Tinc amigues a qui no els importa que una cançó soni molt malament si la lletra els agrada, però per mi és impossible.

Potser hauríem d’assumir que podem disfrutar una cançó per tres motius i odiar-la per dos més. L’ésser humà té aquesta capacitat. Encara que, és clar, pot ser més problemàtica una cançó que normalitzi els feminicidis que una altra amb una base rítmica poc contundent. És clar. Moltes lletres de reggaeton em semblen horroroses, però una cançó que abordi aquesta jerarquia de gènere des del terreny sexual és igual de greu en el que genera socialment que una d’amor romàntic que digui «sos mía y de nadie más». Quan la cançó és sexual, tothom salta, però aquí també hi ha una qüestió de tabús molt forta que té a veure amb altres coses.

Per exemple, amb una educació catòlica inculcada durant segles. Sí, una educació catòlica pròpia de les classes mitjanes progressistes que diu que has de ser una noia que estudia per ser algú a la vida i no una porca que balla reggaeton. Això deixem-ho per a noies d’altres classes que no tenen accés a la facultat i hauran d’atraure un home amb pasta.

Es diria que a Espanya tenim seriosos problemes per distingir entre una cançó sexual i una cançó sexista. ¿Passa el mateix a l’Argentina? Sí. Sobretot entre les classes mitjanes aspirants a alguna cosa més. Quan a mi se’m deia que parlava de sexe com els tios, em semblava encara més masclista que, per ser dona, jo tingui menys legitimitat per parlar de sexe que un home.

Molts rockers ataquen el reggaeton per ser masclista. ¿Potser és més masclista el reggaeton que el rock? ¿Un gènere pot ser més o menys masclista que un altre? ¿Com? El masclisme se situa allà on es fomenten relacions jeràrquiques i de desigualtat de gèneres. En el reggaeton quasi no hi ha dones cantant, però la qüestió jeràrquica no es dona perquè es parli de sexe, sinó per com es parla de sexe.

Passa el mateix quan es canta a l’amor. S’ha d’observar des de quina posició es parla. Si sorgeixen les jerarquies, és el mateix. Probablement, si parles d’amor o de sexe des de la mateixa lògica que sents des que vam néixer, acabaràs sent masclista encara que no en tinguis la intenció perquè la lògica que coneixem ho és. Les relacions, tal com ens les van ensenyar, ho són. Els rols que hem de complir socialment ho són. Moltes coses cauen en el masclisme fàcilment i involuntàriament, però sempre es diu del reggaeton. I és així per una qüestió moral i de tabús amb el terreny sexual i també perquè és una música pròpia de les classes populars.

.

"L'últim any, unes quantes dones han començat a explicar que van patir abusos per part de músics de rock. Parlo de noietes de 14 anys. I tothom ho sabia"

És a dir, per motius classistes. Sí. Passava el mateix amb la cúmbia a l’Argentina. No obstant, aquest últim any hi ha hagut diversos casos de fans que han començat a explicar que van patir abusos per part de tal músic de rock i tal altre. Era habitual en el rock que els tios s’enrotllessin amb noietes. Parlo de petitones de 14 anys. Tothom ho sabia. Ja no parlem de cantants, sinó de gent que ho feia avalada per un circuit en què tots eren còmplices d’una situació aberrant. Aquí parlem de situacions molt concretes, no del missatge d’una cançó.

¿Un gènere musical neix masclista o es fa masclista? És estrany identificar un gènere com a masclista, si definim els gèneres per qüestions de sonoritat o rítmiques. Però hi ha altres qüestions identitàries que van definint un gènere. Jo puc dir que el reggaeton sol tenir una empremta masclista, però, ¿quins masclismes hi veiem i quins no hi veiem? Gairebé tots els estils musicals que tenen text són masclistes. Vivim en una cultura completament masclista i gairebé totes les seves expressions tenen coses masclistes. És com parar-se a pensar què és primer, si l’ou o la gallina. ¿El reggaeton va néixer masclista i genera una cultura masclista o tenim una cultura masclista i les seves representacions culturals ho són? ¿Per què existeix avui reggaeton feminista? Perquè la nostra cultura està canviant i ja hi ha gent com jo, que pensa altres coses. Les músiques van canviant d’acord amb la societat. Per això la pregunta de l’ou o la gallina és: ¿què és primer, la societat o la seva expressió cultural? 

En el seu disc ha regravat 'Nos hagamos cargo', aquella cançó que va néixer com un acudit. Avui sona potent com les de Daddy Yankee. ¡Aquesta era la idea! Encara que tingui lletres 'machirulas', el reggaeton no seria el que ha sigut sense Daddy Yankee i la 'Gasolina'. Jo no faria reggaeton ni m’agradaria el reggaeton si no fos per ell. És el 'big boss'.

Notícies relacionades

¿Hi ha cap cançó més important aquest segle XXI que la Gasolina? Per mi, no. I la meva és un homenatge a Dady Yankee, encara que ell no ho sàpiga.

–Potser la contracta algun dia de telonera. ¡Seria un honor! I implicaria que hem arribat a un nivell de canvi cultural bastant profund.